Transició de fase

Qui cregui que ja ho ha vist tot en política és que no està al dia dels esdeveniments. Per trobar una època de canvis tan ràpids, possiblement caldria remuntar-se als anys 1989-1991 amb la caiguda del mur de Berlín i el desmantellament de la Unió Soviètica. D’aquella època, justament, és la frase de Pujol

Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com l’URSS

que feia referència a que tant Catalunya com Lituània tenien el mateix dret a ser independents, però que Espanya, a diferència d’una URSS en descomposició, no permetria la secessió d’una part del seu territori. Avui, juliol del 2012, Catalunya continua sent com Lituània i Espanya s’assembla a l’URSS molt més que fa vint anys.

Tot es precipita per moments. El govern espanyol juga en el terreny de joc que li marca Europa i que hem convingut a resumir com política de retallades. Fins aquí, res que no esperéssim. Però aprofitant l’avinentesa, reforça les diputacions, ofega les autonomies, legisla sobre horaris comercials o tot allò que li sembla passant per sobre de les competències autonòmiques. Com a reacció, Mas-Colell afirma de Montoro que tracta les comunitats com a ‘súbdits’ i el govern es planta fins a tal punt que, al Congrés, Duran ho escenifica i CiU vota ‘no’ a la gran retallada. Mentrestant, surten més polítics de l’armari dels independentistes que ho portaven en silenci. El conseller de cultura, Ferran Mascarell, propugna un estat català sense subterfugis ni ambigüitats. El PSC pateix tot un seguit d’iniciatives d’orientació i, fins i tot, d’escissió del partit. I en la societat civil es multipliquen les plataformes per la independència.

Però no oblidem que tots els canvis es produeixen a causa d’una crisi econòmica que avança sense aturador. La prima de risc ja s’enfila per sobre dels 600 punts i les comunitats, incapacitades per emetre deute, van entrant en fallida. El País Valencià ja ha demanat la intervenció. Catalunya ho està valorant. I si ho fa –com va anticipar l’economista Howard Hugh que passaria al novembre–, l’Estat tindrà via lliure per arribar al cor del sistema: l’accés a l’estructura d’autogovern. L’objectiu, alguns el tenen molt clar:

És una sola piulada, d’acord, però 122 repiulades ja són més significatives. Si en el joc de la corda, un dels dos equips fa una estrabada sobtada, l’altre es veu obligat a estirar més fort, com ens recorden Casas i Rusiñol al seu llibre Començar de nou. La corda, ara, està més tensa que mai i la tensió va en augment. Tot apunta que ens trobem en els moments previs al que en física s’anomena una transició de fase. Recordem que, en català, també s’en diu canvi d’estat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s