Estratègies, principis, equilibris

L’ampli acord sobre la pregunta i la data de la consulta pot agradar o no, però té una virtud indiscutible: ha accelerat novament el procés i ha cohesionat els partits, de manera que en la partida d’escacs que juguen els governs català i espanyol, la part catalana torna a tenir avantatge i a l’espanyola li toca moure peça. En una situació com l’actual, és molt difícil preveure res. N’hi ha que tenen clar que hi haurà eleccions plebiscitàries i victòria dels partits independentistes. O que hi haurà primer eleccions i, després, un referèndum per ratificar una declaració unilateral d’independència. N’hi ha que pensen que tot està planificat per avançat, però la realitat és que tot és tan complex que una planificació detallada sembla impossible.

Una estratègia general sí que es pot traçar i, en aquest sentit, sembla clar que s’està repetint l’esquema de l’Estatut, que més tard s’ha repetit en l’estratègia del pacte fiscal, i que en tots dos casos ha portat a afiançar la majoria independentista. És difícil que, tal com està tot, no es torni a repetir el mateix esquema. Catalunya es planteja des de fa vuit anys objectius cada cop més ambiciosos per sortit de l’atzucac en què es troba. Mentrestant, puja una nova generació que a banda de tenir ben pocs lligams sentimentals amb Espanya (com ens recorda Gabilondo), no coneix la por secular que les anteriors han tingut al poder de l’Estat. La immigració —la dels anys 60 i 70 i també la nova— veu cada cop més la independència com la veritable llum al final del túnel. Però els col·lectius com Súmate no apareixen només com a expressió del malestar per l’escanyament econòmic, sinó que també hi juga la dignitat. El sentiment de pertinença dual espanyol-català de bona part de la immigració va donant pas a una lleialtat nova amb la terra d’acollida; una terra que, als ulls de molts, es perfila com un nou país. Iniciativa per Catalunya i Unió poden optar per la independència (el sí-sí) si Espanya continua negant-ho tot, i els sectors econòmics que fins ara s’havien mostrat reticents ja han disparat les alarmes de la CEOE segons el seu president (català), que ho veu com un fet de “gravetat important i extrema”.

La part catalana ho està fent bé. Mas no es va acovardir pel resultat electoral i va decidir tirar pel dret fent els equilibris necessaris dins i fora de la coalició de govern. Hi ha hagut pressupostos. Hi ha hagut data i pregunta. I hi ha unitat. Bo i sabent que no hi ha una recepta màgica, apunto aquí cinc principis —en forma de paraules clau— que em semblen imprescindibles perquè, dins de la imprevisibilitat de tot plegat, es pugui continuar el viatge amb unes mínimes garanties d’èxit:

  1. Raons. No hi ha dubte que allò de carregar-se de raons, dit i repetit, ni era retòrica ni era una idea secundària. Són les raons acumulades les responsables que, en la seva editorial d’ahir, el Financial Times demanés una resposta a Rajoy.
  2. Unitat. No s’ha aconseguit una pregunta única i s’ha apujat el nivell necessari per al sí a la independència, però s’ha guanyat una unitat imprescindible. Ser prou flexibles per afavorir la unitat ha estat molt intel·ligent per part de CDC, ERC i CUP. La majoria de dos terços pot estar a l’abast molt aviat amb diputats provinents del PSC, i sense passar per unes eleccions.
  3. Internacionalització. La victòria o la derrota es juga, sobretot, a Catalunya i al món. Amb Espanya cal dialogar i caldrà negociar, però si es mantenen els punts anteriors (raons i unitat), és Catalunya qui té la paraula.
  4. Democràcia. Un gran actiu de la causa catalana és l’associació evident del referèndum amb el principi democràtic. Demanar el dret a vot i fer-ho als quatre vents (internacionalització) fa que la causa catalana s’entengui més que el missatge espanyol basat en el respecte a lleis “immutables”.
  5. Fermesa. No oblidem que si al final s’ha inclòs la paraula idependència en la pregunta ha estat per la fermesa d’un sector que no ha cedit fàcilment. La massa social que ha demostrat ser capaç de mobilitzar-se ha de mantenir la pressió perquè és la garantia que al final no se solucioni tot amb una transferència bancària.

IMG_0080

Un últim apunt: no es tracta només de potenciar aquests elements sinó d’equilibrar-los; la fermesa i la unitat, per exemple, no es poden portar a l’extrem sense anul·lar-se mútuament. Podem dir que hi ha prou gent que hi treballa amb entusiasme, però seria bo ampliar el cercle encara més. Un dels avantatges del costat català en aquesta partida és que malgrat que a l’altre costat hi ha un govern que disposa de totes les eines d’un estat, del nostre hi ha tot un poble, està mobilitzat i aprèn de pressa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s