Pere Navarro i aquell país pobre i petit

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha afirmat avui durant un dinar-col·loqui organitzat per Barcelona Tribuna que “Catalunya sola seria un país més petit i més pobre”. No hi ha cap constància, però, que el dinar li hagi sentat malament.

Unes declaracions com aquestes es poden provar d’entendre a diferents nivells, però en tots els casos hi ha dificultats gairebé insalvables. En primer lloc, pel que fa a la mida. És estrany, perquè la grandària d’una Catalunya independent semblaria la mateixa que la d’una de dependent a no ser, és clar, que el fet d’independitzar-se encongís com si rentéssim uns texans a 80 graus. Ara bé, sospitem que quan Navarro diu que “seria un país més petit” està comparant Catalunya amb el país o marca que a hores d’ara encara s’anomena Espanya. I efectivament, aquí té més raó que un sant, però cal admetre que aquesta és una d’aquelles afirmacions que es poden fer fins i tot després de tres copes de Cabernet Sauvignon.

Analitzem ara el sentit literal de la segona part de la declaració: Catalunya sola seria un país més pobre. Si s’entén pobre en el sentit en què habitualment s’entén pobre, aquí toparíem amb massa opinions qualificades, des del nostre Niño-Becerra fins a Kenneth Rogoff, professor de Harvard i execonomista en cap de l’FMI. Ergo, si disposar de setze mil milions d’euros anuals més faria de Catalunya un país més pobre, Navarro es devia referir a alguna altra cosa… tret que ja anés per la quarta copa de Cabernet Sauvignon. Potser es referia a pobresa espiritual. Aquí ens pot ajudar l’elaboració que ell mateix fa del pensament inicial:

Anar nosaltres sols vol dir ser cada vegada més petits i cada vegada més pobres. Hem de ser valents i sortir a fora. Tancant-nos en nosaltres mateixos no solucionarem els problemes.

Ens podem imaginar, doncs, una Catalunya empetitida per encongiment, aïllada i habitada per éssers porucs que no gosen sortir a fora. És una visió respectable, però molt difícil d’entendre. Principalment, perquè per entendre la visió d’en Navarro, hem d’assumir una mentalitat ja caduca segons la qual la grandeza correspon a Espanya de la mateixa manera que la grandeur pertany a França. No, ser gran no és pertànyer a un estat amb vocació imperial, ser gran és viure en una societat justa i plena que pugui tenir cura de la gent gran, dels aturats i dels malalts. Ser gran també és ser competitiu, però per competir en aquest món globalitzat ho hem de fer com a europeus, no com a espanyols o francesos. Una Catalunya independent seria, si fa no fa, tan gran o tan petita com Finlàndia o Suïssa, però això, contràriament al que pensi Navarro, no té la més mínima importància (i d’arguments no en falten, com els que donen Pere Aragonès o Vicent Partal).

Anuncis

One Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s