De la cortina de fum al clima de crispació

pere-navarroEn molt poc temps, el PSC ha passat del discurs de la cortina de fum al del clima de crispació. Segons la teoria de la cortina de fum, el sobiranisme hauria estat el darrer subterfugi de CiU per desviar l’atenció de la política de retallades i de malestar social. Segons els socialistes, les preocupacions de la gent anirien per una altra banda: arribar a fi de mes, trobar feina, no ser desnonats. Aquest és el malestar social del qual parlava el PSC fins no fa gaire, i és per això que ha insistit, per exemple, en el tema de les beques menjador tot esquivant com ha pogut l’incòmode debat sobiranista. Però era clar des del començament que si el sobiranisme era una cortina de fum de CiU, es tractava d’una aposta molt arriscada on hi havia en joc el capital polític de Mas i la necessitat d’una rectificació passat el temps. I passats uns mesos ens trobem que no només no rectifica sinó que hi ha data i pregunta per la consulta, que la mobilització ciutadana continua imparable i que els sindicats —que havien estat els aliats tradicionals del PSC en la societat civil— donen suport al procés lligant definitivament la qüestió nacional amb la social. 


Davant aquesta situació, què pot fer un PSC segrestat per una cúpula que margina el seu propi sector sobiranista i on hi ha veus que en reclamen obertament l’expulsió? Un PSC que es veu engolit per un remolí en unes aigües que no controla necessita agafar-se a qualsevol cosa que tingui a l’abast. L’última troballa, doncs, no ha d’estranyar: fer servir un incident que va inclòs amb el sou de qualsevol polític de qualsevol lloc del món per denunciar un clima de crispació i enfrontament civil inexistents. Que la utilització de la plantofada a Pere Navarro és barroera ja s’ha dit prou. Navarro diu no conèixer la dona, però la descriu com de classe mitjana i cita un insult genèric (i poc aclaridor) que li va adreçar. A partir d’aquí, és lícit preguntar-se per què no ha tingut gaire pressa a denunciar l’agressió —dificultant-ne d’aquesta manera la identificació— però s’ha afanyat a denunciar com a causa un suposat clima de crispació creat, segons ell, pel debat sobiranista. També és lícit demanar-se per què no atribueix els fets al gran desprestigi de la classe política o per què descarta el clima de tensió, més real, que és conseqüència de la crisi econòmica. No era aquesta, segons el PSC de només fa uns mesos, l’única preocupació real dels ciutadans, mentre que el sobiranisme era només la cortina de fum inventada pel govern? La contradicció és clara, però la connexió plantofada-sobiranisme li interessa ara al PSC per un motiu evident: l’última taula de salvació que ha trobat per aturar el procés és associar-lo a tensió social i a violència, com intenten fer sense èxit tant PP com Ciutadans, fet que explica l’adhesió entusiasta d’aquests partits a la interpretació de Navarro. Sabent-ho o no, l’aposta de Navarro abona la tesi/amenaça d’Aznar segons la qual abans es trencarà Catalunya que Espanya, però és una aposta arriscada per al propi PSC.


Arriscada, en primer lloc, perquè s’arrisca a fer el ridícul. En segon lloc perquè, apuntant-se a les tesis del PP i C’s, baixa a un terreny de joc que no li és favorable i on aquestes sigles compten amb molta més experiència. En tercer lloc perquè l’escalf que pot aconseguir des d’Espanya s’assemblarà més a l’abraçada de l’ós si els aliats naturals que troba Navarro són Rosa Díez o les tertúlies espanyolistes. Però per sobre de la manca de visió estratègica que el PSC està demostrant amb l’incident de Navarro d’aquest cap de setmana, hi ha un fet ben clar i trist: que els socialistes utilitzin un fet aïllat per alertar d’un conflicte inexistent només pot servir per ajudar a crear-lo, i això és irresponsable i greu. I té molt poc a veure amb la història d’un partit que, contràriament, era vist com a garant de la cohesió social catalana. Ara, també pot ser que tot plegat sigui conseqüència de la manca de cintura política de Pere Navarro. No caldria que en tingués tanta com el ministre Calomarde de Ferran VII que, en rebre una bufetada de part de la infanta Lluïsa Carlota com a protesta per la restauració de la Llei Sàlica, va respondre “mans blanques no ofenen”. Només li demanem la prudència que han tingut tants polítics quan han sofert petits incidents per molt diverses causes.

Anuncis

One Comment

  1. El PSC es el cas típic de qui li ha de fer la pilota al seu cap per a seguir treballant. Navarro no només està mancat d’idees polítiques pròpies, sino que va corregint el romb a cops de timó i es clar, el curs encara es visible al mar.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s