S’han acumulat proves suficients sobre el comportament del president espanyol perquè puguem sospitar que, de fet, Mariano Rajoy és un algorisme. Recapitulem: en general, no dóna rodes de premsa i, si les dóna, o bé hi apareix virtualment —al famós plasma— i sense sessió de preguntes o bé respon al periodista escollit que fa la pregunta acordada. Però el més sospitós de tot és que llegeix. Els missatges escrits als fulls presidencials són prou flexibles perquè en pugui sortir airós d’un cara a cara preelectoral i, per tant, constitueixen per si sols un software prou sofisticat.
Lligant caps, tot fa pensar que Rajoy és el primer algorisme que ha aconseguit superar el test de Turing, és a dir, fer creure als humans, gràcies a la coherència —o l’aparença de coherència— de les seves respostes, que posseeix una intel·ligència comparable, si més no, a la humana. És clar que això no vol dir que realment ho sigui, com va posar de manifest John Searl amb l’experiment mental de l’habitació xinesa.
L’experiment és senzill i il·lustra prou bé què s’amaga darrere de Rajoy. D’una banda, hi ha ha algú que no sap xinès tancat en una habitació (aquest seria don Mariano) i que disposa d’una única reixeta de comunicació amb l’exterior. D’altra banda, fora de l’habitació, hi ha una persona que sí sap xinès i que, després d’introduir preguntes per la reixeta, rep respostes que el fan pensar que aquell amb qui s’està comunicant també sap xinès. La gràcia és que l’individu de l’habitació no té cap coneixement de xinès; tot el que té al seu abast és una biblioteca amb manuals que li indiquen què ha de fer davant d’una pregunta formulada en xinès i que, d’alguna manera, li permet transformar qualsevol pregunta en una resposta adequada. Segons Searle, de la mateixa manera que aquest individu pot fer veure que sap xinès sense saber-lo, un algorisme que simuli ser intel·ligent no deixa de ser un algorisme que, en el fons, no entén res. I aquí és on tornem a trobar Mariano Rajoy: que disposi d’un sistema sofisticat de respostes precuinades no implica que entengui res del que se li pregunta.
Tot i que Rajoy seria el cas més extrem de dirigent algorísmic en la política espanyola, no és l’únic, i la política catalana tampoc no se salva d’aquest tic. Els discursos dels líders dels diferents partits transmeten, amb més o menys flexibilitat, missatges oficials que la resta dels humans trobem francament repetitius. Si hi ha alguns discursos que guanyen la batalla de les idees —com Duran va dir referint-se al discurs d’ERC—, ja es veu que no pot ser gràcies a aquests missatges prèviament enllaunats sinó a la pròpia evolució de la societat, com bé apuntava ahir Salvador Cardús al diari Ara.
ENFORCALL 