Passada la tempesta, salpem

El dia després de les eleccions és quan l’experiència diu que tothom té pressa per atribuir-se la victòria, ja sigui real o moral. Aquest cop, però, és diferent. L’hora és tan greu que tothom ha començat a assajar els gestos necessaris del ritual de festeig. Mas demana fidelitat i austeritat a la propera parella (sigui quina sigui). I a qui li pot agradar un plantejament així? Junqueras s’hi posa mig bé, però en lloc d’una relació seriosa, prefereix flirtejos ocasionals que, tanmateix, se’n podrien dir relació. Navarro ho veu molt difícil (sense saber per què, però en les qüestions del cor això ja passa) i Sánchez-Camacho, ferida pels nous gustos de Mas, no en vol saber res més (aquí el despit és mutu). En tot això, Herrera recomana que ningú s’acosti a Mas, Rivera opta per l’atac cos a cos (d’això també se’n diu relació, sí) i Fernández, que acaba d’entrar en el joc, s’ho mira des de fora del sistema.

El més interessant d’aquests moments és el joc d’interpretacions. S’havia dit que si CiU no aconseguia la majoria absoluta, la lectura que se’n faria al món seria la d’una derrota de l’independentisme. I així ha estat en alguns mitjans, però n’hi ha molts que han recollit la força que conserva: “independentisme consolidat” (Le Monde), “el nacionalisme, afavorit” (Aljazeera), “victòria aclaparadora per un referèndum” (Financial Times). D’altres, en fan la lectura contrària: “els votants defugen la separació” (The Wall Street Journal), “desastre a les urnes pel separatisme” (The Times). Però també n’hi ha que, com el Frankfurter Allgemeine, encerten el titular, “els catalans enforteixen els separatistes” i, defugint simplificacions, detallen després l’afebliment de CiU. Tots molt lluny de l’alegria que reflecteixen els titulars madrilenys, que consideren derrotat el gir sobiranista convergent i, amb ell, gairebé, el problema catalán. L’autoengany (i l’engany) que ja hem assenyalat aquí que practica certa premsa de Madrid també es trasllada al day after.

Un fet objectiu és que, abans de les eleccions, hi havia una eufòria desfermada en les files independentistes. Ningú s’imaginava que les enquestes podien fallar tant. Artur Mas, que va aprofitar el qualificatiu de messiànic (gràcies!) per dissenyar la campanya, demanava que fessin confiança a la seva lletra sobiranista quan l’acompanyament musical de Duran i Lleida desafinava a les oïdes del votant coherent.

La lletra mateixa era estranya perquè no portava el crit del poble (in-inde-independència) sinó un desangelat i ambigu estat propi. Malgrat tot, Mas va fer una interpretació tan bona que semblava que l’havia estat assajant tota la vida. I mentrestant, l’eufòria independentista arribava fins les files republicanes i més enllà. Tant Junqueras com López Tena unien una bona capacitat comunicativa a una millor llista d’arguments.

Així doncs, què ha passat? La foto fixa és que hi ha un diputat més favorable a la convocatòria d’un referèndum (amb permís o sense de Madrid) per un de menys de contrari. Els catalans, amb participació rècord, han confirmat que volen un referèndum (87 diputats) i han confiat majoritàriament en partits independentistes (74 diputats), però també han evitat donar el control del procés a un únic partit. Segons l’estudi de Jordi Muñoz al diari Ara, un 14% dels vots perduts per CiU haurien anat a parar a ERC (se sap que els indecisos més nombrosos dubtaven entre CiU i ERC), mentre que un percentatge menor hauria fugit cap a C’s, PP o ICV. CiU mantindria una bona quota de fidelització de vot, però no hauria atret prou votants nous i hauria perdut vots pels extrems de l’esquerra o de l’unionisme. Possiblement, la sinceritat de Mas sobre la inevitabilitat de noves retallades no ha jugat al seu favor: és difícil d’imaginar que, en això, els catalans siguin molt diferents dels grecs i d’altra gent normal.

Per primer cop, CiU té el mandat de convocar un referèndum i la confiança d’uns votants que han assumit les paraules de Salvador Cardús en l’acte final de campanya de CiU: “president, dilluns a primera hora, salpem”. Esquerra Republicana fa molt de temps que espera l’inici del viatge. Ha arribat l’hora de la política.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s