L’important és saber que existeixen

“Benvinguts siguin, l’important és saber que existeixen”. Aquesta ha estat la conclusió del federalista català per exceŀlència i primer secretari del PSC Pere Navarro quan ha descobert el manifest signat per 300 inteŀlectuals espanyols amb el qual queda demostrada l’existència dels propis signants en la seva qualitat de federalistes. L’important, doncs, és que haberlos haylos o, en llenguatge wittgenstenià, que són el cas. Si segons el primer enunciat del Tractatus Logico-Philosophicus, el món és tot allò que és el cas, tot allò que es dóna, aleshores la gran aportació d’El manifiesto seria que ens ha permès confirmar la pertinença dels federalistes espanyols al món sensible. No serien, per tant –i aquí rau la importància del text– éssers fantasmals del món platònic de les idees sinó éssers de carn i ossos que habiten el món real, brut i imperfecte de la nostra vida diària dins l’Estat de les autonomies.

Va ser la creació un acte federal? El contacte i allò de “lo creó a su imagen y semejanza” així ho farien pensar.

Encara més, l’important no seria, doncs, que hi hagi una majoria de federalistes a Espanya, que és la condició necessària per reformar la Constitució en un sentit federal. L’important és que els federalistes existeixin. Quan un està mancat d’amics, l’existència d’un de sol ens pot canviar la vida. També s’acostuma a dir que mentre hi hagi una bona acció al món, hi haurà esperança. Però, de fet, la penosa espera de Navarro no era necessària: ja es podia deduir l’existència dels federalistes sense haver-los vist abans ni haver-ne llegit El manifiesto. Heus aquí el com:

  1. Si gosem pensar en el sistema polític més perfecte tal que cap altre de més perfecte es pugui imaginar, de seguida ens ve al cap la idea del federalisme. Pere Navarro ho ha dit -potser no així, però ho ha dit- en diverses ocasions.
  2. Per tant, com a mínim, el federalisme existeix en la nostra ment o, si més no, en la ment de Pere Navarro. Ara bé, si, a més a més, existís enllà de l’Ebre, aleshores encara seria més perfecte.
  3. Ja estem a prop de la conclusió. Si, segons el punt 1, el federalisme és el sistema polític més perfecte i, segons el punt 2, la seva existència a Espanya seria una qualitat de perfecció, es dedueix que l’existència dels federalistes espanyols és necessària (perquè, per entendre’ns, va inclosa en el paquet de la perfecció o, com diuen els filòsofs, seria una qualitat no contingent).

Tant se val que l’argument anterior s’assembli al de Sant Anselm de Canterbury per demostrar l’existència de Déu, que Sant Anselm fos anglès i que els anglesos hagin acceptat la celebració d’un referèndum a Escòcia, no sobre el federalisme sinó sobre la independència. L’important aquí és que el motiu pel qual Navarro s’ha alegrat –”nosaltres  contentíssims”, ha declarat– es podia haver deduït de manera teòrica, tot i que una confirmació empirista o baconiana sempre és d’agrair. I aquí també és anecdòtic que  l’empirista Francis Bacon fos anglès i els anglesos hagin acceptat la celebració d’un referèndum per la independència d’Escòcia.

“Ja estan sortint aquells federalistes que diuen que no hi ha a l’altre cantó”, ha dit un Navarro esperançat. Ara només falta esperar que algun dia siguin majoria doncs, de nou, es pot argumentar que és més perfecte que això s’esdevingui que no pas que no ho faci. I afortunadament, tenim tota l’eternitat davant nostre. O no és així, Sr. Navarro?

Deixa un comentari