El país català de Sardenya

D’aquesta manera, com a país català de Sardenya, és com l’Alguer es descriu a si mateix en les samarretes que ofereix als turistes. Es tracta del catalanisme folklòric de les senyeres que tant poden adornar una festa major com els (pocs) prestatges que, si tenim una mica de sort, contindran llibres en català en una llibreria qualsevol. Un folklorisme no tan diferent del de la Catalunya Nord amb eslògans com aquell de Perpignan, la catalane.

barques de l'AlguerEl cas és que aquest estiu ens hem decidit a anar a l’Alguer. Atrets inicialment pels vols barats i directes de Ryanair, finalment hi hem anat via Roma i amb Alitalia. Ens hi hem plantat lleugerament fora del centre històric i hem fet una barreja de turisme i de vida quotidiana d’estiu amb alguns tocs de recerca sociolingüística. La ciutat vella és una autèntica joia medieval perfilada entre els seus bastions i les seves torres cilíndriques característiques, amb un passeig marítim que, a banda d’alguna catapulta, permet contemplar esplèndides postes de sol sobre el Cap de la Caça.

Amb la confiança que dóna saber que el català —que aquí s’anomena alguerès— n’és la llengua pròpia, anàvem per tot arreu parlant-lo, si calia a poc a poc, a veure què passava. El resultat és que la resposta era habitualment en italià però molt poques vegades ens feien repetir. És possible que a Roma tampoc ens fessin repetir gaire, però vam voler creure que això demostrava un cert coneixement passiu del català. El dia que vam anar a comprar la carn, però, el carnisser se’ns va adreçar en català. I també la dona de les fruites i verdures i el personal del punt d’informació turística. I, evidentment, quan vam anar a preguntar per activitats culturals a l’Institut Ramon Llull. Però també, quan ja no ens esperàvem trobar-lo i a l’aeroport vam pensar a fer el check in en anglès per allò que un aeroport és territori internacional, la noia que ens atenia —molt observadora— ens va preguntar “parleu català?”, i vam canviar d’idioma per facturar les maletes.

L'Alguer

El primer contacte personal que vam tenir amb l’Alguer va ser l’intercanvi de correus electrònics des de Barcelona per llogar apartament. Quan vam escriure a la llogatera del pis que vam acabar triant, ho vam fer en anglès amb traducció al català —per allò de temptejar el terreny— i la resposta, en anglès, va anar precedida d’una disculpa per no saber escriure en espanyol. S’ha de dir, en aquest cas, que la llogatera és anglesa, que va anar a l’Alguer per casualitat i que tot i conèixer la història de l’Alguer que s’explica als turistes, la llengua local que ha après no ha estat precisament l’alguerès sinó l’italià. Pel que hem pogut veure, hi ha casos de tota mena: algueresos catalanoparlants que gairebé es diria que s’avergonyeixen de la seva llengua i també immigrants que aprenen el català i després l’ensenyen a l’escola o el converteixen en el seu mitjà d’expressió artística. SobreLu furat els primers, mereix una menció especial el Claudio, propietari del local Lu Furat, que sistemàticament ens obria la carta de pizzes per la llengüeta que diu español cada cop que hi entràvem i demanàvem en català. El cas és que la dona del Claudio explica a tothom què vol dir Lu Furat, que ben escrit les us serien os i que al marit, que és qui parla alguerès —o això vam entendre—, li va fer gràcia dir-li així. La nostra impressió és que la dona fa molt més pel coneixement del català explicant aquesta petita història que el mateix Claudio. Un detall, però: les pizzes, per emportar o per prendre ràpidament al local, són prou bones per compensar el comportament diglòssic del pater familias. En contraposició a aquest model es troba el cas d’aquells amb una mínima consciència lingüística —com el nostre carnisser habitual— i dels que fan l’esforç d’aprendre’l de grans, com una clienta del carnisser que és mestra de preescolar i ens va explicar orgullosa que l’única hora de català que ensenya a la setmana ja permet que els nens el comencin a parlar.

Carrers de l'AlguerMalgrat que la primera impressió va ser que això del català a l’Alguer és un simple reclam turístic per als catalans de ponent i malgrat l’omnipresència de l’italià, si un està atent a l’entorn pot observar detalls que indiquen que no és del tot així. En una conversa caçada al vol —en italià— a la llibreria-cafè Il Manoscritto del carrer Pascoli —un dels llocs on la wi-fi ens permetia baixar els diaris amb la tauleta—, vam sentir que una nouvinguda d’algun altre lloc d’Itàlia havia trobat feina a l’Alguer i li explicava a l’amo de la llibreria, el Pietro, que estava agraïda de l’amabilitat dels algueresos, que canviaven a l’italià quan parlaven amb ella. No és precisament el tipus de comentari que algú esperaria que es fes en una ciutat que ha perdut la seva llengua pròpia. De fet, segons la noia que ens va atendre a l’oficina de l’Espai Llull (la Representació de la Generalitat a l’Alguer, molt a prop de Lu Furat, per cert), el català és força parlat a la ciutat —també pels joves— i si el visitant rep una impressió contrària és per la gran presència d’altres turistes i pel fet que la llengua del carrer és l’italià. Esperem que tingués raó i també esperem que s’hagi recuperat de l’ensurt que va tenir quan li vaig preguntar “aquesta delegació es tancarà aviat, oi?”. Després de quedar-se pàlida i demanar-me per què ho preguntava, li vaig dir que havia llegit al diari que estava previst que la Generalitat tanqués tres delegacions, entre elles la de l’Alguer. L’endemà, després d’haver buscat la notícia sense èxit em va semblar recordar que es tractava de tres delegacions de l’IEC. La moral de la història, és clar, és que hi ha moments que és millor romandre callat.

I de la mateixa manera que el català parlat hi és present encara que s’amagui al visitant ocasional, amb l’escrit passa una cosa semblant. La presència de l’alguerès a les llibreries es redueix a alguna guia turística —però de qualitat, com L’Alguer d’Antoni Nughes— i a algun llibre de poesia com la preciosa antologia La Tercera Illa editada per Joan-Elies Adell que, en la seva introducció ens parla de l’illa poètica “existent dins la petita illa lingüística i cultural de l’Alguer, que es troba dins de l’illa geogràfica de Sardenya”, una triple insularitat que justifica el títol i la convivència de vint autors ben diferents en les seves pàgines. Per aquelles casualitats que s’esdevenen a qui busca sense proposar-s’ho gaire, abans de comprar el llibre havíem conegut un dels vint autors sense saber-ho. Es tracta d’Enzo Sogos i ho vam saber perquè en la nota biogràfica que encapçala els seus poemes diu que actualment treballa al centre d’informació turística de la ciutat. Feia molt poc que havíem anat a demanar informació sobre activitats culturals i en lloc de la dona que ens havia atès fins llavors —sempre en català— aquesta vegada ens havia atès un home que ens havia lliurat tríptics informatius en català i, en veure que ja els teníem, ens en va donar d’altres en castellà mentre ens deia davant de turistes estrangers que els catalans som políglotes. El cert és que entre la sorpresa que ell es considerés català i la de tornar a rebre uns papers en castellà (com la carta de la pizzeria), ens vam quedar ben parats i sense saber què pensar de la seva intenció, si és que n’hi havia cap! Després, vam llegir la poesia de l’Enzo i d’alguna manera vam reconèixer en els seus poemes el caràcter que ens havia semblat percebre en persona.

Encara no estàvem del tot segurs que fos ell, però, de manera que vam tornar a l’oficina amb el llibre a les mans, vam esperar per parlar amb ell i aquest cop ens va tornar a atendre la dona. Vam amagar el llibre, vam preguntar per les platges i vam marxar perquè, de tota manera, l’home tenia davant seu una bona cua de turistes. L’endemà hi vam tornar, ja més decidits, de nou amb el llibre i directament li vam preguntar si ell era l’Enzo Sogos. Tot parat, ens va dir que sí i ens el va dedicar ben agraït, amb la pulcritud que demostra el fet d’escriure la dedicatòria per la pàgina d’inici del seu recull i no per la del llibre. De manera que era ell, l’alguerès nascut el 1958, doctor en Llengües i Literatures Estrangeres —tal com també diu la biografia del llibre— i, per tant,  ell sí, políglota.

Captura de pantalla 2013-09-04 a les 19.35.50

A l’Alguer hi ha una bona presència d’entitats que treballen per la difusió de la llengua i cultura catalanes. Començant per l’Escola de alguerés (que és així com s’escriu en alguerès) Pasqual Scanu dirigida per Antoni Nughes, també hi ha l’Ateneu Alguerès, l’Obra Cultural, l’Òmnium Cultural i, evidentment, la delegació de la Generalitat que vam visitar. Tot tancat o mig tancat per vacances. Les estrelles que teníem sobre el mapa del mòbil indicant cadascun d’aquests llocs es van anar apagant a mesura que vèiem que no obririen abans que acabéssim les vacances. L’esperança que teníem era poder participar en activitats que ens connectessin amb el món cultural autòcton, en part per fer més interessant l’estada i en part per establir lligams amb la ciutat, però no va poder ser.

De manera que els últims dies vam fer un parell d’excursions, una a Sàsser i una altra a Bosa. I va ser quan esperàvem l’autobús de tornada des de Bosa quan ens vam trobar amb una parella a l’estació i l’home, que havia estat llançant mirades furtives a la meva samarreta, se’ns va adreçar per interessar-se pel procés català. Aquí cal dir que la samarreta l’havia adquirida feia poc a la botiga Catalunya freedom de Sitges i que lluïa aquest mateix lema escrit amb lletres ben grosses sobre un fons blau marí, de manera que havia jugat un paper fonamental. Abans de la conversa que vam tenir a Bosa gràcies a la samarreta, ja havia rebut alguna salutació de catalans del Principat i, un parell de vegades, un cambrer del passeig marítim havia cantussejat el “Catalunya triomfant…”, però aquest cop el reclam que portava al pit ens va facilitar conèixer un partidari de la independència de Sardenya. Ens va parlar de la pobresa a l’illa —que ja havíem observat especialment a Sàsser— i de la situació de perill de la llengua i la cultura sardes per culpa de la italianització de la societat, fet que resulta molt evident al visitant. Li interessava la situació catalana perquè, segons ens deia, és la divisió entre els partits sards la que dificulta convertir la demanda de la gent en accions concretes. Tot plegat recorda moltíssim a la pròpia situació catalana de fa uns anys i també fa pensar que, per algun motiu, som dins d’una onada de reivindicacions d’independència a Europa. Probablement, pobles com el català, l’escocès o el sard que s’havien conformat a ser part d’estats més amplis —o que no hi tenien un altre remei—, s’estan adonant que en el món globalitzat del s. XXI —i amb l’aixopluc de la Unió Europea— ja no els surt tant a compte. A aquest respecte, és molt il·lustrativa l’entrevista de VilaWeb a Gavino Sale, president del principal partit independentista sard.

L’Alguer, però, sembla que tingui molt assumida la seva condició de segona illa (prenent la idea del títol de l’antologia poètica) i, de fet, a Sardenya es donen altres casos de ciutats que no tenen el sard com a llengua pròpia. Qualsevol solució política haurà, doncs, de partir del respecte no només a una identitat sinó a les diverses que hi ha escampades pel territori. I sigui com sigui, l’Alguer actual és una relíquia que la història ens ha llegat, una vibrant ciutat portuària, un enclavament turístic amb platges magnífiques, un territori culturalment aïllat (ara una mica menys gràcies a Ryanair) que se sap hereu de la cultura catalana i que mira cap a ponent amb un cert enyor. El poema Himne Alguerès de Ramon Clavellet (Sàsser 1879, Barcelona 1911) n’és una bona mostra.

Himne Alguerès

De la banda de Ponent,
hi ha una terra llunya llunya;
és la nostra Catalunya,
bella, forta i renaixent.
En allà, nostros germans,
redimits de la gran prova,
van cantant la cançó nova
que atravessa monts i plans.
És un crit atronador
per la catalana terra,
que mil ànimes enserra
en un llaç de germanor.
Aquest crit és arribat
finses a la nostra platja.
Catalans d’Alguer, coratge!
no olvidem nostro passat.
En lo sou gloriós camí
Catalunya sempre avança;
i, per tot hont passa, llança
la llavor que ha de florir.
O germans, no disperem!
Catalunya està fent via.
Prest arribarà lo dia
en que tots renaixerem!

Ramon Clavellet
(pseudònim d’Antoni Ciuffo)

L’Himne Alguerès ha estat musicat per la Coral Barceloneta i recordat en un monument de la ciutat.

IMAG2073

Al Parc Tarragona, monument a l’agermanament de l’Alguer amb aquesta ciutat, amb un fragment del poema de Ramon Clavellet.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s