El lliri a la mà i la realpolitik

Un argument recurrent del sobiranisme català és fer notar l’absurd que les fronteres es decideixin per la “sang” —dels enllaços dinàstics o la vessada a les guerres— i no pels vots. Tothom accepta —diem— un nou país que s’hagi guanyat la llibertat amb les armes, però no sempre quan ho ha fet amb les urnes. El funcionament del món encara és primitiu i una de les missions històriques dels catalans és fer-lo avançar cap al civisme, la democràcia i la pau universal. A Catalunya som així, no només volem resoldre el nostre conflicte nacional sinó oferir una solució d’aplicació universal tot confiant en la justícia de la nostra causa i en la bondat del camí per acomplir-la. Reivindiquem el principi democràtic i el dret a l’autodeterminació de la carta de les Nacions Unides que, tot i haver-se aplicat majoritàriament a antigues colònies, no té cap restricció en el seu redactat excepte al fet que s’aplica als “pobles”, entesos com a nacions. I, al cap i a la fi, qui gosa negar que siguem una nació? Sánchez-Camacho? Albert Rivera? El Tribunal Constitucional? D’acord, però hi ha algú dels nostres —o fins i tot del PSC— que es vegi amb cor de negar-ho? Tenim fe que, en últim terme, la veritat prevaldrà i el món veurà la llum.

Hi ha, però, un petit detall que passa per alt a l’esperit bonista d’alegria i mans unides de les reivindicacions catalanes. I és, ras i curt, que el món funciona per interessos. Curiosament, es tracta del mateix detall que se’ls va passar per alt als catalans que van patir la derrota a la guerra de successió traïts per Anglaterra. Com va recordar Lord Palmerston, Anglaterra no té amics ni aliats permanents, té interessos permanents. Sota aquesta perspectiva s’entén molt més bé per què els països acostumen a acceptar millor una frontera creada després d’una guerra que la que sorgeix després d’un referèndum. No és per manca d’humanisme ni d’esperit democràtic (o no només). És per la força dels fets consumats, per realpolitik i per la tria del mal menor. Si un país es declara independent després de guanyar una guerra, tornar a la situació anterior requerirà una altra guerra i, com a mal menor, pot resultar convenient acceptar el nou statu quo. Un país que, en canvi, opta per “carregar-se de raons” i decidir què vol ser de gran a les urnes encara haurà de convèncer els altres països que la seva decisió no els crearà més problemes dels que ja tenen o, encara millor, que els pot beneficiar.

Caldria vigilar de no traslladar ara al món el victimisme del qual s’acusa sovint Catalunya sota la forma renovada del “no ens deixen votar”. O no només, o no principalment. El que caldria, sobretot, és oferir raons per les quals el món sortirà beneficiat si acull una República Catalana independent. Aquestes també són raons de les quals ens hem de carregar. El revulsiu que pot aportar a l’economia europea un petit país pròsper al bell mig de la mediterrània. L’aportació entusiasta de valors republicans, pacifistes, progressistes, europeistes. Això a banda de les raons particulars per a cada país, elaborades amb pragmatisme i intel·ligència estratègica. Com ara l’aliat que, al sud, pot guanyar França, de la mateixa manera que, al nord, ho és Bèlgica. O la complicitat natural amb països com Israel, Txèquia, Polònia o Letònia pel fet d’haver sobreviscut com a pobles en circumstàncies adverses. La possibilitat d’oferir més seriositat comercial a la Xina que la que actualment li ofereix Espanya. No sembla difícil garantir que el corredor mediterrani serà una realitat amb molta més probabilitat en el cas que Catalunya accedeixi a la independència. I en aquest sentit, corre un rumor molt significatiu: una companyia xinesa hauria ofert una inversió milionària a la Generalitat amb la condició que Catalunya esdevingui independent.

El món anglosaxó ja està ben predisposat per la influència dels casos escocès i quebequès, i és aquí on l’argument sobre el dret a votar pot tenir més pes. Tot i així, com demostra el cas de Crimea, el dret a votar per si sol pot no ser suficient. I tot i que Catalunya es troba molt lluny del que està succeint a Crimea, sempre és bo reforçar una posició en la premsa anglosaxona que ja ens és favorable. La pedagogia fa temps que va deixar de tenir sentit a Espanya, però té tot el sentit que ara la fem amb la resta del món. Els interessos de la realpolitik són importantíssims, i explicar-nos constantment també. Podem anar amb el lliri a la mà, si volem, i oferir-lo al món, però és molt millor si un estudi de mercat ens demostra abans que el món vol lliris.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s