Keep calm and carry on

Quan el debat sobre la independència va començar a estendre’s entre els diaris espanyols, es va escriure a les pàgines d’El País que convenia evitar l’analogia entre la possible ruptura Catalunya-Espanya i el trencament real d’una parella. Tothom entén que una relació de parella no ha de continuar si un dels dos no vol, però si això mateix ens resulta claríssim avui dia a Occident, no sempre ho ha estat ni s’aplica encara en totes les cultures del planeta. Ara i aquí acceptem que la dona té dret a decidir sobre la seva pròpia vida, però si és així és perquè ja no creiem que sigui inferior a l’home, com s’havia repetit massa vegades al llarg de la història, i com en la nostra història recent havia volgut fer creure el nacionalcatolicisme. No queden tan lluny els temps en què les enciclopèdies femenines ensenyaven la dona a mantenir una actitud submisa, a acceptar la superioritat masculina amb naturalitat i a servir el copetín als convidats.

No voldríem caure aquí en la simplificació de considerar que la situació de Catalunya a Espanya és com la de la dona que ha d’acceptar per força un matrimoni que no li convé. Malgrat que Catalunya aporta diners a l’Estat i després tornen amb comptagotes, a semblança del model tradicional de matrimoni on l’home administrava els diners i després els repartia. Perquè, al cap i a la fi, a part de la dependència econòmica, quines altres eines han servit per preservar la dominació masculina sobre la dona? El control de la cultura i la informació? És evident que una dona que llegeix, una dona amb formació o una dona que es coneix a si mateixa no és tan fàcil de manipular. Però sembla igualment clar que un poble que es coneix a si mateix, no deu ser tan fàcil de dominar. I aquest sembla que sigui l’ànim de la reforma educativa que vol impulsar el ministre Wert: els continguts de les matèries troncals (com la història) els fixarà l’Estat en un 100% mentre que les llengües cooficials quedaran per darrere de les estrangeres i tindran caràcter optatiu. Defugirem de traçar analogies, perquè seria massa fàcil.

Quan tot falla, quin recurs li queda a l’home per retenir una dona informada i amb autoestima? Sens dubte, la desmoralització. Si no es pot fer que pensi que és inferior, se li pot minar l’autoestima fins que ho senti. No és aquesta, al cap i a la fi, l’estratègia del maltractador? En aquest punt, podríem pensar que les analogies s’ha acabat… però ens equivocaríem, perquè aquesta és una de les estratègies més clàssiques de l’espanyolisme. De fet, gran part del discurs contra Catalunya es basa en desprestigiar la gestió de la Generalitat, en titllar les despeses d’identitàries (sense això, Sánchez-Camacho es quedaria sense discurs) o els seus gestors de corruptes (encara que les proves mai apareguin). I a les mentides i calúmnies se suma la guerra psicològica.

Es pot entendre l’alegria dels mitjans de Madrid quan es va conèixer el resultat de les eleccions del 25-N. Artur Mas, el primer president que parlava d’un estat propi per Catalunya, resultava afeblit, però la insistència dels mitjans estatals (i d’alguns de catalans que els han fet el joc) en la derrota del guanyador no era pas casual. Comparant el parlament anterior amb l’actual, no és difícil veure que les combinacions que formen majoria absoluta són gairebé les mateixes. Abans, CiU hagués pogut governar amb ICV, però no cal dir que en la situació econòmica actual es tractava d’una aliança gairebé impossible. Abans CiU podia governar amb C’s i SI, però algú creu de veritat que existia aquesta possibilitat? Pel que fa a la resta, la combinatòria de l’actual parlament és la mateixa que la de l’antic. CiU, que podia abans (i pot ara) governar amb ERC, PSC o PP, va fer un camí de dos anys al costat dels últims i ara se’n perfila un altre amb els primers. Però el canvi no obeeix a l’aritmètica, obeeix exclusivament al gir nacional que estan fent tant els convergents com els populars. Les anàlisis que es resumeixen en l’ha guanyat Espanya provenen o bé d’espanyolistes que busquen la desmoralització dels catalanistes o de catalanistes ja desmoralitzats però en cap cas estan basades en els fets. Un dels mitjans que més s’ha fet ressò del lema ha guanyat Espanya és, precisament, La Vanguardia.

Keep_Calm_and_Carry_On_Wallpap_by_airborneangel

L’Estat intenta reaccionar davant una Catalunya que, pels motius que sigui, esdevé autoconscient a un ritme que ningú havia previst. L’estratègia última del marit maltractador, la violència, sembla descartada, tot i les amenaces que arriben des de dins i fora de l’estament militar. Què li queda, doncs, a Espanya? Li queda un marc legal interpretat com a martell d’heretges i que s’endureix progressivament. Però, per suposat, li queda la desmoralització. Contra això, Catalunya té unes quantes opcions al seu abast: no deixar-se arrossegar per la reacció del moment, apel·lar a les instàncies internacionals, actuar unida amb fermesa i serenitat i, sobretot, perdre la por. Com a resposta a l’esborrany d’avantprojecte del ministre Wert, s’ha popularitzat el lema Keep calm and speak catalan, però per als mesos que vindran no hauríem d’oblidar el cartell original del govern britànic: Keep calm and carry on.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s