País? La llengua és el país

El nou informe de la Plataforma per la Llengua recull 50 dades que, en general, dibuixen un panorama esperançador per al català. Les llacunes provenen majoritàriament d’aspectes que depenen de les administracions espanyola i francesa. La dada 39, per exemple, ens recorda que l’irlandès és llengua oficial d’estat amb 77.000 parlants, mentre que el català no ho és amb 6 milions. La 40, que el passaport espanyol té 23 llengües entre les quals no hi ha el català. La 43, que 40.000 catalanoparlants a l’Aragó i Múrcia a més de 140.000 a la Catalunya Nord no tenen reconeguda l’oficialitat de la seva llengua. El reconeixement oficial d’una llengua no és, com poden pensar alguns, cap tema menor; és, al contrari, allò que permet desplegar tota mena d’eines per a la seva protecció i, per tant, per a la seva supervivència.

Sovint es barreja la llengua amb la política. Ho fan els governs i ho fan els ciutadans. De vegades es fa amb el raonament “estem al país X, parla’m en la llengua de X” sense tenir en compte que a X probablement hi ha més d’una llengua autòctona. Els imperis han imposat una llengua sobre d’altres (i és per això que ara parlem català i no ibèric en aquest racó del món). Però també es dóna el cas de gent que té com a preocupació fonamental la llengua i per a la qual el concepte de pàtria n’és subsidiari. D’aquí ve la cita de Pla “El meu país és aquell on, quan dic ‘Bon dia’, em responen ‘Sí, sembla que fa bon dia'”. I d’aquí ve també l’anotació de Pessoa al seu Llibre del desassossec:

No tinc cap sentiment polític o social. Tinc, no obstant, en un cert sentit, un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa.

Les visions de Pla i Pessoa poden ajudar a entendre allò que a alguns els sembla un misteri. Sense anar més lluny, al seu article T’estim a La Vanguardia d’ahir, la periodista menorquina Susana Quadrado escrivia sobre la nova denominació de la ciutat de Maó que el govern del PP ha acabat aprovant: Maó-Mahón. En primer lloc, proposava com a tema de reflexió el fet que “de ses quasi 500 esmenes que va rebre la proposta des canvi de topònim, gairebé sa meitat eren de fora de Menorca, sobretot de Catalunya”. Com els hauria passat a Pla i a Pessoa, som molts els que no necessitem reflexionar-hi gaire. A qui es preocupa per la llengua, tant li fa on rep una agressió. És per això que moltes de les esmenes al canvi de topònim provenien de Catalunya (el territori que concentra un major nombre de catalanoparlants). I, de fet, no hauria de tenir més motius per amoïnar-se del canvi de topònim un menorquí que un català o un valencià. Si cal reduir el cercle d’afectats, també caldria excloure els menorquins que no siguin de Maó, juntament amb la resta de catalanoparlants.

mao

En el mateix article, Quadrado es lamenta del fet que s’empri la llengua com a instrument (polític) i que es perdi el temps en debats identitaris, per subratllar després que “allò que és important és protegir lo nostro: el dialecte menorquí”. El que sembla oblidar és que no es pot protegir un dialecte si es perd la llengua, de la mateixa manera que no es pot protegir una sola casa vora el mar quan arriba el tsunami. La llengua que molta gent, dins i fora de Menorca, s’estima per igual independentment de si diu “t’estim”, “t’estime” o “t’estimo”.

La llengua no sempre és un instrument per fer país, de vegades és al contrari: és la proclamació d’un nou país allò que pot servir d’instrument per salvar la llengua. I això és el que molta gent es mira aquests dies amb esperança.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s