La llarga marxa cap a la normalitat

No he corregut mai una marató, però sí curses d’uns dotze quilòmetres, i recordo que quan la meta era a tocar, l’esgotament físic venia acompanyat per la sensació de no poder parar fins al final, de veure’s empès —garebé volant— per unes cames que ja es movien sense que la voluntat hi intervingués. La sensació prèvia a les eleccions del 27S és molt semblant. Cansament, saturació, en aquest cas, de sentir sempre els mateixos arguments. Impressió d’haver de córrer amb una motxilla carregada a l’esquena, mentre que als contrincants els porten el pes fins a la meta. I ganes de descansar, d’accelerar si cal per guanyar i perquè la cursa desigual s’acabi.

A TV3 no hi ha pluralitat, segons Jordi Évole, quan el puntCAT dedica un dels programes a l’explicació del projecte independentista i, com és lògic, per poder fer-ho convida la gent que el vol tirar endavant. Tant se val que hi hagi altres programes dedicats a altres temes, amb opinions de tota mena. Tant se val també que les televisions espanyoles, amb la pública al capdavant, i la privada d’Évole en posició destacada, siguin molt menys plurals que TV3. Tant se val perquè qui ha de demostrar pluralitat, qui ha de fer joc net és només la pública catalana.

Però les exigències infinites d’exemplaritat no s’acaben amb les acusacions de pluralitat sinó que han esdevingut el gran argument de les eleccions contra la llista Junts Pel Sí. Primer, es munta un xou mediàtic en el qual l’escorcoll de les seus de CDC i CatDem es retransmet a tot Espanya —i, per tant, a gran part de les llars indecises catalanes—. Després, sense més (és a dir, sense proves, sense judici, sense imputats), es pot qualificar de corruptes als de la llista “de Mas” i, sobretot, insistir en Mas, perquè si els cops es fan sobre un punt, és més fàcil esquerdar tot el conjunt. I així, de la mateixa manera que la pluralitat que les televisions espanyoles no respecten però exigeixen a crits que es respecti a Catalunya, es repeteix l’esquema amb la corrupció. Es poden calcular els diners defraudats en casos de corrupció a Catalunya i a Espanya i comprovar que la corrupció a Catalunya queda molt per sota de la mitjana, però tant se val, recordem que la cursa no és justa: l’ún corre amb la motxilla plena i a l’altre li porten.

Pot semblar estrany que qui s’apunti de manera més entusiasta a aquest joc siguin algunes esquerres catalanes. Només cal recordar el famós “en la campanya, farem servir l’odi contra Mas” de Gemma Ubasart o les referències a l’abraçada de Mas i Fernández que va fer Pablo Iglesias. El programa electoral de Rabell, cap de llista de CSQEP, torna a ser l’odi a Mas i l’atac reiterat a la resta de socis de Junts Pel Sí pel pecat d’anar de bracet amb el dimoni. Estrany? La insistència pot semblar estranya, però no ho és, és com ha estat sempre, és la desconfiança de sempre atiada aquest cop des de Madrid. El que caldrà veure és el suport a l’esquerra de l’odi a Mas, perquè també hi ha ERC, la CUP i tot un sector provinent del PSC.

Malgrat tot, hi ha diferències amb el passat, fins i tot amb el passat recent. Encara ens ressona en la memòria la trobada de Carod-Rovira amb ETA a Perpinyà que, naturalment, va ser vista des d’Espanya com a connivència terrorista i que des d’aquí es podia haver vist com a política catalana d’estat. Però no. Qui va obligar Carod-Rovira a abandonar la visepresidència i, de retruc, la política, van ser els partits catalans, esperonats i acomplexats per l’entramat mediàtic i polític espanyol. Alguna cosa ha canviat des de llavors, però. Germà Gordó proposa facilitar la nacionalitat als valencians en la futura Catalunya independent i s’aixeca alguna veu, sí, però principalment externa. El president valencià, immers en una societat que no s’ha tret mai de sobre l’autoodi, es queixa, el PP es queixa, però no hi ha divisió a Catalunya. Alguns ens volen dividits, però la realitat és que no hi ha més divisió que la diversitat d’opinions, i això és el que fa una societat sana. La llarga marxa de Catalunya ens està fent veure coses que semblaven impossibles fins fa poc. Comencem a pensar que no ens hem de justificar més que els altres per no tenir una societat perfecta. Que podem dir coses que són normals en altres latituds —com ara la política immigratòria—. Ara veiem què s’amagava darrere de l’ambigüitat d’alguns discursos, ara que, per exemple, Duran i Millo són cada cop més difícils de distingir. La llarga marxa cap a la normalitat nacional podria tenir un punt d’inflexió el proper 27 de setembre. Només caldrà sumar 68 diputats. I és molt probable que sumin.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s