Un país més normal

En el resum que TV3 va fer de la Via Catalana del darrer Onze de Setembre, es demanava als participants que descrivissin l’ocasió amb una sola paraula. Es va dir esperança i  democràcia, però potser la més repetida va ser il·lusió. En la tercera manifestació organitzada per l’ANC, l’ambient continuava impregnat d’una il·lusió que alguns titllarien d’irresponsable. De fet, des d’Espanya fa temps que se’ns diu que es tracta d’una quimera i des d’Europa el missatge que arriba es podria resumir en sigueu responsables i feu bondat. Com és que la mobilització popular no escolta els que manen a l’Estat i a Europa? Se’ns diu la paraula legalitat i nosaltres responem democràcia, se’ns diu la paraula impossible i nosaltres contestem voluntat. Contra les crides al “seny”, Carme Forcadell cita Jean Cocteau: “ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”. O circula per Twitter una cita atribuïda a Einstein: “els que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ho estan fent”. La gent surt l’Onze de Setembre al matí amb un somriure i una bona dosi de confiança, amb una samarreta comprada per a l’ocasió, potser portant una estelada com a capa, i mira al seu voltant, s’apinya al metro amb la mateixa destinació i canta Els Segadors a l’andana. Ens hem tornat ximples, tots plegats? Enguany, malgrat que ja era el tercer any consecutiu que es feia una demostració cívica de força, no hi havia desànim i era molt difícil no adonar-se que alguna de grossa n’està a punt de passar; l‘ambient no era ni tens ni a la contra —les referències a Espanya eren poques—, els missatges eren en clau positiva i l’estelada, tot i ser omnipresent, deixava espai a algunes banderes negres,  a l’escocesa,  a la creu de Sant Jordi o a l’europea. Flotava en l’ambient una sensació que ja no era de sorpresa com el 2012 sinó d’una certa confiança col·lectiva: aquest any gairebé es podia respirar l’alegria d’una celebració d’independència o, si més no, el convenciment que estem a prop de ser un país normal.

Captura de pantalla 2014-09-16 a les 12.23.12

Un país normal, per exemple, no es culpa a si mateix de les dificultats que històricament ha ocasionat la voluntat de ser. I la prova que Catalunya va camí de ser un país normal és que les mostres d’autoodi provenen dels que se situen fora de la centralitat cultural o política. Un exemple del món de la cultura —si es pot dir així— el trobem en l’última ocurrència d’Albert Boadella, “Si no hubiera existido la lengua catalana, hubiéramos sido más felices”, que no necessita rèplica. Del món de la política, trobem una perla en una piulada de Josep Antoni Duran:

Captura de pantalla 2014-09-16 a les 11.52.03

El fet que Duran faci referència a la història fa pensar immediatament en la proclamació de la República Catalana de Macià el 1931 o, sobretot, en els fets del sis d’octubre del 1934. El que delata (l’autoodi de) Duran és l’acusació de “destrossar-ho tot” a ERC en lloc d’acusar l’exèrcit o l’estat espanyols. En cas de conflicte entre Catalunya i Espanya, les interpretacions que en fan Boadella i Duran no són tan diferents: els culpables som nosaltres, per existir, per parlar diferent o per voler ser lliures. Per sort, els vents, no només locals sinó globals semblen estar configurant un país més normal, amb dosis més petites de pors i complexos i més altes de dignitat.

P1050241

Advertisements

One Comment

  1. M’agrada la cita de l’Einstein, una veritat absoluta i deu n’hi do la de l’altre Albert el mateix nom, cervells moooolt diferents..l’article també m’ha agradat eh?

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s