El castellà en la futura Catalunya lliure

Ser aficionat a la sociolingüística al nostre país és tan normal com col·leccionar segells, però a diferència de la filatèlia, que viu hores baixes a causa de les noves tecnologies, el debat sociolingüístic pren força cíclicament. L’última variant, però, té un caire ben diferent perquè no s’ha generat com a reacció en contra de res. Quin és el paper que hauria de tenir el castellà en l’escenari d’una Catalunya independent? Si l’independentisme ja és transversal, amb presència en tots els partits catalans, què seria més natural que provar d’afavorir també la transversalitat lingüística? Així, s’ha iniciat un debat no a la contra sinó a favor de la integració de tothom, parli la llengua que parli, en el projecte comú de la independència nacional. En una Catalunya independent, ha de ser el castellà llengua oficial, pròpia, nacional? S’ha de protegir exactament igual que el català? S’ha d’aspirar a preservar el bilingüisme?

De fet, els articles que han anat apareixent sobre el tema no entren gaire en detalls ni responen, en general, les preguntes anteriors. Més que traçar línies clares, el que fan és pintar paisatges anímics. Sebastià Alzamora, Joaquim Arenas, Albert Branchadell, Carles Capdevila, Salvador Cardús, Joan Ramon Resina, Toni Soler, Eduard Voltas i d’altres han debatut sobre l’estatus del castellà el dia després de la independència i, simplificant molt, es poden dividir en dos grans grups: els que defensen que cal comptar-lo com a llengua del país, d’un país independent però bilingüe, i els que rebutgen una certa paritat que, tanmateix, no està definida amb precisió. Es tracta d’un debat d’alt nivell, com correspon a un país en certa manera obsessionat per la llengua. De la mateixa manera que, a Itàlia, un espresso acostuma a ser excel·lent es demani on es demani, a Catalunya els debats sobre la llengua han de tenir en compte una història lingüísticament convulsa i un present que no para de fer tombs, i s’enriqueixen amb estadístiques minucioses i amb variables polítiques. Per tot plegat, el debat té tots els ingredients per ser ric, però no desapassionat, i al seu nucli hi trobem la realitat del bilingüisme, reconegut per tothom, però valorat i projectat en el futur de maneres molt diferents.

Un dels articles recents més comentats és En castellà també, sisplau d’Eduard Voltas, on l’autor resumeix la seva tesi amb l’afirmació següent: “defenso que, en el camí cap a la victòria, el catalanisme ha d’abraçar la llengua castellana”. Hi ha hagut, després, rèpliques de suport, de matisació i de rebuig. Tot depèn, és clar, de què s’entengui per “abraçar” i quina sigui la perspectiva de tal abraçada. “Que no s’adona que és el castellà”, respon Joaquim Arenas, “qui ens abraça, amb abraçada d’ós, tanmateix, perquè l’Estat l’ha utilitzat d’instrument diluent i opressor contra el nostre poble?”. Els uns reivindiquen la realitat del bilingüisme –del multilingüisme, de fet– i “l’aprofitament de la riquesa que tenim a l’abast” (Alzamora), els altres critiquen “el suborn de beneir el castellà com l’altra llengua catalana” (Resina). En Toni Soler ha donat suport a l’article de Voltas per, una setmana després, matisar-lo arran de les reaccions (i la manca de reaccions) a la sentència sobre la immersió lingüística. A l’article Si fos castellanoparlant, Soler diu: “M’hauria agradat sentir o llegir veus castellanes fent-nos costat”.  I afegeix, referint-se a una de les demandants, “nosaltres li podem replicar mil cops, però la rèplica veritablement efectiva s’hauria de fer en castellà”. I la lògica emocional és correcta; al cap i a la fi, el debat sobre la conveniència “d’abraçar” el castellà és una iniciativa de bona voluntat provinent del món catalanoparlant que, a la primera de canvi, no es veu correspost pel món castellanoparlant. Jo suggeriria que és potser la visió dels dos mons la que està esbiaixada.

De les enquestes que ha realitzat la Generalitat sobre els usos lingüístics de la població (del 2003 i el 2008) es dedueix que el percentatge de ciutadans que parlen català està al voltant del 80% i la que l’escriu, al voltant del 60%. No podria ser que els catalans que donen suport a la immersió –sigui quina sigui la seva llengua– expressen les seves opinions en català? Al cap i a la fi, poden fer-ho i, probablement, preferiran fer-ho així. Cal abandonar la idea de les comunitats enfrontades: la gran majoria de la població pot expressar-se, oralment o per escrit, en català. Si algú truca a la ràdio, posem per cas, per defensar la immersió en català, com sabrem a quina comunitat (seguint la hipòtesi dels dos mons) pertany? Si algú escriu un article en un bloc defensant la immersió, com s’ha fet aquí o al Diari d’un supervivent (català), com podem estar segurs que no prové del món castellanoparlant? Tant en el meu cas com en el del supervivent Víctor és així, encara que no sigui evident per la llengua en què escrivim. Intentaré esbossar-ne les raons i les implicacions que això pot tenir per al futur de la llengua catalana.

Recordem abans unes poques dades de l’enquesta d’usos lingüístics de l’any 2008: el català consta com a llengua inicial del 32% de la població d’aquell any, per un 55% del castellà i un 4% de totes dues. En canvi, quan es demanava per la llengua d’identificació, s’obtenia un 37% per al català, un 45% per al castellà i un 9% per totes dues. És a dir, un sector important de la població castellanoparlant (un 10% de tota la població) rep el castellà en néixer, però fa seu el català d’adult. També és sabut que el català es parla més amb els fills que amb els pares: una part de la població castellanoparlant decideix, lliurement, que el català serà la llengua dels seus fills, i això passa més que no pas en sentit invers. Per molt que es parli de bilingüisme, i per molt que el català hagi reculat a ser llengua inicial d’un 32% de la població (el 2008), moltes famílies perceben el català com la llengua per la qual han d’apostar per arrelar-se de debò al país. A cada onada immigratòria, el català recula provisionalment, però amb el temps es recupera perquè encara, avui dia, no s’ha perdut la percepció que el català és la llengua pròpia de Catalunya. Dit això, és cert que la societat catalana actual és multilingüe, amb un fort bilingüisme català-castellà. És cert que, en una futura Catalunya independent, els castellanoparlants han de tenir reconeguts drets que els permetin continuar fent vida en la seva llengua més o menys com fins ara. Seria un error ignorar la llengua que actualment és majoritària al país, seria un error dividir una societat que no té grans problemes de convivència lingüística. Però estic convençut que un bilingüisme simètric no serà possible a llarg termini i, sobretot, que la societat, amb el temps, s’acabarà decantant pel català, progressivament però sense pausa, fins que sigui molt més majoritari que no ho és ara. I que molts castellanoparlants ja hi estan d’acord, només que quan s’expressen en públic per defensar el català, ho fan directament en català, de manera que no es percep que són castellanoparlants.

Cal anar assumint que no hi ha dues comunitats lingüístiques enfrontades, el que hi ha és un gran espai de consens de portes endins i atacs externs reiterats que s’ajuden d’una escletxa en el consens intern. L’escletxa és Ciutadans i una part del PP que, junts, sumen el 5,9% en les simpaties polítiques de la població (CEO), l’escletxa és la suma dels que se senten només espanyols a Catalunya o més espanyols que catalans, el 5,8% (CEO). És una escletxa petita, però ja que compta amb grans altaveus a fora, seria assenyat no amplificar encara més la seva veu des de dins.

Advertisements

2 Comments

  1. Magnífic article, Antoni. És d’agrair la serenor amb què ens fas navegar entre les diferents opinions formulades al llarg de les últimes setmanes. Aquest és, certament, un tema ben delicat, perquè és evident que en el nostre ADN català no hi pot haver l’exclusió del castellà de l’oficialitat per un motiu de ressentiment -pel trist argument del “ells ens van menystenir així”-, sinó que en tot cas haurà de ser per un altre motiu.

    Per cert, anava llegint i he vist aquesta referència (gràcies!) al meu bloc. Com has sabut, dels meus orígens? He mirat la pestanya de l'”autor” pensant “A veure si serà un conegut i no me n’he adonat!”, però no. Suposo que serà pel cognom! Per cert, també he vist en què investigues. Ja és curiós, tant d’escriure aquí i al final vas lligat a la matemàtica i la informàtica! Cada cop passa més, em penso, gent relacionada amb la ciència que escriu ben sovint: en el fons, és natural. Jo també vaig per aquesta via, sense anar més lluny!

    Resposta

    1. Gràcies pels teus comentaris, Víctor. Sense haver volgut ser exhaustiu en el tema, sí és veritat que he llegit bona part del debat, que trobo força pertinent. El trobo pertinent per la distància que ja hem vist que hi ha entre les diferents postures, i perquè penso que alguns castellanoparlants d’origen poden ser reacis a la independència per por a una persecució lingüística o cultural quan, de fet, jo crec que l’ADN català és contrari a tota radicalitat. Tot i que el dolor que han patit les generacions passades sempre és recordat, i sempre hi ha la tendència a “fer justícia”, una Catalunya independent faria bé de donar un cert rang oficial al castellà i assegurar el “respecte i protecció” que la constitució espanyola preveu per al català de manera purament retòrica.

      Després de la publicació, he pensat que t’hauria d’haver demanat confirmació del que dic de tu, però –no sé com– n’estava força convençut. Potser ho has comentat en algun post? O potser ho he deduït simplement de veure posts teus en castellà, o pel cognom. Sigui com sigui, el procés que tots dos hem fet podria resultar útil dins del debat nacional: tant la nostra visió sobre el tema lingüístic com sobre el camí cap a la sobirania.

      Ja és casualitat que també estiguem relacionats amb la ciència! I trobo que una bona dosi de lògica i pensament racional també pot ser molt útil en aquests debats tan emocionals. Endavant amb els blocs, doncs!

      Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s