L’orgull xarnego i el nou país

S’ha dit que un dels punts forts que té Catalunya en aquests moments en comparació a Espanya és que Catalunya té un projecte nou, mentre que Espanya, si de cas, té l’opció de mantenir l’statu quo amb tics recurrents d’altres èpoques. El que no s’ha dit tant és per què el projecte català engresca fins al punt d’atreure adeptes de tots els orígens que mai de la vida s’havien considerat nacionalistes. La solució de l’enigma és que continuen sense ser nacionalistes, o ho són d’una manera radicalment diferent a la imatge tradicional.

El punt fort que ara té Catalunya no és només que tingui un projecte sinó, sobretot, el fet que aquest projecte sigui profundament polític en el bon (i original) sentit de la paraula: és la polis que s’organitza, que, descontenta amb la vella política, crea estructures assembleàries com l’ANC, el Procés Constituent o SÚMATE amb ciutadans provinents de totes les capes socials, de tot l’espectre ideològic i de tots els orígens. La integració que s’ha donat a Catalunya des de fa segles és un fet únic que l’allunya del model europeu i l’acosta més a l’americà, on gent de procedències molt diverses professen un nacionalisme basat en un contracte polític i en uns drets compartits de ciutadania, no en uns llaços de sang que no poden existir. A nivell europeu, diríem que s’assembla més al model francès que a l’alemany.

És per això que el procés constituent català —que d’alguna manera ja ha començat— no es pot entendre des d’una Espanya que respon més aviat a un nacionalisme ètnic. No és casual l’experiència que hem tingut molts catalans amb cognoms castellans: quan defensem Catalunya, l’espanyolisme ens retreu el cognom, mentre que des de Catalunya mai no se’ns ha retret l’origen. La paraula xarnego fa molt de temps que el catalanisme l’ha oblidada i és ara, en canvi, una de les preferides de l’espanyolisme. Sense anar més lluny, va ser Rajoy qui ahir feia servir l’argument dels llaços de sang entre catalans i espanyols com a argument per continuar “convivint”. Potser han començat a entendre que el procés no està dirigit per una sola persona, però els costa molt d’entendre els moviments de fons.

Antonio Baños, amb el llibre La rebel·lió catalana ja comentat aquí, fa una de les anàlisis més lúcides del que està passant des de l’humor, el bonrotllisme amb Espanya i el compromís amb els valors republicans i d’esquerres. Però els “traïdors” —sempre a ulls espanyolistes— apareixen com bolets: ara és Javier Ríos, català d’origen gadità, que ha publicat un llibre amb el provocador títol Destruir España (Antes de que Ella nos destruya a nosotros). Us deixo amb l’entrevista que li ha fet Singular TV.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s