La llengua, encara

El que podríem anomenar despertar sobiranista dels darrers anys compta amb una bona colla d’arguments. N’hi ha de caire competencial, de concepció d’estat, prorepublicans, de justícia o eficiència econòmica, de prioritats culturals, de projecció de futur, educacionals… i encara ens en faltarien molts. N’hi ha un, però, que havia estat un dels més importants de l’independentisme tradicional (de quan era minoritari, vaja), i és l’argument lingüístic. Com la resta de motius d’aquell temps, lligava més amb una concepció romàntica de la qüestió i es podia resumir amb el sil·logisme següent:

1. Si un territori té una llengua, cultura i història diferenciades, és una nació.
2. Tota nació té dret a l’autodeterminació.

Aplicant aquests punts i només amb la lògica aristotèlica a la mà, el Parlament anava proclamant cada tants anys que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació, amb el vist-i-plau, per cert, d’un PSC convençut que el sil·logisme, dit hipotètic, continuaria sent hipotètic pels segles dels segles. Estranyament, el moment de la veritat per exercir-lo no arribarà perquè el sil·logisme hagi convençut les ments confuses —amb l’ajut de Déu o de Twitter—, no; simplement arribarà perquè la nació teòrica s’ha anat sentint nació real, perquè ha sorgit un projecte de convivència alternatiu a un altre que fa aigües i perquè s’ha pres consciència de greuges que no haurien d’haver existit mai. Un d’ells, el lingüístic. Encara.

Quin argument racional, si no, pot justificar que el català, amb 10 milions de parlants, no sigui llengua oficial de la Unió Europea i ho sigui, en canvi, el maltès, amb menys de mig milió? Que cal ser estat a la UE? Doncs siguem estat! Quin argument es pot esgrimir per defensar que el castellà sigui de coneixement obligatori (article 3 de la Constitució) i el català no ho sigui en el seu propi domini lingüístic (com proposava un article de l’Estatut tombat pel TC)? Que cal controlar l’estat? Doncs siguem estat per controlar-lo! La plena igualtat de drets lingüístics entre els ciutadans espanyols va passar a un segon terme en els equilibris de la transició, segurament perquè el salt que van poder fer les llengües no castellanes va ser prou important en aquell moment. Però allò que serveix en un moment històric, no necessàriament serveix en un altre. Després de gairebé quaranta anys, no només no s’avança en la igualtat sinó que es retrocedeix a un model neofranquista. Ara en Wert no gosaria afirmar, com va fer Suárez, que el català no serveix per fer “química nuclear” (casualment, el castellà tampoc perquè, en tot cas, seria “física nuclear”), però sí ha gosat dir que cal “espanyolitzar” (llegeixi’s castellanitzar) els alumnes catalans. En un moment en què a Catalunya es demana un tracte lingüísticament igualitari, a Espanya es creu que hem anat massa lluny. L’avantatge és que aquest punt es pot entendre molt bé a la resta del món.

La Plataforma per la Llengua va fer un resum excel·lent de la situació del català a la Unió Europea. Està disponible en català i traduït a l’anglès. Ara que el món es comença a preguntar què volen aquests catalans, es prega difusió.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s