Les raons del ‘no’

Aquí teniu un recull de dotze raons que s’han adduït fins ara en contra de la independència de Catalunya. Bé, deu raons i –volem creure– dues bromes.

  1. És il·legal i, per tant, impossible. La barrera legal citada de manera unànime és la constitució espanyola, la qual tothom dóna per suposat que no es canviarà per donar cabuda al dret a l’autodeterminació. Una variant d’aquesta afirmació és que l’estat català hauria de ser aprovat pel conjunt dels espanyols en referèndum. A la barrera constitucional s’afegeix sovint la de la normativa europea i les lleis internacionals. Cal recordar, però, que els tractats europeus no preveuen el cas de fragmentació d’un estat membre, de manera que la resolució del cas seria necessàriament política i ad hoc. En el pla internacional és bo recordar que, fa un parell d’anys, el Tribunal Internacional de Justícia va determinar que la declaració d’independència de Kosovo no violava cap llei internacional; en paraules del seu president, “les declaracions d’independència no estan pas prohibides”.
  2. Sortida de la Unió Europea. S’ha afegit, per augmentar el dramatisme, que Catalunya quedaria fora de la UE eternament (aquí la comparació amb les flames de l’infern és inevitable). Però de fet, i com es deia al punt 1, un cas de secessió en un estat membre no està previst i, per tant, tot és obert. Tanmateix, hi ha raons de pes per pensar que caldria negociar el cas a tres bandes (Catalunya, Espanya i Unió Europea), tot i que la gran quantitat d’interessos econòmics en joc podria fer que, a la pràctica, fos difícil que Catalunya arribés a sortir de la UE.
  3. Sortida de l’euro. S’argumenta que seria conseqüència del punt 2 però, fins i tot en el cas improbable que Catalunya sortís de la UE, s’obvia que hi ha tres països a l’Eurozona que no pertanyen a la Unió: Ciutat del Vaticà, Mònaco i San Marino.
  4. Inviabilitat econòmica. Tot i que pocs discuteixen l’existència d’un elevat dèficit fiscal català amb l’Estat, alguns mantenen que les despeses d’estatalitat (exèrcit, ambaixades) afegida a possibles boicots als productes catalans o a la imposició d’aranzels en cas de sortir de la UE farien que l’economia del nou estat català s’enfonsés. Hi ha estudis, però, que mostren que l’impacte d’hipotètics boicots quedaria compensat amb escreix per l’absència de dèficit fiscal. D’altra banda, les despeses d’estatalitat formen part dels diners que el País Basc paga a l’Estat anualment i, tot i així, l’economia basca és de les més sanejades d’Espanya. El deute heretat també s’argueix com a motiu d’inviabilitat, però és un argument falaç per diversos motius: un d’ells és que el deute cal pagar-lo tant si Catalunya és independent com si no; per la resta, veieu els arguments més tècnics de Xavier Sala-i-Martin.
  5. La fractura social. Una de les constants de la política catalana ha estat evitar les fractures socials. Fractures entre catalanoparlants i castellanoparlants, entre adscripcions nacionals o entre llocs d’origen. Els que alerten que, en iniciar un procés d’independència, es podria crear una fractura entre els partidaris i detractors de la independència no tenen en compte que ja fa molts anys que hi ha independentistes i la societat continua cohesionada perquè, simplement, han acceptat l’statu quo. És d’esperar que els que són contraris a la independència, ara que estan en minoria, siguin tan civilitzats com l’altra part ha estat fins ara. El sistema de partits en si és un sistema que organitza de manera civilitzada les fractures socials i lluny de voler-les eliminar permet que convisquin.
  6. Va en direcció contrària a la integració europea. Que unir i dividir són operacions contràries és evident. El que no és tan evident és que una unió de 27 estats com l’actual hagi de funcionar millor que una de 37 o una de 47. De fet, la UE ja no funciona de manera eficient; un increment en el nombre d’estats membres seria el revulsiu definitiu per portar a terme la necessària transformació de la Unió en una federació. Més que un nombre petit d’estats, el que cal són estats que funcionin bé i que estiguin cohesionats socialment: és per això que si nacions com Catalunya, Escòcia, Euskalherria o Flandes esdevenen nous estats mitjançant una ampliació interna de la UE, la direcció serà la correcta, la d’una Europa ben construïda. Qui estigui preocupat pel nombre d’estats pot pensar que encara queda molt de marge abans d’arribar als 50 que conformen els EUA (més un districte federal!).
  7. S’afavoriria el poder de la burgesia catalana. Aquest argument se sent en ambients catalans d’esquerra que mai es plantejarien un objectiu comú amb les dretes encara que fos pel bé del país. Però comencen a aparèixer reflexions a la premsa sobre la necessitat que les esquerres s’impliquin en el projecte de creació d’un estat català com a millor manera d’evitar la supremacia de les elits financeres i de les polítiques de dretes en els primers temps del nou estat.
  8. És preferible la via federal espanyola. L’aposta federal defensada pel PSC i ICV o la confederal d’UDC tenien sentit fins que van quedar en entredit amb la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. El cop de porta de Rajoy al pacte fiscal ha representat l’estocada definitiva al somni federal espanyol d’una part important de la ciutadania i l’obertura d’un de nou, el somni federal europeu d’una altra part que ara, segons les enquestes, ha passat a ser majoritària.
  9. Amenaces polítiques. L’amenaça dels homes de negre ja és història. Ara, des de Madrid, s’ha avisat que, Constitució en mà, es pot arribar a suspendre l’autonomia. I des de Barcelona, Sánchez-Camacho ha proposat suspendre les eleccions anticipades si es plantegessin en clau plebisciària. Aquest últim punt és molt dubtós que es pugués portar a terme, perquè el programa electoral, fins al moment, permet incloure punts “inconstitucionals” com la independència (fa anys que ERC l’incorpora) sense cap conflicte amb la Constitució. Ara, si en un cert moment es declarés formalment la independència, l’escenari ja seria un altre.
  10. Amenaces físiques. De moment, un tinent coronel retirat ja ha suggerit una intervenció de l’exèrcit a Catalunya en cas de secessió. No cal dir que aquesta mena de “solucions”, tan pràctiques com han estat durant tres-cents anys, són difícilment compatibles al si de la Unió Europea i de l’OTAN. Com que, des d’aquí, no es vol estar desprevingut, també s’ha alertat de possibles talls d’electricitat o de gas, però aquest és un escenari molt improbable per les repercusions econòmiques en la indústria –catalana, però també espanyola i estrangera–. Possiblement, una sola trucada de Merkel per protegir la producció de SEAT (pertanyent al grup Volkswagen) seria suficient per restablir el corrent. De fet, ni tan sols en casos de secessió poc amistosa (com a Kosovo) s’han arribat a tallar els subministraments bàsics.
  11. Ens perdríem els Barça-Madrid. Els que realment estiguin preocupats per aquest “problema” poden pensar que en principi no és impossible que el Barça pugui continuar a la lliga espanyola. Però tampoc que pugui trucar a la porta de la francesa o la italiana. O conformar-se amb la catalana. O bé considerar que el seu terreny de joc és la Champions.
  12. Ens perdríem els festius espanyols. Aquest argument –last but not least– circulava per Twitter atribuït a Alberto Ruiz-Gallardón.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s