Violència i paradoxes

La capital catalana té una merescuda imatge internacional de ciutat pacifista, que es va escampar amb les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq i especialment amb la manifestació del 15 de febrer del 2003. Com que no tot és blanc o negre i Barcelona no és millor, en termes absoluts, que qualsevol altra ciutat, també conté grups violents molt actius que aprofiten qualsevol ocasió per provocar destrosses de mobiliari urbà i d’aparadors. Pel que fa a la vaga general d’ahir, a Barcelona es van cremar uns 300 contenidors i reparar les destrosses costarà més de mig milió d’euros que caldrà pagar entre tots.

Es parla de grups antisistema. Quan es pregunta, ningú no sap ben bé qui són i tothom se’n desmarca, però la veritat és que aquests grups no podrien existir sense una certa tolerància social. En les darreres vagues generals, els sindicats s’han desmarcat dels que provoquen els aldarulls però, que jo sàpiga, no han condemnat amb energia les actituds més violentes. Aquest és un primer error. Un altre error és l’existència dels piquets informatius. Els ciutadans haurien de viure la convocatòria d’una vaga general de manera semblant a com viu unes eleccions: han de valorar què els interessa i triar en llibertat. I ho han de fer sense coaccions i amb informació suficient. Si un ciutadà és prou madur per triar a quin partit ha de votar, com és que en qualsevol jornada de vaga general els sindicats consideren que encara necessita informació en el moment d’entrar a la feina? La transformació dels antics piquets en els moderns piquets informatius, en una societat madura, no té cap sentit; al contrari, el que tindria sentit és la seva desaparició, amb il·legalització pura i simple. Però el problema no és només que la figura del piquet informatiu sigui innecessària i contradictòria amb la maduresa que se li suposa al treballador, és que a més no sempre és només informatiu: hi ha prou imatges de piquets –suposadament informatius– que amenacen els botiguers que gosen aixecar la persiana del seu comerç, fotos d’empentes i fotos en què apareixen amb pals a les mans –i no es tracta de pals informatius!–. Ja tenim assumit que la retòrica dels sindicats és antiga, però en cada vaga general podem comprovar que també fan servir mètodes d’un altre temps.

He comentat que el ciutadà ha de tenir informació suficient per decidir amb consciència si vol secundar o no una vaga general. Un apunt al respecte. Potser ja s’ha fet, però hagués estat molt il·lustratiu difondre una comparativa entre la recent reforma laboral i les legislacions laborals de diferents països europeus. Potser així tindríem més perspectiva per valorar la magnitud del retrocés en drets laborals. Com és que no apareixen estudis comparatius imparcials? No interessen a ningú? Sembla que passi el mateix que amb la major part dels diaris, tan ideologitzats que els matisos desapareixen. Aquesta vaga era una bona ocasió per trencar la bipolarització patronal-sindicats, perquè és evident que al costat de les raons per secundar-la també hi havia raons per no fer-ho.

M’hagués agradat pensar que érem una ciutat modèlica, però cada nova convocatòria de vaga general ho desmenteix. Això pot semblar una paradoxa si tenim en compte la reconeguda vocació pacifista i tolerant de Barcelona. No serà que la mateixa tolerància de la ciutat actués en contra seva i que sigui la inacció davant els grups violents la que permeti el seu creixement? Potser caldria començar per redissenyar l’imitador del conseller Puig al Polònia, treient-li el bat de bèisbol i, de pas, donant-li a un antisistema o a un piquet informatiu.

Una altra pregunta que deixaré enlaire és què passaria si no hi hagués coaccions provinents de cap banda; quin seguiment tindria llavors una vaga general? Si poguéssim evitar les coaccions dels empresaris i, alhora, tinguéssim uns sindicats més civilitzats, potser parlaríem de seguiments del 40% al 60% en les “vagues generals” i, potser, també parlaríem de manifestacions més nombroses si es garantís l’absència d’episodis violents. No serien vagues generals com les que coneixem, però potser així evolucionarien cap a altres formes de protesta més en consonància amb el s. XXI, que estic convençut que han d’aparèixer. Tal com es fan ara, hi ha massa gent que no pot decidir en llibertat.

Com deia, hi havia motius per fer vaga i motius per no fer-ne però, entre els primers, hi ha l’absència d’un futur visible. La foto següent està presa al Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya que és, suposadament, un gran motor de progrés.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s