La política irreal

La política catalana ha viscut els darrers anys alguns moments d’irrealitat memorables. Com quan els convergents parlaven de fer la transició nacional amb Unió i, acte seguit, Duran feia una nova declaració o publicava un nou full dominical aigualint totes les expectatives. Ara sembla surrealista recordar que Mas elaborava discursos en els quals parlava d’independència sense esmentar la paraula i comptava amb Unió sense tenir-la veritablement amb ell. Però dins del món convergent es justificava així: ja vindran cap a nosaltres! Es recordava que la gran majoria d’alcaldes d’Unió eren independentistes, que Unió era un partit originalment independentista, que no podia ser que ens deixessin arribat el moment. I què ha passat? Que el partit, o la cúpula, o tot plegat, ha preferit el trencament intern i la irrellevància abans que canviar de bàndol. Perquè recordem-ho, en la Catalunya actual —no en la mítica dels fundadors d’Unió—, Unió era a l’altre bàndol del sobiranista, és a dir, en l’unionista. Per molt que es queixin de manca de matisos, el moment actual no n’admet, de matisos a la llibertat: o s’hi està a favor o s’hi està en contra. Recordem, si no, el PSC, un altre cas de “reivindicació dels matisos”. Si durant l’interregne de Pere Navarro, el mantra socialista es deia consulta legal i acordada, en el regnat d’Iceta ha passat a ser volem decidir per quedar-nos a Espanya.

I ara que tant Unió com el PSC han triat obeir les cúpules respectives, es genera l’expectativa sobre l’entorn de CSQEP-Colau-Podem. Un nou déjà vu. Les tensions a les xarxes, aquests dies, són tan evidents com en els bons temps de les piulades amb la foto de Duran al Palace. Hi ha, d’una banda, els que intenten atreure aquest món al sobiranisme, conscients que els necessiten si volen tenir una majoria folgada (entorn ERC) i aprofitant el fet que, a Barcelona, està en posició de feblesa. De l’altra, hi els qui carreguen contra les incongruències d’un sector que consideren unionista, sobre el qual no tenen cap raó important per pensar que pugui canviar de bàndol (sector convergent) i que, per acabar, se situa als antípodes ideològics. De fet, si ens guiem per l’experiència amb Unió i el PSC, els partits són estructures rígides que abans de canviar, es trenquen. Però el joc d’estratègies està obert. Com a exemple, un parell de piulades i de respostes.

1.

csqep2

2.

hisenda

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s