Els llenguatges de l’independentisme

El poder del llenguatge per transmetre una determinada opció política és ben conegut. George Orwell va contemplar fins i tot la possibilitat que un govern totalitari inventés una nova llengua per estructurar el pensament d’una ciutadania completament sotmesa; en aquesta entrada, fèiem el paral·lelisme amb declaracions recents de la dreta espanyola. Ara, però, voldríem reflexionar sobre l’ús del llenguatge en el discurs independentista català.

Com que Catalunya és un país plural i no existeix un discurs monolític, és ben normal que fins i tot entre aquells que comparteixen l’objectiu de la independència no hi hagi unanimitat en l’ús del llenguatge sobre la nostra condició nacional. N’hi ha, per exemple, que parlen sistemàticament d’Estat espanyol, d’altres diuen Espanya sense problemes i, encara d’altres, Estat. N’hi ha que s’autoanomenen nacionalistes, d’altres prefereixen dir-se catalanistes o no posar-se cap d’aquestes etiquetes; en tot cas, i de forma provisional, alguns es consideren independentistes. També trobaríem casos (segurament, força) de gent que, com el president Pujol, no es consideren independentistes però igualment votarien en un hipotètic referèndum. De ben segur que cada opció té les seves raons i també el moment històric que explica la seva aparició.

És interessant adonar-se que els marcs mentals estan tan presents en el que es diu com en el que no es diu. Si un periodista diu que el darrer estiu hi va haver vint morts en accidents de trànsit durant l’operació tornada però no especifica el país, està donant més normalitat a l’àmbit geogràfic –i polític– que no esmenta –i que, en aquest cas, es pot endevinar per la xifra– que no si digués el país explícitament. Si algú diu, per exemple, “el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro”, està donant un missatge implícit en allò que no diu, és a dir, que és el nostre ministre, el del nostre país; si, en canvi, no vol assumir el ministre com a propi, pot dir “el ministre d’Hisenda espanyol Cristóbal Montoro”. La Vanguardia va prendre la decisió salomònica de fer servir la paraula Gobierno per referir-se al govern espanyol i Govern per referir-se al català; en canvi, l’ARA o El Punt Avui parlen de Govern espanyol, d’una banda i, simplement, Govern en referència al català. En el cas de La Vanguardia, tots dos governs s’assumeixen com a propis, mentre que els altres dos diaris, a banda de ser lingüísticament més coherents, donen un missatge subliminar de normalitat per al Govern (català), com en el cas del país implícit dels accidents de trànsit.

Es pot discutir quines expressions convenen més al discurs independentista. Parlar d’Estat espanyol o francès remarca el fet que són estats, no nacions; però, tot sigui dit, tampoc sembla clar per què les paraules Espanya o França han de transmetre necessàriament la idea de nació. La dictadura franquista, justament, va oficialitzar el terme Estat espanyol (però en castellà, és clar). D’altra banda, l’ús de la paraula Govern per referir-se al de la Generalitat o país per referir-se a Catalunya sembla convenient des d’una òptica sobiranista malgrat que això obligui a dir Govern espanyol per referir-se al de l’Estat; hi ha l’alternativa de dir Govern central, però no sembla una gran solució si es vol prioritzar la centralitat del govern del país.

Pot semblar sorprenent que en alguns cercles independentistes s’arribi al punt de no considerar “nacionalment coherents” les expressions que reconeixen la pertinença política de Catalunya a Espanya. Fixem-nos en una frase com la següent, que ha estat repetida en presentacions de l’Assemblea Nacional Catalana i que se situa de ple en el nou discurs independentista:

No falten arguments per demostrar la necessitat de sortir d’Espanya; d’arguments, més aviat, en sobren.

Hi ha sectors que consideren que si es diu “sortir d’Espanya”, s’està emfasitzant que Catalunya és a Espanya, quan el que s’hauria de transmetre és la idea que Catalunya és sota Espanya, de manera que proposen l’alternativa:

No falten arguments per demostrar la necessitat de desempallegar-nos d’Espanya; d’arguments, més aviat, en sobren.

Una alternativa com aquesta pot tenir el problema de manca de neutralitat. Pot estar bé si la frase forma part d’un discurs informal o adreçat a convençuts; no seria de rebut, en canvi, en un article de premsa que aspirés a ser objectiu i raonat.

Però en general, el problema de la postura maximalista de no acceptar que Catalunya és a Espanya o, de fet, d’abraçar la paraula nacionalisme és el de la connexió, tan necessària, amb el món exterior. Al món, des de la Segona Guerra Mundial, el nacionalisme té molt mala premsa encara que, tal com l’entenem aquí, sigui nacionalista cadascun dels set-mil milions de terrícoles. I ja podem dir que el nostre és defensiu, que és cultural, que és a les antípodes del nazisme (que, admetem-ho, és la següent baula de la cadena per a la majoria de gent), que el missatge no arribarà. En lloc de lluitar contra el llenguatge, potser seria millor fer-lo servir d’acord amb l’ús que se’n fa fronteres enllà, i així ho ha entès Esquerra Republicana, a diferència de CiU, que encara s’aferra al nacionalisme. Les sigles de l’SNP escocès, per exemple, volen dir Scottish National Party; si la N amagués la paraula nationalist, ara mateix l’SNP no governaria Escòcia.

L’altre cas, el de negar la pertinença actual de Catalunya a Espanya (o de la Catalunya Nord a França), ja és el súmmum de desconnexió amb el món. Només diré que els qui ho fan, els qui aspiren a desempallegar-se’n, que no sortir-ne, esperen que algun dia ho faci un Parlament que pertany a la Comunitat Autònoma de Catalunya que és, com sabem, una de les subdivisions de l’Estat (espanyol) de les autonomies, i que es regeix per un Estatut que no és res més que una llei orgànica del mateix Estat (espanyol). Donar legitimitat al nostre Parlament implica, per tant, utilitzar la legalitat espanyola –i això vol dir reconèixer la seva existència– encara que sigui per trencar-la.

Si l’independentisme vol ser escoltat i respectat, si vol parlar clar i no passar per exaltat, si vol convèncer els no convençuts i esdevenir la més raonable de les opcions polítiques del país (el que queda implícit en la frase), llavors ha de parlar en el llenguatge que parla el món, no inventar-se el seu món particular. Tant el llenguatge com la imatge que es projecta a l’exterior són importants.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s