Tot va bé si acaba bé

No donem l’abast per comèdies, la més recent de les quals té tots els ingredients d’una de Shakespeare, però amb pinzellades de tragèdia. Els ingredients són un poble, Dinamarca, amb un parlament just, un diari enverinador anomenat La Razón i dos ministres d’exteriors de cognoms Margallo i Lidegaard. La història comença amb l’aprovació d’una resolució del parlament danès que acaba dient que

la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol de Madrid

Una declaració que pot semblar que aporta poc més que bona voluntat, però que és importantíssima. És la primera resolució d’un parlament europeu en aquest sentit, posa Catalunya i el govern de Madrid en el mateix pla i parla obertament de “la qüestió de la independència” (no del “dret a decidir” ni d’altres eufemismes). Entre línies es llegeix clarament que la qüestió ja no és exclusivament un afer intern espanyol, i com més declaracions apareguin en aquesta direcció, més passarà a ser un afer intern europeu. És per això que apareix la primera reacció violenta de la premsa espanyola. En un apartat anomenat el puntazo, el “diari” La Razón inclou les línies següents sota el títol Algo huele a podrido en Dinamarca:

El Parlamento danés aprovó […] una declaración de apoyo a un diálogo “democrático y pacífico” entre el Gobierno y la Generalitat catalana en relación con el proceso soberanista. Una “votación” instigada por los tentáculos de la ANC en el país nórdico y en el que varios partidos de la Cámara danesa han sido el “tonto útil” con el que el separatismo puede orquestar su política-ficción. Y, de paso, han interferido de forma lamentable en un asunto interno de una democracia amiga.

És a dir, La Razón insulta la majoria dels partits danesos anomenant-los “tontos útils” i alhora exigeix lleialtat amb una democràcia amiga, una actitud que, si més no, es podria anomenar prepotent. L’important, però, és que reivindica el més important per als interessos espanyols: la consideració de la qüestió com a afer intern, i aquí és on intervé Margallo. Si l’ANC, efectivament, va propiciar la presentació d’una declaració (que després es votaria en llibertat), Margallo extreu unes poques paraules del seu homòleg danès amb les quals li fa reconèixer que es tracta d’un afer intern espanyol (punt crucial) que cal resoldre mitjançant la constitució espanyola (discurs habitual de Madrid). La comèdia es transforma en drama quan el ministre danès acaba mirant Margallo i dient “això és tot” (és a dir, no creguis que et donaré més recolzament que aquest). La tensió evident de la cara del ministre Martin Lidegaard és tan explícita que fa entendre la magnitud de la pressió que deu haver rebut. Ara, si amb unes poques paraules i un moment de tensió, Dinamarca es pot estalviar represàlies d’un soci important de la Unió, per què no dir-les? El cas recorda al d’altres de semblants amb Lituània i Letònia, però amb una diferència: la declaració del parlament danès no es pot revocar amb les paraules d’un ministre que ha rebut pressions. I la taca d’oli que ha començat amb Lituània, Letònia i Dinamarca, i amb declaracions d’altres líders com Cameron, amenaça amb estendre’s a mesura que s’acosta el 27S. I amenaça a transformar la política-ficció en alta política. Com va escriure Shakespeare, tot va bé si acaba bé.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s