Gaziel i els castells de sorra

Dins del que podríem anomenar batalles del llenguatge del debat sobiranista, allò que ara resulta rabiosament trending se’n diu moderació. Hi ha d’altres batalles obertes, és clar. Entre les més perilloses hi ha l’expressió estat propi, que en qüestió de setmanes —quan sigui el moment de formular la pregunta— serà el veritable taló d’Aquil·les del sobiranisme. Ara, però, estem distrets amb el significat de la moderació, en la recerca dels moderats i, evidentment, en la caça i desactivació dels radicals que, com es pot endevinar, són tot el contrari dels moderats. La qüestió, per tant, és saber qui són els moderats per inferir per exclusió qui eren els radicals (per estar al dia del tema de la moderació, la millor referència que tinc és l’article de l’Eugeni Casanova a Vilaweb).

Volia fer un apunt sobre la moderació com a actitud en la política catalana. Francesc de Carreras, en el seu article d’ahir a La Vanguardia cita l’antic director d’aquest diari abans de la guerra civil espanyola, Gaziel, en unes paraules que semblen ben actuals: “El separatista creu que és impossible entendre’s amb la resta dels espanyols, i per remeiar aquesta situació, proposa una cosa més difícil encara, que és el desentendre-se’n violentament”. No recorda aquí Gaziel als defensors de la tercera via? Tant Navarro com Duran han dit que si el federalisme (o el confederalisme) és difícil, la independència ho és molt més, si una entesa amb Espanya és difícil, encara ho és més una DUI. L’analogia de fons és, com de costum, ferroviària: un tren fa parades en diferents estacions; uns es volen baixar abans i els altres després. Els moderats, des d’aquest punt de vista, serien els que es conformarien amb un viatge més curt que, per difícil que sigui, és factible, i que igualment ens porta en la direcció que tothom vol. Aquesta visió, però, té uns quants problemes. El primer és que, encara que ho sembli, ja no resulta actual. Possiblement abans de la dictadura franquista, la independència era més difícil que el que ara en diríem nou encaix a Espanya i, per tant, segurament Gaziel tenia raó. Ara, en canvi, es pot argumentar per molt diverses raons que ja no és així. Però hi ha un altre problema en la visió de l’analogia ferroviària, i és que no respon a les lògiques socials i històriques.

La idea de moderació que es despren d’aquestes paraules de Gaziel implica una certa  gradualitat —primer una estació, després ja es veurà— que va assumir el  mateix President Mas. Transició nacional, estructures d’estat i fins i tot estat propi són conceptes pensats per no semblar trencadors, que van en la línia de la gradualitat i, per tant, d’aquesta mena de moderació. L’únic problema és que els canvis històrics no avancen de manera gradual sinó a batzegades. Un dia de primavera decapiten a Joana d’Arc i un dia de tardor s’enderroca el mur de Berlin: en tots dos casos, la història fa un gir sobtat. Les causes del gir s’havien anat gestant, però els fets es precipiten en qüestió de dies o fins i tot d’hores.

castell de sorraEs pot traçar un paral·lelisme amb la física. Un castell de sorra que es va assecant només cau quan la humitat de la sorra ja no és suficient per mantenir l’estructura dreta. No cau de mica en mica, es manté dret durant un temps i aleshores cau relativament de pressa. La Unió Soviètica també es va mantenir estable com a estructura política des del 1922 fins que el 1989 es comença a esfondrar i acaba de fer-ho en un parell d’anys —poc temps comparat amb la seva història—. La formació d’un estat també es pot veure com un canvi de fase. Com l’aigua, que es manté líquida per sobre de zero graus però cristal·litza ràpidament per sota d’aquesta temperatura, un estat és independent o no ho és. No hi ha terceres vies per a l’aigua i no n’hi ha per als països: quan es produeixen els canvis socials necessaris, un país renegocia els lligams amb l’estat del qual forma part o marxa. No existeix la semidependència de la mateixa manera que l’aigua no queda en estat semisòlid de manera estable.

És clar que la moderació com a actitud és àmpliament compartida per la societat catalana. De fet, observant les estelades de l’Eixample o el desenvolupament de la Via Catalana es pot comprovar que aquesta és una rebel·lió tranquil·la de les classes mitjanes, i les classes mitjanes són poc amigues de la radicalitat. Però no ens enganyem. Per molta moderació que se li vulgui imprimir al procés, en algun moment s’arribarà al punt del canvi de fase, al punt en què el castell que s’havia construït s’esfondrarà en qüestió de dies, i segurament en aquest punt es produirà un canvi de legalitat. Serà simplista, llavors, dir que s’han comès il·legalitats i quedar-se tan ample amb aquesta diagnosi. El que haurà passat és que en un procés tranquil i curós, amb una nova arquitectura legal al darrere, s’haurà arribat al punt en què res no podrà ser igual que abans. Tornant als trens, no és que el tren que havia arribat tranquil·lament a una estació federal decideixi anar més enllà. El que tindrem és la decisió de prendre el tren que va a Madrid o el que va a Brussel·les. I si es tria el segon, els canvis seran sobtats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s