Primer assalt

Si ha passat un temps des de l’últim post no ha estat només per manca de temps sinó —com acostuma a passar— per manca de motivació. Per entendre-ho i entendre, de pas, el moment polític, és útil recordar quin ha estat el fil conductor del relat nacional repetit amb èxit durant gairebé tres anys: (1) reivindicació (del pacte fiscal, primer, d’una consulta, després), (2) negativa de l’Estat, (3) replantejament a l’alça. De les cendres del pacte fiscal va néixer el discurs del dret a decidir. I de les cendres del dret a decidir, el de la independència. Cada cop que s’ha redoblat l’aposta, els ànims col·lectius s’han renovat i s’ha mantingut la il·lusió… fins que ha aparegut un cert esgotament.

Sobre la teoria del soufflé ja se n’ha parlat prou. Jo no crec que això sigui cap soufflé. Sí que em sembla evident que el suport a la independència ha baixat lleugerament, que després de tres anys ha aparegut l’esgotament de veure que continuem al mateix lloc i que, mentrestant, els suposats indecisos s’ha vist el que eren des d’un bon començament: unionistes que en un principi no ho sabien ni ells perquè els havíem enlluernat a base de cadenes humanes i ves baixes. El que ara queda és un paisatge més semblant al que era el país. Un paisatge amb el qual jo diria que es guanyarà al Parlament, tot i que es podria perdre un referèndum.

No es pot menystenir l’estat d’ànim col·lectiu. És l’estat d’ànim, la il·lusió que repeteix el president Mas al Polònia, el que pot unir les forces guanyadores i dissuadir els partidaris de l’statu quo. La il·lusió no depèn d’un únic factor, com es repetia quan s’insistia en la llista única com a taula de salvació, depèn del clima general, de factors en gran part intangibles, de conceptes com oportunitat i acció. Dins del món sobiranista hi havia la sensació que el moment era probablement el 9N, que aquest era el moment de fer un desafiament de debò. Perquè la gent cregui en un projecte polític, cal que es prenguin decisions i s’assumeixin riscos. S’ha optat per una altra cosa. Per esgotar totes les etapes sense trencar amb el marc legal. D’acord, vejam on ens porta el gradualisme. Però sense èpica, faltarà convicció i, sense convicció, podrien faltar vots. Aviat ho sabrem.

Advertisements

2 Comments

  1. Em penso que cap dels oplítics que tenim s’arriscarà en pro de la independència (ni en pro de res).
    Proclamar la independència és tan fàcil que només cal una estrada, un micro i un mitjà de difusió de masses. Però aquesta proclamació ha de tenir molts suports i avui en dia no es tenen.

    Resposta

    1. Com bé dius, tot dependrà dels suports, tant al Parlament com a fora. Però si aconseguíssim tenir-los al Parlament, però tenir-los de veritat (i això vol dir que Unió i ICV es defineixin clarament), crec que de polítics per declarar la independència en sobrarien.

      Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s