Dialecte, patois, chapurriau

Tot sovint, els prejudicis lingüístics es vesteixen de normalitat i faciliten el domini d’uns grups humans sobre uns altres. Fa anys, quan tornava de París en un Talgo amb lliteres i s’havia fet de dia, vaig tenir l’oportunitat de xerrar amb els meus companys de compartiment i a hores d’ara encara recordo la situació. El noi jove, africà, va sortir un moment a parlar amb el mòbil, i mentre sentíem com enraonava en alguna llengua africana (que clarament no era ni francès ni àrab), vaig iniciar una conversa en castellà amb l’altre passatger, equatorià i gran aficionat al ciclisme. Quan el noi va tornar, es va incorporar a la nostra conversa. Ens va dir de quin país era sense una ombra de dubte, però quan li vaig demanar per la llengua que parlava, es va quedar descol·locat. Francès, em va dir. No, no, jo em refereixo a la teva llengua de Guinea. Ah, al dialecte?, em va contestar rient. I em va voler deixar clar que la llengua que parla és el francès, i que allò altre és dialecte. Aleshores, jo li vaig dir que si era dialecte, ho era d’alguna llengua, però no m’en vaig sortir. El millor (o pitjor!) de tot és que l’equatorià estava completament d’acord amb el noi i em vaig quedar sol defensant que allò que parlava abans al telèfon era una llengua, una llengua, s’entén, tan digna com el francès.

Fins fa no res, a França se’n deia patois (patuès) de les llengües regionals. Tant se val si la llengua en qüestió, com ara l’occità, ha estat una gran llengua de cultura o ha tingut un premi nobel de literatura. A hores d’ara, cap llengua tret del francès és oficial a França i, pel que fa al futur immediat, es veuen pocs canvis a la vista: entre els principals candidats a la presidència, n’hi ha tres (entre els quals, Sarkozy) que s’han declarat en contra de concedir cap dret suplementari a les altres llengües i tres que s’hi mostren favorables en diferents graus. La societat, però, sí que sembla estar més mobilitzada. El dia 31 de març es va fer una gran manifestació per l’occità a Tolosa de Llenguadoc, un lipdub pel català a Perpinyà i d’altres actes arreu de l’hexàgon. La Joana Serra, llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, explica breument el procès de substitució lingüística que ha patit Catalunya Nord en aquest video.

Des de Catalunya (Sud), no som prou conscients de la precarietat legal de la llengua tant Pirineus enllà com en terres aragoneses. La Llei de llengües d’Aragó, vigent des del 2009, regula per primer cop l’ús, la protecció i promoció de l’aragonès i el català com a llengües pròpies d’Aragó, però sense arribar a declarar-les cooficials. L’alegria, però, durarà poc. Segons va confirmar la nova presidenta del govern aragonès, Luisa Fernanda Rudi (PP), al seu discurs d’investidura, la Llei de llengües patirà retallades i derogacions diverses; de fet, el PP s’havia oposat a l’aprovació de la llei perquè no acceptava la denominació de català com la llengua parlada a la Franja. A la televisió pública, mentrestant, ja van fent pedagogia de quin és el nom correcte. Al programa ¡Bien dicho! s’ha emès un reportatge on s’analitza com parlen els indígenes d’Aiguaviva i, entre bromes, es troben similituds amb l’italià, l’alemany o el rus, qualsevol llengua tret del català. Com diu amb eloqüència un dels entrevistats, “aquí ni es parla català, ni valencià, sinó chapurriau. Cada poble el pronuncia a la seva manera, no s’entenen ni entre ells. Uns hi posen unes lletres i d’altres, d’altres.”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s