We should work with it

La campanya de la por iniciada l’any passat pel PP després de la manifestació de l’Onze de Setembre va tenir com a tema estrella les declaracions anunciant que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea —durant tres generacions, es va arribar a dir—. També l’any passat és quan Sánchez-Camacho, en la campanya dret a saber, s’apareixia en trobades de jubilats anunciant-los que no cobrarien la pensió o s’adreçava als universitaris amb la bona nova que els seus títols no servirien si Catalunya mai accedia a la independència. Resumint, es podria dir que segons el missatge del govern espanyol, una Catalunya independent, a banda de ser impossible, quedaria fora de la UE, fora de l’euro i amb taxes aranzelàries astronòmiques. És a dir, no hem de renunciar a la independència perquè —en paraules de sa magestat— sigui una quimera sinó perquè quedaríem fora d’Europa i, possiblement, del sistema solar. Perquè s’entengui, és com aquell que mai havia deixat de fumar perquè al paquet digués que fumar mata sinó perquè al bar li han dit que provoca impotència. Tornant al nostre cas, si el perill era quedar fora de la UE, la conclusió és clara: la independència és ben possible, contràriament al que defensen ara Zapatero i González. Com que és persona intel·ligent, el president Rajoy ha afegit avui una variant interessant al tema principal: la independència de Catalunya, com abans l’homosexualitat, aniria contra natura. No ens ha dit si té cura, per això.

Les advertències s’han repetit aquest any després de la Via Catalana. I no, tot i que voldríem pensar bé i atribuir-les a la compassió del govern espanyol amb els pobres catalans aïllats en les seves pròpies fronteres, el focus torna a estar en la UE per raons objectives i interessos estratègics molt clars. En primer lloc, el govern espanyol està al dia de les enquestes i sap que el suport a la independència baixaria si s’assegurés que Catalunya quedaria fora del marc de la Unió. En segon lloc, la manca de legislació en cas de secessió d’una part d’un estat membre permet que Espanya jugui la carta política, sabent que es tracta d’un tema que s’haurà de resoldre des de la política. Així doncs, si s’aconsegueix un missatge europeu mínimament coherent —i recordem que la UE és una unió d’estats—, l’amenaça d’expulsió semblarà prou real.

catalonia_EU

Deixaré de banda tots els arguments que s’han esgrimit per defensar que Catalunya no arribaria a abandonar la UE o que, en cas de fer-ho, el seu reingrés es podria comptar més per dies que per anys. Només em referiré a declaracions significatives que s’han fet al voltant d’aquest tema, com ara la del Comissari de la Competència de la UE, Joaquín Almunia, que l’any passat va dir que “no seria honest afirmar de manera taxativa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE”. Molt poc després, va matisar les seves paraules i passada la Via Catalana ha afirmat —de manera taxativa— que Catalunya en quedaria fora i n’hauria de demanar el reingrés. Per reforçar més el missatge, i perquè no sembli que només s’hi posicionen els espanyols, el Comissari Europeu Michel Barnier, de visita per Madrid, va insistir-hi donant-nos la prova definitiva: “així ho diuen els tractats”. El petit detall és que Barnier no va poder esmentar el tractat concret que ho diria per la senzilla raó que tal tractat no existeix. La manca de previsió d’un cas de secessió d’un estat membre va ser natural en el moment que es van signar els tractats, però l’aparició del primer cas —el català, l’escocès, el flamenc o qualsevol altre— obligarà a crear jurisprudència, com ha passat en altres temes. Mentrestant, sembla ser que Barrosso hauria estès la consigna de donar per feta la sortida de la UE i la necessitat de demanar-ne el reingrés, possiblement per afavorir l’statu quo fins al moment que calgui prendre alguna decisió.

Les pressions de la diplomàcia espanyola, que amb tota probabilitat estan darrere del canvi de discurs d’Almunia o de Jaume Duch, es van fer evidents amb la “crisi” dels diplomàtics bàltics. La setmana passada vam assistir a dos gestos de complicitat de letons i lituans amb la Via Catalana i a la consegüent alarma del ministre espanyol d’exteriors Margallo seguida d’una crida a l’ordre (o a consultes, segons el terme oficial) dels ambaixadors d’aquests dos països a Madrid. Malgrat tot, l’ambaixador letó va acabar afirmant que el primer ministre “va dir el que va dir” i que “no es retractava”. Poc després, Margallo va convocar una reunió amb tots els ambaixadors de la UE destacats a Madrid i, tot i que segons es va dir després, no es va parlar de Catalunya, la reunió sí va servir per greixar les relacions amb els socis europeus i deixar clar qui és el seu interlocutor.

Les pressions de la diplomàcia espanyola tenen límits clars fins i tot dins de la Unió Europea: des d’un estudi fet per un assessor d’Angela Merkel que es posiciona a favor de la independència de Catalunya fins al Primer Mistre britànic David Cameron, que ja va tocar el crustó a Rajoy per la seva negativa a fer possible un referèndum. I fora de la UE, els diplomàtics i dirigents encara parlen amb més alegria. L’ambaixador dels EUA a Londres va parlar amb comprensió d’una Escòcia o una Catalunya independents dient que, si es donés el cas, we should work with it. I el Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki-Moon va afirmar l’abril d’aquest any a Andorra que “tots els problemes entre països s’han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles”. De moment,  Margallo no ha cridat a l’ordre ni a Cameron, ni a l’ambaixador americà ni al Secretari General de l’ONU.

Amb les paraules de Ban Ki-Moon com a consigna, però amb fermesa, Catalunya pot fer el seu camí com l’han fet altres països que ara formen part del club de les nacions en condició d’igualtat. La independència dels països bàltics va ser tímidament reconeguda per Islàndia i, d’aquí, es va estendre a tot el món. El 1991, els aleshores dotze membres de la UE van dir a Eslovènia que mai seria reconeguda ni formaria part de la Unió. En menys d’un mes, però, Alemanya i els EUA van afirmar que la independència eslovena era inevitable vist el comportament de Iuguslàvia, i el 2008 Eslovènia ja presidia la UE. Amb la lliçó eslovena ben apresa, potser no cal que ens preguntem si Catalunya serà part de la UE sinó quan la presidirà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s