La revolta començarà així

Recordeu aquella disjuntiva que va posar d’actualitat la caiguda de les torres bessones? Seguretat o llibertat, se’ns deia. Per protegir-nos, calia resignar-se a perdre parcel·les de llibertat. La de portar una beguda a l’avió, per exemple. O la de passejar tranquil·lament sense sentir-nos vigilats per policies armats fins les dents. Davant una amenaça, els països reaccionen tancant-se com una tortuga en la seva closca, i ara ja fa uns anys que el procés català està provocant una reacció de tortuga espantada per part de l’Estat espanyol. Ens hem anat avesant a la restricció de llibertats a mesura que avançava, és a dir, de setmana en setmana amb cada reunió de divendres del Consell de Ministres. Un dia ens trobem que la major part del temari escolar serà establert per l’Estat. Un altre dia esbrinem que ens poden engarjolar per dir segons què a Twitter. Ara, si insulten o amenacen catalans, això surt gratis perquè com que els catalans no som un poble, les piulades no són xenofòbia. Seria diferent si es tractés d’esquimals, jueus o fins i tot d’espanyols, que són pobles. I així, si Espanya és la tortuga, Catalunya ha estat fins ara la granota que s’acostuma a la temperatura creixent de l’aigua de l’olla on l’han ficada.

Tot això ve a tomb de la prohibició de les estelades en la final de la Copa del Rei, que segurament quedarà en un no res però que ja ha fet disparar la creativitat a la xarxa: que si portar banderes escoceses, que si fer un mosaic d’estelada, que si ensenyar milers de culs pintats amb estelades… La prohibició, que ja era greu pel fet de coartar un dret fonamental com és la llibertat d’expressió, sembla haver tocat el voraviu de moltíssima gent a un nivell molt profund. Tant se val quin sigui el motiu —la popularitat del futbol o l’esperit de rebel·lia dels catalans—, l’important és la unanimitat amb què els nostres mitjans han tractat la notícia, el rebuig unànime dels partits del país i, sobretot, que haguem pogut veure Xavier Sardà lluint l’estelada amb un rètol que deia “no os enteráis”.

Aquest episodi ha estat un greu error del govern popular, que ostenta la radicalitat que atribueix als seus adversaris i que està massa acostumat a fer i desfer en funció de les seves pujades puntuals de testosterona. Veurem en què queda tot diumenge. Possiblement quedi en una exhibició d’estelades molt més gran del que hauria estat sense la prohibició. El que de moment ens ha permès, però, és prendre el pols al poble català, sí, aquell que segons quins jutges espanyols no existeix. I ens fa pensar que la revolta començarà així. La revolta de debò, la que portarà el nostre país a la desobediència clara i desacomplexada començarà, probablement, per una qüestió menor i com a reacció a un gest maldestre de la metròpoli.

(Amb agraïment a SMxI, l’Assemblea Territorial de l’ANC a Sants-Monjuïc, per cedir amablement el fotomuntatge que il·lustra aquesta entrada)

El 26-J i la renovada Via Claver

Abans no ens n’adonem, tindrem aquí el 26-J i els electors “que ja han desconnectat”  tornaran a tenir el dubte de si paga la pena acostar-se a un col·legi electoral. Això els electors perquè, pel que fa als partits independentistes, les posicions ja són clares:  la CUP no s’hi presenta i ERC i CDC ho faran per separat. En Kim Aulet —àlies tuitaire @elsomatent— va proposar cap allà el 2014, i amb el nom de Via Claver, la idea que els partits independentistes no haurien de presentar-se a les eleccions espanyoles. La proposta es basava en quatre punts: (1) que si hem trencat amb l’Estat, s’ha de fer de manera efectiva, (2) que estar al Congrés no ens aporta res, (3) que els partits han d’escollir la seva adscripció nacional i (4) que el resultat de les generals espanyoles a Catalunya pot tenir una participació tan minsa que constituiria un cop d’alerta a les cancelleries. La idea va ser aplaudida i discutida àmpliament, per exemple per Andreu Barnils.

Una revisió ràpida dels quatre motius sembla indicar que les circumstàncies actuals desaconsellarien la implementació de la Via Claver tal com es va proposar. Breument: no hem trencat encara amb l’Estat i hem pogut comprovar que l’aritmètica de les darreres eleccions espanyoles ha atorgat a convergents i republicans un poder que no s’esperaven, el de condicionar la formació del govern a l’acceptació d’un referèndum. És possible, a més, que la presència al Congrés hagi ajudat a mantenir Podemos relativament ferm respecte a la qüestió del referèndum. Tot plegat no està gens malament, com feia notar un piulet de Francesc Serés.

viaclaver

Podem dir, llavors, que la nova Via Claver consisteix a no desaprofitar els escons de Madrid, però fent-los servir amb convicció i fermesa. Encara que mentalment haguem  desconnectat, la realitat legal i econòmica encara no ho han fet. D’acord que no cal esperar gran cosa de la petita representació que l’independentisme pot aconseguir al Congrés, però quan la formació de majories dependrà d’uns pocs diputats, sembla un mal moment per fer un acte simbòlic d’aquesta magnitud.

De fet, el debat sobre la Via Claver ja no existeix entre els partits, el que ara està en joc és la participació. Pensem-ho d’aquesta manera. El procés no està encallat, però necessita potència. Condicionar pactes a Madrid és una parcel·la més de poder. Ergo, votem i divertim-nos veient el nou ball de pactes.

La política irreal

La política catalana ha viscut els darrers anys alguns moments d’irrealitat memorables. Com quan els convergents parlaven de fer la transició nacional amb Unió i, acte seguit, Duran feia una nova declaració o publicava un nou full dominical aigualint totes les expectatives. Ara sembla surrealista recordar que Mas elaborava discursos en els quals parlava d’independència sense esmentar la paraula i comptava amb Unió sense tenir-la veritablement amb ell. Però dins del món convergent es justificava així: ja vindran cap a nosaltres! Es recordava que la gran majoria d’alcaldes d’Unió eren independentistes, que Unió era un partit originalment independentista, que no podia ser que ens deixessin arribat el moment. I què ha passat? Que el partit, o la cúpula, o tot plegat, ha preferit el trencament intern i la irrellevància abans que canviar de bàndol. Perquè recordem-ho, en la Catalunya actual —no en la mítica dels fundadors d’Unió—, Unió era a l’altre bàndol del sobiranista, és a dir, en l’unionista. Per molt que es queixin de manca de matisos, el moment actual no n’admet, de matisos a la llibertat: o s’hi està a favor o s’hi està en contra. Recordem, si no, el PSC, un altre cas de “reivindicació dels matisos”. Si durant l’interregne de Pere Navarro, el mantra socialista es deia consulta legal i acordada, en el regnat d’Iceta ha passat a ser volem decidir per quedar-nos a Espanya.

I ara que tant Unió com el PSC han triat obeir les cúpules respectives, es genera l’expectativa sobre l’entorn de CSQEP-Colau-Podem. Un nou déjà vu. Les tensions a les xarxes, aquests dies, són tan evidents com en els bons temps de les piulades amb la foto de Duran al Palace. Hi ha, d’una banda, els que intenten atreure aquest món al sobiranisme, conscients que els necessiten si volen tenir una majoria folgada (entorn ERC) i aprofitant el fet que, a Barcelona, està en posició de feblesa. De l’altra, hi els qui carreguen contra les incongruències d’un sector que consideren unionista, sobre el qual no tenen cap raó important per pensar que pugui canviar de bàndol (sector convergent) i que, per acabar, se situa als antípodes ideològics. De fet, si ens guiem per l’experiència amb Unió i el PSC, els partits són estructures rígides que abans de canviar, es trenquen. Però el joc d’estratègies està obert. Com a exemple, un parell de piulades i de respostes.

1.

csqep2

2.

hisenda

Gràcies!

Que la unió fa la força no és cap lema atrotinat. L’enorme pluralitat de la Catalunya contemporània no ha impedit que dissabte al migdia poguéssim somiar amb la realitat d’un pacte entre Junts Pel Sí i la CUP i que diumenge  s’investís Carles Puigdemont com el 130è President de la Generalitat. Ara és hora d’agrair a tothom la generositat mostrada. Si algun dia som un país lliure, serà gràcies a molts gestos com aquest, que només es donen allà on hi ha la consciència que, per sobre de la lluita entre dretes i esquerres existeix quelcom que uneix i singularitza. Gràcies a tothom!

Gràcies a la CUP, que va començar per recollir uns vots que podien haver estat podemites i que ara ha acceptat condicions que per a alguns poden ser humiliants (disculpeu la brevetat, però ara no hi caic en més mèrits, tot i que hi deuen ser).

Gràcies a ERC, que ha fet d’àrbitre entre dos focs, que ho ha acceptat tot per tal de fer arribar a un acord als altres dos actors i que ha treballat de valent en cadascuna de les exigències que la CUP ha fet durant els mesos de negociacions. I que quan tot semblava perdut, ha sabut fer una jugada magistral: deixar clar que no repetiria coalició amb Convergència i, d’aquesta manera, aconseguir que Mas desbloquegés la situació (evidentment, per la por al fracàs electoral). Pot semblar rocambolesc, però probablement hagi estat aquesta la clau de la resolució del conflicte.

Gràcies a CDC, que ha fet, per començar, un viratge a posicions d’esquerres acceptant un pla de xoc que l’allunyaven del seu perfil tradicional. Que ha sabut menjar-se l’orgull a última hora. I que finalment ha estat capaç de convèncer la seva militància de dos fets estranyíssims en un termini d’unes poques hores: (1) que aquell que havien pregonat que era imprescindible ja no ho era tant i (2) que, en canvi, un mig desconegut era la persona ideal per prendre el relleu. L’endemà, el candidat, ens ha convençut a tots definitivament i per mèrits propis durant el debat d’investidura.

Finalment, gràcies al President Mas, que ha tingut mèrits innegables, començant per portar el centredreta a posicions independentistes amb molta mà esquerra i un bon grapat de trucs que van de les metàfores marineres als eufemismes a dojo. Si ara som aquí, li devem a ell i si això ha pogut desencallar-se, també. Les negociacions importants, com els bons partits de futbol, es resolen en l’últim minut.

Per dignitat

Recordeu? Entre moltes altres raons, volíem la independència per dignitat.

Per la dignitat de no ser explotats com una colònia. Per recuperar la dignitat de relacionar-nos amb el món defensant uns interessos que rarament coincideixen amb els espanyols. Per no haver de pidolar una part dels diners que generem i que després hem de demanar de forma indigna.

Per la dignitat de no ser tractats com una cultura de segona. Perquè la llengua catalana no és, o no hauria de ser, subsidiària de cap altra. Per la dignitat de tenir una llengua i una cultura conegudes i respectades al món.

Per la dignitat de recuperar els botins de guerra —com els arxius de Salamanca— que encara hem de reclamar amb la força nul·la que dóna el fet de ser una comunitat autònoma entre disset.

Per la dignitat de tractar amb el món com ho hem fet al llarg de la història. Perquè passar de tenir consolats a tot el Mediterrani a tenir oficines comercials estrictament vigilades és, al capdavall, una qüestió de dignitat.

I per dignitat, ara el president en funcions Artur Mas diu que no pot proposar un candidat diferent que permetria desbloquejar les negociacions amb la CUP. Que permetria fer operativa la primera majoria absoluta independentista de la història al Parlament català. Amb un sol gest, amb un gest que el dignificaria, Mas facilitaria que Catalunya recuperés la dignitat en tots aquells aspectes que ens indignaven tant. Els recordeu?

Bon cop de CUP

Una de les petites novetats informatives sobre l’affair CUP que aquests dies té el país aguantant la respiració ha estat la piulada següent d’Antonio Baños:

ind.jpg

Per qui no estigui avesat a Twitter, això s’ha d’entendre així: Baños comparteix l’opinió de Francesc Ribera Titot segons la qual sense independència no hi ha revolució. Sí, ja es parla en aquests termes —per qui no estigui al dia de l’argot del procés—: la paraula independència ja l’arriba a pronunciar fins i tot el president en funcions i la paraula revolució remet a altres expressions com ruptura social o empoderament popular del vocabulari CUP-QUERTY-COLAU.

Arribats en aquest punt, diríem que els indepes s’alinearien en dos grans eixos ideològics: (1) els que consideren que primer va la independència i (2) els que creuen que primer va la revolució. Sí, d’acord, també són molts els que reivindiquen que no hi haurà una cosa sense l’altra i, per tant, o es fan alhora o no es faran, però aquests són o bé de tipus 1 o de tipus 2, però disfressats. I aquí rau tot el misteri que es començarà a desvetllar diumenge, quan la CUP parli: en quina proporció els militants del partit de les assemblees són de tipus 1 o 2. No hi ha més.

Amb aquest esquema al cap, s’entén que la piulada de Baños el situa, de facto, en el tipus 1 (sí, sí, el seu discurs és de fer-ho tot alhora, però la frase de Titot ho diu tot). I des d’aquí li farem costat recordant una contradicció fonamental dels activistes de tipus 2. Si abans de la independència va la revolució, com s’ho faran en un sistema democràtic que imaginem que voldran mantenir? Cal recordar que les bones revolucions, les de debò, les històriques, no sempre han estat basses d’oli democràtiques. No ho va ser la russa, no ho va ser tampoc l’americana ni, per descomptat, ho va ser la tallada de caps nobles per part dels revolucionaris francesos. I l’èxit s’ha d’atribuir precisament a això: quan no tens la majoria, només et queda la violència i, si no, si ens dediquem a comptar vots, potser ja no hi ha revolució. Ara tornem al nostre escenari: la CUP no és majoria, CUP+CSQEP tampoc no és majoria i per molt que estirem, l’esquerra transformadora no és majoria. Una revolució d’esquerres democràtica seria francament difícil i, de fet, si analitzem quins països al món mantenen la seva revolució d’esquerres ens trobarem algun cas poc edificant a centramèrica, règims de partit únic com el xinès o el Gran Germà de Corea del Nord. Els exemples disponibles no són per tirar coets per celebrar l’arribada de la revolució d’esquerres.

Si acceptem que el país és plural i que l’hem de construir —recordem el procés constituent— entre tots, no podem fer una puntada de peu a la dreta, ni al centre, ni a l’esquerra moderada. No podem fer-la fora del país, no podem fer que calli, no podem empoderar una part de la població en contra d’una altra. La unitat popular no és la unitat de les esquerres i prou perquè això equivaldria a tergiversar la paraula popular. Unitat popular vol dir unitat nacional. Quan Manuel Delgado es pregunta si podem confiar que ens treguin de la situació en què estem els mateixos que l’han provocada (article, aquí), està cometent una falta de demagògia digna de la millor dreta: confiar en Junts pel Sí no és el mateix que confiar en qui ha provocat la situació actual. Junts pel Sí és l’eix central de la societat mobilitzat per una causa comuna. És Convergència però també és Esquerra, són socialistes, independents, associacions civils, és una amalgama de gent que no es pot identificar amb la Convergència i Unió de les retallades si no es vol faltar a la veritat. Sense tota aquesta gent, la independència no serà possible degut a un simple argument matemàtic de comptatge. I sense la independència, cap revolució serà possible, perquè imaginem que els revolucionaris de tipus 2 deuen estar d’acord amb els de tipus 1 en el fet que tot això s’ha de basar en les urnes. O no?