L’espantall de la dreta catalana

Ens trobem en una fase interessant de l’anomenat procés. Hi ha gent que abans s’adheria a l’statu quo contrari a la independència d’una manera més o menys activa. No la consideraven o la menystenien per absurda, o per inimaginable, o per ser part de l’ideari d’un grupuscle unit per referents romàntics basats en la llengua i en la història. És quan l’argument principal per la independència girava al voltant del concepte de nació i quan els partits que ja no eren regionalistes s’autodefinien com a nacionalistes amb tot l’orgull del món. Ara, tot s’ha capgirat. Des de l’esquerra, es reivindica l’oficialitat del castellà en una futura Catalunya independent i, des de la dreta, l’adjectiu “nacionalista” fa més nosa que servei. S’ha destacat que el nou independentisme ja no és nacionalista perquè no es basa en cap concepte abstracte de nació més enllà del temps i l’espai. Es pot dir, al contrari,  que es basa en una comunitat que aquí i ara es considera lliure per decidir el ser destí, que té un projecte de convivència d’identitats diverses, que assumeix l’ideari republicà i que vol més poder polític per defensar els seus ciutadans amb garanties. D’això se’n pot dir nació, si es vol, però té ben poc a veure amb la que es reivindicava fa vint anys.

Des d’aquest punt de vista, l’esquerra hauria de ser la primera interessada a subscriure el projecte i llençar-s’hi per poder-hi aportar la seva empremta en un futur procés constituent. I aquesta és la feina que està fent ERC en la seva cerca i captura de l’exvotant socialista i la que fa la CUP des de posicions ideològiques més extremes —o més coherents, segons com es miri— i des d’una perspectiva també més romàntica —on hi entren els Països Catalans—. És també la feina que està fent el Procés Constituent de Forcades i Oliveres des de posicions properes a la CUP. El votant que falta, el que encara fa tombs despistat i es resisteix a entrar en el joc, és una part del votant d’ICV i gran part del del PSC. Aquests sectors van abraçar amb entusiasme la teoria de la cortina de fum de Mas en un primer moment, i ara que l’aposta convergent sembla clara i es fa difícil continuar defensant que tot plegat sigui una fugida endavant, es diu que la dreta ens acabarà traïnt o que Pujol ha governat durant tants anys que Catalunya es pot considerar, de fet, de dretes i que no hi ha res a fer. És discutible que Catalunya sigui de dretes, però el millor del cas és que tot això es diu mentre la dreta més salvatge que s’ha vist a Espanya des del final de la dictadura aprova lleis tan regressives que no són pròpies de cap altre país de la Unió Europea. I d’aquesta manera, tot rebutjant una Catalunya independent que seria governada de tant en tant per una dreta homologable a la de la resta d’Europa, accepten continuar dins d’una Espanya on la dreta, quan governa, es carrega tot allò que troba al seu pas: autonomia, llibertats, avortament o laïcitat a l’escola. Fins a quin punt alguns progres catalans continuaran fent el joc a la dreta espanyola per tal de no tenir una dreta catalana que, de tant en tant, mani de veritat en un nou estat? Aquest és un misteri que no aconsegueixo resoldre. En el debat de TV3 per les eleccions europees, el candidat per ICV-EUiA Ernest Urtasun va cridar explícitament a castigar CiU a les urnes. No ho va fer, que jo recordi, en referència a cap altra formació de dretes ni d’esquerres. Que les esquerres guardin ressentiment amb les dretes en moments en què gran part de la població s’empobreix és comprensible, però per què aquesta part de la progressia dirigeix el seu odi contra la dreta catalana i no l’espanyola? Les hipòtesis: que pateixen una mena de síndrome d’Estocolm d’Espanya o autoodi cultural o… En qualsevol cas, si aquest sector fes un càlcul fred i serè arribaria a la conclusió que la tradició política catalana basada en el pactisme i més propera ideològicament a Europa li convé més que la confrontació permanent que es dóna a Espanya entre dretes i esquerres, per molt vigoritzant que sigui. Un exemple il·lustratiu és l’educació, que a Espanya veu sorgir una nova llei a cada canvi de govern i a Catalunya, en canvi, és el resultat d’un pacte majoritari i, amb això, guanya una estabilitat que només es veu amenaçada en aquests moments per la llei Wert provinent de Madrid.

El resultat de les eleccions europees llegit en clau catalana potser ens donarà una pista sobre la possibilitat que tindrien les esquerres en el nou sistema de partits que s’està perfilant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s