Claredat, per compassió

Fa uns dies em va sobtar no coincidir amb una opinió d’en Vicenç Villatoro. Els tertulians —em penso que en el programa de la Terribas— discutien sobre la definició de Convergència com a partit nacionalista però no independentista. Enfront dels retrets al partit per prendre aquesta posició, Villatoro va dir que era lògic: Convergència és un partit que situa la nació al davant —d’aquí que s’anomeni nacionalista—, mentre que la independència només seria un instrument per preservar la nació, però n’hi hauria d’altres. Si Catalunya se sentís ben tractada a Espanya —argumentava—, aleshores no hi hauria motiu per perseguir la independència i el federalisme podria ser una bona opció. I per això, el tema central de debò per Convergència és la nació i no la mena d’encaix —o de no encaix— que pugui tenir a Espanya. No caldria, des d’aquest punt de vista, que un partit es declarés independentista, com fan ERC o la CUP.

Potser no comparteixo l’argument perquè no em considero nacionalista —tot i que caldria definir molt bé què vol dir ser-ne, perquè és un concepte molt esmunyedís—. Recorrent a l’analogia barata de la dona que se separa del marit maltractador, però, podríem dir que el que Villatoro argumenta és que si, després de vint anys de maltractaments, el marit promet que canviarà, la dona ja no tindria motius per separar-se. Podríem també recórrer a una segona analogia —potser més barata i tot— on l’esclau es conformaria a no aconseguir la llibertat a canvi d’un tracte més humà. Però estalviem-nos les analogies i preguntem-nos directament si un poble que de veritat aspira a ser universal es pot mantenir dins d’un estat plurinacional que, per més inri, no es reconeix com a tal. És possible, això? És possible que un poble com el català, que aspira a defensar els seus interessos a Europa davant França, Holanda o la República Txeca, es conformi a fer-ho només amb Extremadura o La Rioja? La cultura catalana, que es considera a si mateixa universal, es pot conformar a mostrar-se al món només de manera excepcional i sempre enmig de polèmiques (com a la Fira de Frankfurt)? És més, hi ha alguna cultura sòlida al món, amb projecció global, que existeixi només com a part d’un estat? O, per no perdre el focus, n’hi ha alguna en el nostre entorn europeu? Certament, hi ha llengües amb una extensió territorial important, com l’occità, i hi ha llengües com l’eusquera que —per la seva antiguitat— a Espanya haurien d’estar protegides per la nova llei “per a la salvaguarda del patrimoni cultural i immaterial” que el PP s’ha empescat únicament per reintroduir els braus a Catalunya. S’ha de dir, però, que les llengües minoritzades europees malden per assegurar-se la supervivència i que el català, que ens agrada dir que “juga en una altra lliga”, tampoc la té del tot assegurada. Cap llengua minoritzada a Europa, tret del català, es parla a 4 estats ni arriba als 10 milions de parlants. El que sobta, de fet, és que els pacients parlants d’una llengua així no s’hagin plantejat construir una comunitat política normal —i d’això se’n diu estat independent— fins fa tan poc. Tot té una explicació, però, i aquí cal tenir en compte el tracte rebut, la divisió territorial imposada i —last but not least— les febleses pròpies.

En aquests moments, ser un país normal només depèn de nosaltres. El més urgent, ara mateix, és sortir definitivament de l’ambigüitat. Els partits i les seves lentes maquinàries s’adapten quan poden i es trenquen quan no poden. Veurem què passa a ICV però, sobretot, veurem què passa a la coalició de CDC i UDC, allò que ara, a quarts de 12 del dijous 12 de març del 2015 encara s’anomena CiU. Però més enllà del gran misteri d’aquests dies —és a dir, de què acabarà decidint Unió sobre què vol ser de gran—, hi ha dos partits que, per si sols, tenen la capacitat de convertir les eleccions del 27S en plebiscitàries: CDC i ERC. Si convergents i republicans fan un full de ruta clar, si fan una crida clara a la ciutadania, si incorporen la paraula independència al programa electoral, amb lletres grosses i sense condicionants, aleshores, encara que no vulguin, la resta de partits no podran evitar veure’s arrossegats dins la voràgine plebiscitària. Per què? Perquè els que no es vulguin definir no podran evitar les escisions internes ni el veredicte dels votants. Com a mostra del nerviosisme d’alguns, aquí teniu un botó d’avui mateix.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s