Quan els ecòlegs volen saber si una espècie està en perill, no n’hi ha prou a parlar d’impressions: cal fer un estudi de camp i comptar especímens. Quan es vol saber si una empresa rutlla o no rutlla, tampoc n’hi ha prou a recollir quatre dades i fer-se’n una idea: per fer-ho bé, cal fer una auditoria. De la mateixa manera, si es vol saber si hi ha una majoria social a favor de la independència, la millor eina de què disposem és l’enquesta científica. Podem preguntar als amics què en pensen, però les respostes dependran dels cercles en què ens moguem. Podem estar atents als mitjans, però amb això només sabrem si el tema està d’actualitat o no. L’enquesta és l’única que podrà distingir una diferència de suport d’un 10%, diferència que “l’ull” no és capaç d’apreciar.
D’acord, les enquestes fallen. I la gent menteix. Una resposta que no compromet a res no té per què ser igual a la del “moment de la veritat” subjecta a pressions, pors o emocions que són absents en l’enquesta. Però també sabem que tot i que les enquestes preelectorals no sempre encerten gaire, tampoc no es desvien tant del resultat final per convertir, per exemple, una majoria absoluta en una minoria del 21%. I, en canvi, aquest és el poc grau de fiabilitat que alguns estan disposats a atorgar a la pregunta sobre la independència que es fa en enquestes com la del CEO, o en les que encarreguen diaris com La Vanguardia, l’Ara o El Periódico o cadenes com la SER. Entre els casos recents de personatges públics que en desconfien hi ha un filòsof, Xavier Rubert de Ventós, un polític, Jordi Pujol, i un periodista, Salvador Sostres.
El cas dels dos primers podria respondre a una certa inseguretat que assalta als propis independentistes que, sempre segons les enquestes, constitueixen un col·lectiu majoritari que es creu en minoria. De Ventós, en una entrevista al diari Ara del 24 d’agost, afirmava:
A mitjà termini Espanya no ens convé perquè no ens respecta. Però avui la independència no guanyaria un referèndum vinculant. Pensa en la intel·ligent estratègia centralista britànica, que vol que el referèndum d’Escòcia sigui ràpid. Primer cal anar Catalunya endins, anar cap als altres catalans. Per això em volia fer de l’Espanyol.
L’expresident Pujol, en una entrevista del 31 d’agost per al suplement Presència del diari El Punt-Avui, es refereix explícitament a les enquestes:
Sempre he estat un pèl escèptic amb aquesta mena d’enquestes […] Però que el sentiment independentista ha anat cap amunt, i hi va, em sembla evident. I és que el maltractament i el menyspreu de què Catalunya és objecte són molt grans. I creen una sensació de gran ofec econòmic i social, d’amenaça identitària i de dignitat ferida.
En canvi, la negació que fa Sostres de les enquestes sembla respondre a una motivació més, diguem-ne, ideològica. La conversa reproduïda a sota –que es pot trobar públicament a Twitter– comença amb una piulada d’ell mateix amb un enllaç al seu article La independencia, publicat a El Mundo. N’hi ha prou a llegir les dues primeres frases de l’article per entendre la resposta de la usuària @marietaboix. La conversa parla per si sola.
https://twitter.com/SalvadorSostres/status/240346513304346624
https://twitter.com/SalvadorSostres/status/240608414269579264
https://twitter.com/SalvadorSostres/status/240731304830836736
https://twitter.com/marietaboix/status/240754484190539776
https://twitter.com/marietaboix/status/240762634985680897
(transcorre un dia sense resposta de @SalvadorSostres)
https://twitter.com/marietaboix/status/241097249948573696
https://twitter.com/marietaboix/status/241098457492905984
(no hi ha més respostes)
ENFORCALL 