La immersió i l’espasa de Dàmocles

La immersió lingüística a Catalunya podrà respirar tranquil·la durant un temps, és a dir, exactament fins que hi hagi una nova sentència judicial, aquest cop del Tribunal Suprem espanyol. Mentrestant, el president Mas ja ha dit que tot “és on era” malgrat que, en principi, la sentència del TSJC obliga a escolaritzar en castellà els fills de les famílies demandants (això sembla més que una atenció individualitzada) i no queda clar si també els de totes les famílies que ho demanin. Aconseguir-ho tot mantenint el sistema actual sense canvis s’assembla massa a la quadratura del cercle. I encara que s’aconsegueixi temporalment, aviat penjarà sobre la immersió l’espasa de Dàmocles de la propera sentència. I així, entre sentència i sentència, tenim permís per respirar, però no massa.

Les famílies demandants en són tres, d’acord, però ningú no pot assegurar quantes famílies poden arribar a demanar l’escolarització en castellà. No ens enganyem: si en són moltes, aleshores és evident que no n’hi haurà prou amb l’actual atenció individualitzada i que caldrà crear una doble xarxa d’ensenyament, tal com es fa al País Basc o al Quebec (almenys, que jo sàpiga, a nivell universitari). No seria la fi del món, però es posaria en perill la llengua més feble, el català, i un dels trets que han caracteritzat Catalunya durant segles: la convivència per sobre d’ideologies i de llengües, la integració que –de manera gairebé miraculosa– s’ha aconseguit amb occitans vinguts del nord, castellans de l’oest, andalusos i marroquins del sud o paquistanesos de l’est. Ja es podrà cantar després, al camp del Barça, el “tant se val d’on venim… una bandera ens agermana”, que la lletra ja haurà perdut el seu sentit.

Podria ser que els detractors del sistema d’immersió, a Catalunya, no fossin molts. En Xavier Bru de Sala, a la tertúlia d’avui del matí de Catalunya Ràdio, ha afirmat que cada cop hi ha més consens social sobre la immersió, i vull creure que té raó. Però quants detractors hi ha fora de Catalunya? A més, els nombres podrien no ser tan importants. El sistema judicial espanyol està fet de manera que la denúncia de tres famílies pot fer trontollar el sistema, mentre que les queixes de centenars de famílies demanant ensenyament en català al País Valencià no aconsegueixen res. Per sobreviure, cal assumir primer la pròpia feblesa. Per això cal no perdre la batalla dels noms abans de començar: qui devia ser el geni que es va empescar la denominació “immersió lingüística”? Immersió fa pensar en ofec o, si més no, en un sistema prou original i únic, quan la immersió és, si fa no fa, allò que es practica a tot el món. A Madrid es fa immersió en castellà. A París, en francès. A Roma, en italià. Si les famílies demandants i l’univers mediàtico-polític que els dóna suport es refereixen a la immersió lingüística com si atemptés contra els drets humans és perquè el mateix nom d’immersió porta implícita la idea d’una manca de llibertat. I en un cert sentit, tot sistema educatiu imposa una manca de llibertat, però això ja és tota una altra història. Els que van inventar l’expressió “immersió lingüística” deuen ser els mateixos que van tenir la pensada d’autodenominar-se “nacionalistes”. Mentrestant, la immersió de debò i, sobretot, el nacionalisme de debò, campen amb aires de normalitat, de sentit comú, de transparència i, en la batalla contra el sistema educatiu català, pensen arribar fins allà on calgui. Una de les demandants, per cert, la Sra. Consuelo Santos, ha intervingut al matí de Catalunya Ràdio en aquesta entrevista. Sempre és bo conèixer-ne l’argumentari.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s