Identitat i esperança

La publicació de l’enquesta del CEO fa un parell de setmanes és una bona excusa per fer una aturada en el debat sobiranista del dia a dia que ens té absorbits en detalls —com ara la data i la pregunta— que són importants però ens impedeixen una visió de conjunt. Ja sabem que l’enquesta del CEO no sempre l’encerta, però permet inferir tendències especialment quan es tracta de preguntes que fa temps que s’inclouen en el qüestionari.

Una de les preguntes tradicionals que es fa al CEO és la referida al sentiment de pertinença, allò de “em sento…” amb les cinc opcions següents:

  1. Només espanyol
  2. Més espanyol que català
  3. Tan espanyol com català
  4. Més català que espanyol
  5. Només català

L’opció 3, majoritària, és reivindicada pel discurs unionista com a prova de l’absència de conflicte i de la vivència natural de l’espanyolitat per part de la població catalana. I el cas és que si sumem totes les opcions que inclouen el sentiment d’espanyolitat en algun grau (1+2+3+4), s’obté un 66.3% enfront del 31.% dels que se senten només catalans. D’aquí, el mateix discurs unionista dedueix que l’aspiració a la independència no pot ser majoritària amb un 66.3% de ciutadans que, poc o molt, se senten espanyols. El que no tenen en compte, però, és que la vivència de la identitat nacional s’ha deslligat del suport a la independència des de finals del 2009. És aquesta una de les principals raons per les quals la independència ja és un objectiu que sembla assolible i també és una causa de desconcert en el món unionista fins al punt que, dins del col·lectiu Somespanya, José Domingo s’ha lamentat que hi hagi independentistes que no parlin català. D’altra banda, diferents veus del catalanisme tradicional pendent de reciclar-se, com ara l’insistent Antoni Puigvert, alerten del perill de fractura social si s’avança pel camí del sobiranisme lliure d’ambigüitats. Però la visió ètnica, molt del gust de l’espanyolisme, ha deixat d’explicar la vida política catalana. La gràfica següent, que Marc Guinjoan ha publicat a El pati descobert amb els resultats històrics del CEO, és prou il·lustrativa del que està passant:

dadesCEOLa gràfica mostra l’evolució de tres paràmetres: el sentiment “només català” (en verd), l’opció per un estat independent quan es pregunta també per les opcions autonòmica, federalista i centralista (en línia negra contínua) i el suport al en un referèndum d’independència (en línia negra discontínua amb dades només a partir del 2011). I semblen deduir-se dues conclusions:

  • Un creixement sostingut i moderat dels dos primers paràmetres fins al 2010.
  • Una popularització de l’independentisme, que s’accelera a partir del 2011, fora dels sectors tradicionals. A partir d’aquest moment, el desig d’una Catalunya independent és assumit per capes de població de sentiment barrejat espanyol-català.

Les dades de l’últim butlletí del CEO no fan més que confirmar aquesta tendència. Si comparem les dades amb les del penúltim butlletí (del juny), observem el següent:

  1. Només espanyol (3.6% -> 4.4%)
  2. Més espanyol que català (2.6% -> 2.1%)
  3. Tan espanyol com català (35.6% -> 33.3%)
  4. Més català que espanyol (25.7% -> 26.6%)
  5. Només català (31.0% -> 31.3%)

Fins a cert punt, és lògic que les opcions 1 i 5 es reforcin a causa del debat sobiranista i, en canvi, baixi l’opció 3, però si ens fixem en el transvàs de percentatges, el bloc format per 4+5 es reforça més que l’1+2 (quatre vegades més si comptem les dècimes percentuals), de manera que la tendència de la gràfica anterior es manté o es reforça. Si comparem les opcions 1+2 amb 4+5 en l’última enquesta, obtenim un 6.5% de ciutadans que se senten només o més espanyols enfront d’un 57.8% d’aquells que se senten només o més catalans. I un últim detall: els percentatges corresponents a les opcions 3 i 5 semblen a punt de creuar-se i fer desaparèixer, de pas, un dels arguments del discurs unionista.

El futur del sobiranisme català i, amb ell, de la creació d’un nou estat, sembla afiançar-se si observem les dades anteriors. El que les dades no poden dir és si la independència és per a l’any que ve o per a d’aquí dos anys, però si les tendències no canvien, sembla inevitable a mitjà o llarg termini.

  

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s