Abans de salpar

Quan Catalunya es prepara per marxar —s’ha recordat en articles recents—, és quan apareixen els que volen fer la revolució a l’Estat. La guerra del 36 es va perdre perquè mentre el bàndol nacional avançava disciplinadament, el republicà es debatia entre guanyar la guerra i fer la revolució, i no es va acabar fent ni una cosa ni l’altra. Ara el debat és entre la independència i la revolució anticapitalista, que són coses diferents, però no necessàriament antagòniques. Es poden fer alhora (CUP), es pot fer la segona sense la primera (Podem, ICV), es pot fer la primera sense la segona (CDC, ERC) o es pot no fer cap de les dues (PP, PSC, C’s). Passades les municipals, l’independentisme ha de pensar molt bé quina és la millor estratègia per no perdre l’atractiu que encara conserva.

El cas és que ara, que ens hauríem d’estar felicitant per tantes coses després de les eleccions de diumenge, estem tots pendents de què farà l’Ada Colau. Suposadament, tot anava vent en popa quan Barcelona era de CiU i només patíem llegint  el full dominical de Duran. Recordem que fins a proper avís, els ocells de BeC (Barcelona en Comú) van tan despistats en el tema de la llibertat del país com alguns pájaros d’Unió. I si Barcelona no havia entrat a l’AMI era perquè faltaven suports a l’ajuntament, de la mateixa manera que poden faltar a partir d’ara. Res de nou, doncs. Se’ns vol fer creure que si CiU hagués superat BeC a Barcelona, la independència la tindríem molt més a prop, però donada la incertesa de tot plegat, també hauríem de contemplar la possibilitat que el petit terrabastall que ha representat l’arribada triomfal de Colau reordeni les peces de joc de maneres sorprenents. Només un apunt. L’odi d’alguns sectors de l’esquerra catalana cap a la dreta catalana és prou conegut; es podria dir que és comparable amb el que alguns seguidors del Barça poden tenir pel Reial Madrid i viceversa: es poden alegrar més (què dic, molt més) de la derrota de l’altre davant d’un tercer equip que de la victòria pròpia. Seguint aquest model Barça-Madrid, les esquerres podemites catalanes —això és una percepció personal—, en una sessió de psicoteràpia arribarien a preferir Rajoy a Mas, quan els fets mostren que la dreta espanyola és més autoritària, retrògrada i neoliberal que la catalana. I doncs, per què? Resposta encara més personal: perquè a l’odi a la dreta s’hi afegeix una bona ració d’anticatalanisme. Doncs bé, aquesta esquerra haurà de parlar amb la de la CUP, amb ERC, relacionar-se amb actors com Procés Constituent, l’ANC o l’AMI i haurà de gestionar el minipaís que representa la ciutat de Barcelona. És possible que aquest bany de realitat, i el que suposarà que els seus votants es vegin representats al govern municipal, esdevingui una cura de salut per a aquest anticatalanisme genètic.

Hauríem d’estar saltant d’alegria pel fet que s’hagi foragitat la majoria absoluta del PP al País Valencià i a les Illes. Perquè Bauzá dimiteixi, perquè Fabra ho deixi córrer, perquè García Albiol probablement no repeteixi a Badalona, perquè el país, el país sencer, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, pugui començar a aturar el genocidi lingüístic, la persecució cultural i tota una manera de fer política. Potser calia que el Principat de Catalunya fes l’intent de marxar de l’Estat perquè l’anticatalanisme deixés de ser la gran font de vots valenciana i balear. Pel procés no hauríem de patir tant. Ni buscar enemics ni sospitosos. Plantejar el nostre projecte en positiu és el millor que podem fer perquè la gent s’hi engresqui i contribueixi al seu èxit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s