La Pepa

Avui, dia de Sant Josep, fa dos-cents anys de l’aprovació de la primera constitució espanyola, dita de Càdis o, col·loquialment, la Pepa. La constitució de Càdis va estar vigent, en una primera etapa, del 1812 al 1814 coincidint amb l’ocupació napoleònica de la Península i amb l’annexió de Catalunya a França. Amb ulls actuals, podríem retreure a la Pepa que no fos prou avançada al seu temps per recollir el dret a vot de les dones i dels mulats, però cal reconèixer a cada època els seus propis mèrits i no discutirem aquí el progressisme que generalment se li atribueix.

Aprofitant l’avinentesa, per cert, Mariano Rajoy ha dit que el bicentenari hauria de servir per “actualizar virtudes como el patriotismo” (tan en hores baixes), sentiment que cal assumir “sin complejo alguno” (ni més ni menys com fa el seu partit, vaja). Aquí ens afegirem a la commemoració per dir-hi la nostra. I és que avui és un gran dia per recordar que el patriotisme dels redactors de la Pepa va ser un dels motius de la pèrdua progressiva de territori de l’Imperi, com s’explica més avall. Ja que la història té tendència a repetir-se, els que aplaudeixen el discurs del president espanyol farien bé de modular el seu patriotisme i fer-lo compatible amb una concepció plural de l’Estat.

Un dels punts febles de la constitució del 1812 va ser, justament, la seva incompatibilitat amb un model federal que es reclamava des d’ultramar. Segons els espanyols de la metròpoli, com que el text proclamava la ‘indivisibilitat’ de la sobirania, no era possible organitzar el país en estats federals. La conseqüència seria l’activació, en els decennis següents, dels processos d’independència de l’Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, l’Equador, el Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, el Paraguai, el Perú, l’Uruguai i Veneçuela.

Els dos mapes següents mostren la situació del nostre país, primer, durant el bienni en què va estar vigent la constitució de Càdis, i quaranta-dos anys després, quan les possessions espanyoles d’ultramar s’havien reduït considerablement i es distingia amb claredat entre l’Espanya uniforme, la foral i l’assimilada o incorporada. En el primer cas, doncs, Catalunya està incorporada a França i en el segon a Espanya.

Divisions administratives del primer Imperi Francès (1812).

Biblioteca Nacional de Madrid, Mapa d’Espanya, 1854.
“España Uniforme ó Puramente Constitucional que comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y León, iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles.
España Incorporada ó Asimilada que comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado.”

Anuncis

3 Comments

  1. Sembla mentida la incompetència dels espanyols per constituir un Estat que reconegui les diferents nacionalitats, així els hi va anar i així prefereixen que els hi vagi, o sigui que la història ens diu clarament el camí, com mes “una, grande y libre” mes camí obert al procés d’independència.

    Resposta

    1. Exacte, tot sembla indicar que Espanya és capaç d’ensopegar en la mateixa pedra més d’un cop i més de dos. Només cal estar atents a les notícies per veure que treballen de valent per la nostra independència.

      Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s