Símbolos tan queridos

He de reconèixer que, tret d’alguna final, no segueixo gens el futbol i que, pel que fa a la previsible xiulada de la final de la Copa del Rei, la meva opinió era que per defensar les idees pròpies no cal ofendre ningú. Això fins aquest matí. He d’agrair al president del Consejo Superior de Deportes Miguel Cardenal que m’hagi fet veure la llum.

Cardenal ha estat entrevistat aquest matí per Sílvia Cóppulo a El suplement de Catalunya Ràdio. El discurs, previsible i inacabable, ha inclòs termes com ara ofensas, agravios o manifestación de intolerancia, sempre en referència als símbolos tan queridos, és a dir, a l’himne espanyol. Però el que m’ha fet pensar, primer, i m’ha sublevat, després, ha estat que titllés diverses vegades la inevitable xiulada com a antidemocràtica. Els altres adjectius s’arriben a entendre. Els símbolos tan queridos ja ens transporten a l’estimat líder de Corea del Nord, però el que fa que grinyolin els engranatges del cervell és la referència a la democràcia.

El Sr. Cardenal és membre del mateix partit que Mariano Rajoy, que no fa gaire es va fer una foto amb altres dirigents en el cas del setmanari Charlie Hebdo. Si fem memòria, aparèixer a la foto volia dir defensar la llibertat d’expressió fins i tot per poder ofendre. O no es tractava d’això? Ja no cal recórrer a l’exemple dels Estats Units, on cremar banderes del país és sabut que forma part de la llibertat individual: a Europa, Rajoy es va alinear amb aquells que defensaven el dret a l’ofensa en una publicació satírica, dret que es deriva de la llibertat d’expressió que, al seu torn, està garantida per la democràcia. La democràcia no implica la prohibició d’ofendre’ns mútuament, com ens volia fer creure Cardenal, la democràcia implica el dret a  acceptar o rebutjar símbols amb llibertat. Allò que és profundament antidemocràtic és declarar certs símbols com a sagrats per, després, amenaçar i perseguir aquells que els xiulen. Com alguns han recordat —entre els quals, cal dir-ho, Ada Colau—, caldria que es preguntessin per les raons per les quals hi ha gent disposada a xiular un himne que no sent com a seu. És molt probable que si  el Consejo que presideix Cardenal permetés que sonessin els himnes català i basc, el públic, a canvi, mostraria respecte per l’espanyol. Com que no serà així, només podem afegir-nos a les deu raons que Vicent Partal al·lega per xiular. Força al xiulet, doncs, i que guanyi el millor!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s