La nova ciutadania catalana

L’article “La tribu o l’estat” d’Eduard Voltas ha generat un debat que continua amb el d’avui d’Albert Branchadell “Evitar l’estat fallit”, tots dos publicats al diari ARA. Ja s’ha comentat la fal·làcia amb què arrenca “La tribu o l’estat”: comptar com a únics partidaris de la independència de Catalunya el 20% de ciutadans que es consideren només catalans i que, suposo que per simplificar, Voltes anomena “la tribu”. Per sort, el CEO ja no només fa la típica pregunta sobre adscripció nacional (només català, més català que espanyol, tan català com espanyol, etc.) sinó que demana clarament què es votaria en un referèndum per la independència, i aquí la xifra es dispara al 45% en l’última enquesta del mateix CEO i al 54% en l’última feta per a El Periódico. Si l’article d’Eduard Voltes ha tingut ressò, doncs, no és pel seu inici sinó pel que diu després.

L’article parla de la necessitat de passar d’un discurs per a la “tribu” a un discurs per a l’estat i –en la línia de la cohesió civil i l’empatia– dóna un magnífic exemple:

Mandela va entendre que sense els blancs Sud-àfrica no era viable com a nació. Que, tot i ser la majoria demogràfica, els negres havien de formular un projecte nacional que inclogués els blancs. Mandela va convèncer els blancs que no havien de témer el sufragi universal, que no havien de témer un govern de la majoria negra. I per fer-ho va arribar molt lluny, combatent els intransigents del seu bàndol i abraçant sincerament alguns dels símbols de la comunitat blanca, com ara la samarreta verda de la selecció sud-africana de rugbi, emblema suprem de la segregació racial. Ho va fer i va guanyar.

Albert Branchadell, en el seu article d’avui, dóna exemples de nous estats fallits a Europa i alerta dels efectes negatius que té, en la definició d’un nou projecte estatal, la identificació entre l’estat i una de les seves ètnies o nacions. Tot això és cert, i jo diria que és conseqüència del fet que no sempre s’aprèn dels errors; en particular, dels errors que han comès els estats dels quals provenen (Kosovo de Iugoslàvia o Ucraïna de l’URSS). Estem d’acord que cal reflexionar amb el cap fred abans de prendre una decisió tan transcendent com crear un estat, i reflexió vol dir debat, flexibilitat i obertura. Cal pensar com si Catalunya ja fos independent i formular-nos preguntes. Com s’evitarà que la comunitat castellanoparlant no vegi el projecte d’Estat català amb suspicàcia?

Es diu que quan Tarradelles va dir “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” va evitar dir “catalans” per no excloure la població immigrant. És possible, però també podria ser que després de passar anys a França, s’hagués empeltat de l’esperit de ciutadania francès allunyat de l’etnicitat. Des de la Renaixença, Catalunya ha abraçat la idea romàntica de nació, d’origen germànic, i això li ha permès consolidar la llengua catalana i la cultura que vehicula. Avui dia, però, la situació és diferent: el català ja no es troba en perill de supervivència però la societat catalana, per una barreja de motius, sembla disposada a perseguir un estat propi. I si no vol que sigui un estat fallit, el concepte de ciutadania ha de ser a la francesa. Ha de ser ciutadà aquell que visqui al país, vingui d’on vingui. El nou estat no podrà garantir drets per a les 271 llengües que es parlen a Catalunya, però sí per al català i per al castellà, i seria bo que totes dues fossin oficials (si es vol, amb una certa asimetria provinent del fet que el català és llengua pròpia).

Hi ha molts signes que indiquen que un futur Estat català no entraria en cap espiral etnicista i que, molt al contrari, podria esdevenir un model de convivència per a d’altres estats de nova formació. Primer signe: l’esperit amb què els partits independentistes ja han plantejat la qüestió. Segon: el tarannà pactista i moderat de la societat, que ve de lluny. Tercer: el fet que Catalunya, com ha dit recentment Miquel Calçada, “és una màquina de fer catalans”; sempre ho ha estat, i no hi ha motius per pensar que ho hagi deixat de ser. A Catalunya, sense ser un estat independent, la integració dels immigrants és molt més efectiva que les que són capaços de fer França o el Regne Unit.

L’Eduard Voltas acaba l’article dient que Catalunya necessita el seu Mandela. I jo afegeixo: qui serà el Mandela català? Artur Mas, Montserrat Tura, Alfred Bosch, Pep Guardiola, Miquel Calçada Mikimoto? Qui sera, sera? Whoever will be, will be. Però sigui qui sigui, serà moderat o no serà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s