Compartir sobirania, federar Europa

Es diu que la independència deu ser una bona cosa perquè cap país que passa a ser independent no decideix deixar de ser-ho voluntàriament. No ho fa encara que el país s’empobreixi, encara que sigui petit, encara que tingui la mateixa llengua que el país veí, encara que les seves fronteres s’hagin traçat des d’algun despatx llunyà després d’una guerra. I si no es pot esperar que els països modestos cedeixin sobirania, com ho han de fer els grans, aquells que han tingut pretensions imperials al llarg de la història? Doncs justament és aquesta possibilitat –que fins fa quatre dies es podia qualificar sense problemes com somniar truites– la que es discuteix a dia d’avui en les pàgines dels diaris europeus. Si deixem de banda el Regne Unit i ens centrem en el que ells en diuen the Continent, trobem els dos països que estan forçats a entendre’s si la Unió Europea pretén avançar en alguna direcció: França i Alemanya. De fet, es pot entendre la Unió Europea com un experiment exitós per neutralitzar la força antagònica entre aquests dos països i, d’aquesta manera, preservar la pau. És per això que l’eix franco-alemany ha estat imprescindible i ho és cada vegada que es vol avançar. I és per això que ha de ser aquest eix qui faci un pas més enllà i demostri que es pot cedir més sobirania a Europa sense que perilli cap essència.

La Unió Europea ha viscut moments d’eufòria europeïsta, encara que sembli mentida. Seguint la concepció lineal del temps pròpia de la cultura occidental –i, per tant, d’origen europeu– que veu la història com una línia recta, com un camí de progrés des de la barbàrie fins la societat ideal, el projecte de la UE s’ha emmarcat des de l’inici en aquest esquema mental. El tractat de Maastricht parla d’una “unió cada vegada més estreta entre els pobles d’Europa”, però on havia de portar aquesta unió? Quin havia de ser el final del camí? L’ambigüitat té un poder immens per crear expectatives i unir voluntats al voltant d’una idea. Però quan fa massa temps que es manté, hi ha el perill que la idea mori de la mateixa manera que una bicicleta caurà a un cantó o l’altre si es deixa de pedalar.

La crisi econòmica és el factor que obligarà la UE a abandonar l’ambigüitat. Durant deu anys, hem viscut el miracle de tenir una moneda que no pertanyia a un país sinó a una unió de països amb interessos i economies no sempre convergents. La perifèria d’aquest espai s’hi ha ressentit quan ha arribat la crisi i ara es diu que havia viscut per sobre de les seves possibilitats. Però la realitat és que l’euro va néixer amb un pecat original: l’euro era la materialització d’aquella unió cada vegada més estreta i, tot i que calia aprofundir en la unió per sostenir la moneda, fa deu anys que no avança. Per anar endavant –i, de pas, salvar l’euro– és imprescindible que França i Alemanya diguin a les coses pel seu nom: quan es va dir “una unió cada vegada més estreta” es volia dir una paraula que no es gosava dir en aquell moment. Es volia dir federació.

La CECA va donar pas a la CEE, que va donar pas a la CE, que va donar pas a la UE. Ara és hora que la UE doni pas a un nou projecte, sobretot perquè si no ho fa, el nou escenari serà la desintegració –descontrolada– de la UE. El nom que adopti “la cosa” només tindrà la importància dels símbols, però els símbols són fonamentals. Seran els EUE (Estats Units d’Europa)? La UFE (Unió Federal Europea)? La RDE (República Democràtica Europea)? Serà la FE (Federació Europea)? Possiblement, de “FE” ens en caldrà força… i també una mica de sort.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s