La minoria estrafolària del PSC a Madrid

Com ens recorda avui Toni Soler al diari ARA, en els temps en què CiU flirtejava alternativament amb la UCD i ERC –primera legislatura de Pujol–, els socialistes els acusaven de ser una “majoria estrafolària” i, al seu torn, Macià Alavedra els responia: “Hi ha una cosa pitjor que una majoria estrafolària, i és una minoria estrafolària”. Devia tenir les seves raons per dir-ho, però després d’unes quantes legislatures, el PSC ja és una de les minories més estrafolàries de tots els temps.

Els diputats del PSC a Madrid són una minoria –la catalana– d’una minoria –la socialista–. Són un partit diferent al PSOE, com ens recorden quan convé, però no trenquen mai una disciplina de vot que, en teoria, correspon a un altre partit. Algú ha sentit a dir que un partit hagi de seguir la disciplina de vot d’un altre? Doncs aquest és el tret que defineix la minoria estrafolària dels socialistes catalans quan van Catalunya enllà.

Temps era temps, el PSC tenia grup parlamentari propi al Congrés. Avui, 23 de febrer, convé recordar que es va dissoldre arran del gir centralista que va iniciar el PSOE després d’un llunyà 23F i d’un sever advertiment a la democràcia per part d’un tal Tejero. Des de llavors, de tant en tant parlen de trencar la “disciplina de vot” (no ja de tornar a formar un grup propi), però no ho han fet ni tan sols quan, per coherència i dignitat, haurien d’haver votat el mateix al Parlament i al Congrés. Doncs no, sembla que la minoria estrafolària del PSC creu que és millor ser incoherents amb ells mateixos abans que ser-ho amb el PSOE. L’últim episodi de votacions diferenciades a Barcelona i a Madrid es va donar fa només dos dies, en una moció presentada al Congrés per ERC on s’instava a transferir a la Generalitat els recursos del 0,7% de l’IRPF per a finalitats socials. La moció, per cert, només tenia l’objectiu que el govern espanyol complís la llei, perquè el Tribunal Suprem ja ho havia legislat així. Cap proposta revolucionària, doncs i, malgrat tot, va acabar sent rebutjada pel PP (com era d’esperar), UPyD (evidentment), el PSOE (?) i el PSC (??), que hi havia donat suport al Parlament català. Esquizofrènia? Frikisme? No, PSC.

Hi ha una certa inquietud fora de l’univers socialista pel comportament del PSC i el seu desdoblament de personalitat. Jo diria que, en part, per vergonya aliena. Després de l’últim congrés del partit, en Pere Navarro, com a flamant nou secretari general, va anunciar que podrien arribar a votar diferent del PSOE, cosa que faria tremolar tot Madrid; no gaire temps més tard, passen coses com la de dimarts. Se’ns vol fer creure que hi ha un sector catalanista dins del PSC, però deu ser un sector entrenat en l’art de la desaparició: n’hi ha prou perquè Chacón faci campanya per les Espanyes perquè callin tots alhora com un sol home.

Però hi ha alguna cosa més que vergonya aliena. Sap greu veure que mentre la dreta és majoritàriament d’obediència catalana (només cal comparar el pes de CiU amb el del PP),  l’esquerra és lluny d’aquesta situació. En temps del tripartit, el PSC presumia de perfil catalanista amb Montilla al capdavant, però un cop instal·lat a l’oposició, només s’endevinen gestos tímids que no s’arriben a materialitzar i que, davant d’un mínim vent de l’oest, es transformen en un ball sincronitzat amb el PSOE.

S’ha dit que amb la pèrdua del seu perfil més catalanista, el PSC ha aconseguit salvar la cohesió social i integrar la immigració. Ara, però, la societat ja va unes quantes passes per davant del PSC. Si no vigila, la cohesió que es perdrà serà la del propi partit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s