PSC: ni sí ni no sinó tot el contrari

Si el debat independentista ja té un caire estrany quan és seguit des de casa nostra, vist des de fora guanya encara un punt d’absurditat kafkiana. Des d’un oasi de pau i llum a l’Alentejo, Portugal, llegeixo les edicions electròniques dels nostres diaris i confirmo un cop més l’absència d’un debat seriós sobre el tema. Al PP, reaccions que freguen el menyspreu, sobre les quals no val la pena ni detenir-s’hi. Al PSC, respostes que alternen el mateix menyspreu amb una intricada retòrica oportunista farcida de moviments tàctics. Els moviments d’aquells que, com Joaquim Nadal, canvien el discurs afegint-hi matisos… amb l’esperança que res canviï. O, almenys, així es desprén d’una entrevista a l’ACN on Nadal afirmava que el PSC no hauria d’obviar el creixent sentiment sobiranista a Catalunya. Sense “radicalismes”, és clar.

Nadal creu que el PSC “ha d’estar disposat a parlar de tot i a considerar que si es deixen les posicions extremes –l’espanyolitat radical i una Catalunya independent– als fonamentalismes ‘talibans’ d’uns i altres, la majoria de la població no se sentirà còmoda ni amb uns ni amb altres”. És a dir, Nadal considera que el PSC ha d’estar disposat a parlar de tot però alhora es refereix als partidaris d’una Catalunya independent com a extremistes i fonamentalistes talibans. És aquesta una bona manera d’obrir-se al debat sobiranista? És potser un argument? Poc després, a Flix, Pere Navarro, en resposta a la disjuntiva expressada pel convergent Rull –o pacte fiscal o independència– afirmava amb tota tranquil·litat que els catalans no necessiten “frivolitats sobre la independència”.

Allò que encara no semblen entendre a cal PSC és que els catalans, segons totes les enquestes, donarien un suport majoritari (del 51% segons l’última del CEO) a l’opció independentista. No semblen entendre que si hi ha una opció frívola, és la dependentista, entenent per frívola la que es defensa sense arguments racionals. I que si hi ha una opció fonamentalista és també la unionista, entenent per fonamentalista la que recorre a la visceralitat i el menyspreu per conquerir voluntats.

Al PSC hi senten veus que diuen que el paisatge ha canviat, però han d’entendre que no poden obrir-se al debat sobre la independència des de la desqualificació de l’independentisme. Que si treuen del seu discurs paraules com frivolitat, talibà o extremisme, es queden sense discurs. Que si actualitzen les seves valoracions sobre el que vol “la majoria de la població”, veuran que ja no la representen.

Aquest debat, tal com el plantegen els partidaris de l’statu quo, sona encara més estrany des d’un país, Portugal, que fa segles que és amo i senyor de les seves decisions. Un país on, per exemple, preocupa la salut de la cultura, però on la llengua que la vehicula hi regna totalment indiscutida. Des d’aquí, tan a prop d’Espanya però tan clarament a fora, costa entendre els matisos que els catalans fem en la qüestió sobiranista. Segons Nadal, “el debat no és independència sí o no, és molt més obert”, però disculpeu-me si des d’aquí no ho entenc. Sota una situació de dependència, hi pot haver un debat obert sobre terceres vies com la federalista o sobre quimeres vàries. Amb la independència, en canvi, el debat es tancaria per sempre. Tal com va passar a Portugal ara fa molt de temps (o gairebé, però això es mereix un altre comentari).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s