A quina banda és en Pere Navarro?

En una entrevista d’avui mateix a RAC1, Pere Navarro ha tornat a insistir en les seves tesis dependentistes i ha afirmat “defenso les llibertats de Catalunya dins un model federal. Demanaria que no se’m col·loqués a l’altra banda”. Des d’aquí, no voldríem col·locar-lo a cap banda de manera gratuïta sinó després d’escoltar els seus arguments. Que parli de la independència del seu país és bo perquè n’hi ha que pensem que la veritat té més força que la mentida. I puix Navarro parla català, vejam què diu.

El primer secretari del PSC, alineant-se amb la delegada del govern espanyol a Catalunya, ha assegurat que “sortir d’Espanya és sortir d’Europa”, malgrat que aquest sigui un sil·logisme controvertit que està esdevenint, per cert, l’amenaça contemporània que substitueix aquella tan clàssica de treure els tancs al carrer. Dir-ho amb la seguretat amb què ho ha dit Pere Navarro fa intuir a quina banda se situa. Però hi ha una raó per la qual el sil·logisme anterior perd força cada dia que passa. Hi ha possibilitats reals que Grècia surti de l’euro i qui sap si, després, de la mateixa Unió Europea. Hi ha possibilitats reals que, a continuació, Espanya segueixi el mateix camí i, en aquestes circumstàncies, hi ha possiblitats reals que una Catalunya independent compleixi els requisits per ser al club de l’euro mentre que Espanya romangui fora. Només són possibilitats, però posats a explorar-les…

Pere Navarro també ha afegit que espera “una Catalunya que lideri Espanya i Europa, i això no es pot fer si constantment estàs amenaçant [amb la independència]”. Però des d’aquí no sabem si Navarro s’adona plenament del que ha dit. És a causa de la seva integració a Espanya que Catalunya no té veu institucional a Europa. Pot realment liderar-la en aquestes condicions? D’altra banda, és necessari que Catalunya lideri Espanya i Europa, com vol Navarro, o n’hi hauria prou que, de moment, no s’esfondrés tot? Molt sovint, els deliris de grandesa són l’única via d’escapament dels pobres, dels presoners i dels esclaus, i aquest és un quadre psicològic que s’escau sovint al nostre país i a part de la seva casta política (aquí, caldria incloure també Sánchez-Camacho i Duran). Potser, al cap i a la fi, n’hi hauria prou a ser un país on s’hi estigués prou bé.

Per acabar, ens congratulem que l’Empar Moliner hagi ironitzat sobre unes declaracions de Navarro que ens van causar una profunda estranyesa (i que vam comentar en l’entrada anterior): “Catalunya sola seria un país més petit”. Moliner li dóna algunes voltes i arriba a la mateixa hipòtesi apuntada aquí sobre un possible encongiment:

Què vol dir exactament? No deu pas voler dir que seria més petita perquè ja no formaria part d’Espanya, perquè això és erroni. Espanya seria més petita, sí, però Catalunya no. Si no és que amb la independència, efectivament, Catalunya s’encongís.

Ben mirat, però, no creiem que Navarro pensi que Catalunya s’encongiria. Més aviat creiem que el que passa és que s’ho mira des de l’altra banda.

Anuncis

2 Comments

  1. Potser, però com va dir algú, es pot enganyar una persona molt de temps o moltes persones per poc temps, però no es pot enganyar moltes persones tot el temps.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s