La sobirania i la doble crisi del PSC

El viatge a Ítaca està provocant una realineació del sistema de partits català que és visible a diferents nivells. D’una banda, els partits tenen nous mandats de la ciutadania a favor o en contra del dret a decidir i de la independència. De l’altra, els partits que s’havien mostrat ambigus en la qüestió nacional, com CiU i PSC, pateixen tensions internes que els poden portar a la ruptura. Però mentre CiU és probable que es mantingui unida fins al dia que se celebri la consulta (aquest sembla ser el pacte entre Mas i Duran), el que encara es coneix com PSC pot tenir els dies comptats.

Ítaca

Hi ha una diferència important entre la crisi del PSC i la dels socialistes bascos o gallecs, que també han sortit malparats de les seves respectives conteses electorals. El PSC sumarà a la crisi general del socialisme espanyol una crisi pròpia conseqüència de quedar-se al mig en un moment en què calia definir-se. Segons la imatge suggerida per Xavier Bru de Sala, quan les ribes sobre les quals se sustenta un pont se separen, el pitjor que es pot fer és quedar-se enmig del pont; però aquesta, paradoxalment, ha estat l’estratègia seguida pel PSC en campanya amb els resultats que coneixem.

El socialisme espanyol es recuperarà tard o d’hora. El PSOE pateix una manca de credibilitat que té molt a veure amb les polítiques d’austeritat aplicades a Europa per governs de tots colors i que, per tant, és transitòria. El problema per al PSC és que a la mateixa crisi cal afegir-hi la que resulta de mantenir posicions ambigües o ingènues respecte de la qüestió nacional en un moment en què l’ambigüitat ja no és un avantatge sinó un handicap. No es poden fer jocs malabars com els que practica diàriament l’actual direcció del PSC que, en les seves declaracions, no gosa afirmar que Catalunya no sigui una nació però, en canvi, supedita el seu dret a decidir a les taules de la llei espanyoles. Hi ha hagut moments en què calia afirmar som una nació sense exigir el que això implicava, però quan el moment de reclamar-ne el corol·lari ha arribat, el socialisme català continua parlant de la nació de manera retòrica. Pere Navarro no es cansa de repetir que Mas fa servir la transició nacional com a cortina de fum per tapar els problemes socials, però la realitat és la que és: dos terços dels parlamentaris que ahir van votar van proclamar que Catalunya és sobirana i té dret a ser consultada, i són dos terços que representen ciutadans. A Catalunya Ràdio, ahir mateix un tertulià va fer seva la tesi de la cortina de fum i, poc després, va trucar una dona que, sanglotant, citava el vers d’Espriu:

Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

El que la cúpula del PSC no ha entès és que la C de les seves sigles, en aquest moment, l’obliga a defensar sense excuses el dret dels catalans a ser consultats. La paradoxa és que el mateix partit viu un procés similar al que viu Catalunya: el PSC necessita urgentment declarar la seva sobirania respecte del PSOE; això el portaria a una escalada de tensió amb la seu de Ferraz, però seria l’única via per evitar la pròpia residualització, tal com li passa al conjunt del país. Ara per ara, però, sembla que la direcció és ferma i porta el partit terra endins, cada cop més lluny d’Ítaca.

Anuncis

One Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s