La doctrina d’una societat malalta

Debatre sobre qualsevol tema sempre és un exercici saludable. Si, a més, el tema de debat té a veure amb la política i els interlocutors tenen opinions divergents, llavors la intensitat de l’exercici estarà assegurada i serà una prova d’enteresa i de tolerància. N’hi ha prou, però, amb la bona voluntat dels participants?

Posem per cas que tenim un interlocutor ­–l’individu A– que, quan parla de la cultura o la llengua catalanes, té al cap una cultura o una llengua que es poden situar al mateix nivell que qualsevol altra del nostre entorn (vulgui dir això el que vulgui dir); que quan parla del seu país, es refereix a Catalunya i que considera que a Espanya hi ha diverses realitats nacionals. L’altre –l’individu B– creu que la cultura catalana és un cas particular, per dir-ho així, de l’espanyola (vulgui dir això el que vulgui dir); que la llengua catalana mereix un reconeixement, sí, però que ja s’ha anat massa lluny en molts aspectes; que la nació és Espanya i que no hi hauria d’haver diferències fonamentals entre les comunitats autònomes. És possible un debat entre els individus A i B?

Tots dos individus coneixen bé la manera de pensar de l’altre perquè encaixa en un sistema de creences que forma part del paisatge: cadascun dels dos sistemes està reforçat per uns mass media i té al darrere una societat de milions de persones. No hi ha dubte que A i B poden mantenir un debat racional que tindrà, no obstant, elements emocionals inevitables. Però la qüestió fonamental és que l’entesa i el respecte són possibles, i és per això que sorprèn la reacció que l’individu B té sovint amb l’A quan arriben a algun aspecte clau: “a tu t’han adoctrinat!”. Aquest és el punt on es trenca l’equilibri, i arribats a aquest punt, l’entesa és gairebé impossible. Vet aquí per què.

L’individu A coneix perfectament el pensament de B, l’únic que passa és que no hi està d’acord i creu que, en el fons, allò que li falta a B és informació. L’individu B també coneix bé el pensament d’A i tampoc no hi està d’acord, però la seva crítica va més enllà: B creu que a A li ha faltat llibertat en el moment en què ha definit la seva ideologia, que l’han adoctrinat. La situació es pot donar, per exemple, en parlar d’història: els llibres d’història que hauria llegit A serien part d’un adoctrinament ideològic sistemàtic planificat per les autoritats catalanes. L’individu B, en canvi, que possiblement hagi estudiat fora de Catalunya o abans de l’escola democràtica, no creu que hagi estat adoctrinat: fora de Catalunya l’ensenyament és normal; durant la dictadura, l’ensenyament podia ser autoritari, carrincló, el que es vulgui, però “nacionalment” era normal. La doctrina, la manipulació només prové de les autoritats catalanes. Si A recorda el punt anterior a B –que l’ensenyament en democràcia difícilment adoctrinarà més que el de l’època dictatorial–, es possible que B es defensi dient que avui dia tampoc no hi ha una democràcia real a Catalunya. És una tesi que defensen els que l’individu A anomena la caverna mediàtica: que la societat catalana està dominada, enganyada, per certes elits nacionalistes que haurien aconseguit un èxit sense precedents i un pensament únic de facto al llarg i ample de les terres catalanes. Que, en resum, la nostra seria una societat malalta o una dictadura disfressada. L’individu B tindrà cura de portar els seus fills a una escola privada on s’asseguri que no li transmetran la doctrina i, per tant, els convertiran en cadells nacionalistes. La visió que té B és que la seva és l’opció normal –aquesta és la paraula justa– i que el que és anormal és l’opció nacionalista d’A, que podria ser conseqüència d’una manca d’obertura. “El nacionalisme es cura viatjant” seria una de les frases favorites de B quan pensa a solucionar el “problema” del seu interlocutor.

Així com l’individu B està convençut que A té una patologia anomenada nacionalisme –i que quan està inspirat, escriu amb z, nazionalisme–, la situació és diferent si analitzem com veu A a B. L’individu A, tant si es considera nacionalista com si no, és conscient d’estimar el seu país i sap que B també s’estima el seu. L’individu A ha vist món –encara que això no entri en els esquemes de B– i ha vist que tothom s’estima el seu país, que en certs llocs de la terra planten la bandera nacional al jardí de casa com a signe de civisme, que els nens canten l’himne a l’escola de manera habitual, que tothom està orgullós de la seva tribu. Simplement, el que pensa A és que la seva, de tribu, no està reconeguda per les altres, però que això no el fa pas diferent: no el fa ni més fanàtic, ni el fa ser una persona malalta, com pensa B. La conseqüència del no reconeixement és que la tribu de B ha arribat a dominar la seva, i aquest domini, a parer de l’individu A, és tan evident que això el porta a pensar que tot s’arreglarà fent pedagogia, explicant la situació, enraonant. L’individu A se sent orgullós de parlar una llengua en què la paraula enraonar significa parlar: creu que la raó s’estendrà i que només és qüestió de temps que Espanya entengui Catalunya. I és per això que A ha accedit a parlar amb B, perquè creu que com més enraonin, més clarament s’adonarà B de la injustícia. L’individu B, en canvi, només pensa en nous remeis per guarir la malaltia que, al seu parer, pateix A, i en certs moments sent una certa compassió per ell. Mentre B es considera a si mateix ciutadà del món –de cap manera nacionalista–, veu que A només parla del seu “país”; B creu en la igualtat entre els éssers humans i està en contra dels privilegis, però veu com A demana lleis per protegir el català o per establir multes i prohibicions. “Els drets són de les persones, no dels territoris”, diu B fent gala del seu cosmopolitisme. Del que B no se n’adona –a parer de l’individu A– és que està demanant els mateixos drets dins del territori de l’Estat, i que a fora seran diferents, de manera que el seu cosmopolitisme queda força reduït. A més, A pensa que la igualtat que B pretén aconseguir entre els espanyols és la disfressa moderna d’un afany uniformitzador secular. L’individu A creu que B és un nacionalista sense saber-ho (“el pitjor nacionalista és aquell que no sap que ho és”, diu sovint), de la mateixa manera que la majoria d’habitants del planeta. Voldria deixar de preocupar-se pel seu país i la seva llengua per poder viure tan tranquil·lament com B però, per això, abans necessita que el seu país sigui independent. El problema, per a ell, és que el concepte –inconscient– de nació que s’ha format B –en el seu adoctrinament particular– inclogui les terres catalanes. Mentrestant, B està convençut que ningú li ha inoculat el virus nacionalista, que seria exclusiu del pobre individu amb qui està parlant i dels que són com ell; aquesta és l’arrel, per a ell, del problema català que, comptat i debatut, no acaba d’explicar-se més que per una alteració estranya de la continuïtat de l’espai-temps en l’àrea d’influència de Barcelona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s