Ara és hora, president

Fa molts anys, vaig fer una pregunta a l’Heribert Barrera. Va ser en un acte públic que només recordo vagament i, encara que aleshores em va costar molt agafar el micròfon i prendre la paraula, en aquella ocasió vaig gosar fer-ho perquè la pregunta –amb tota la seva ingenuïtat– em preocupava molt –per no dir que m’obsessionava.

–Què hauria de passar perquè l’opció independentista esdevingui majoritària? Com es podria aconseguir?

L’home s’ho va rumiar breument i, tot i que no recordo les paraules exactes, em va dir que hi ha moments històrics en què una confluència de forces fa que es produeixi un canvi i, aleshores, allò que era minoritari es converteix en majoritari. Que aquests processos, quan s’inicien, es poden desenvolupar en molt poc temps, però que resulten impossibles de preveure. Jo crec que en aquell moment me’l vaig creure, me’l volia creure, però la resposta em va deixar la insatisfacció de pensar que aquella confluència de factors podria trigar molt a arribar, si és que mai es donava.

La resposta em va deixar una mica moix. Què podia fer jo ara? Només esperar? Eren els temps en què la paraula independentisme tenia connotacions gairebé delictives i en què l’activisme a l’estil de La Crida era la norma. Hi havia grupúsculs independentistes per barriades que es dedicaven a organitzar happenings com, per exemple, els anomenats sopars catalans: la colla d’activistes va a un restaurant, demana la carta en català i quan el cambrer diu que no la tenen, s’aixequen tots i marxen. Així eren aquells temps, uns vint anys enrere.

L’Heribert Barrera no ha pogut veure acomplert el seu somni d’una Catalunya independent, però possiblement hagi arribat a veure l’inici del canvi social al qual s’hi va referir en aquella ocasió. Mai abans hi havia hagut l’ebullició d’associacions, activitats i iniciatives per la independència del país que tenim ara però, sobretot, mai abans s’havia mesurat una majoria social com la que ara sabem que hi ha. És la societat que ha pres consciència per si sola al marge dels partits. Alguns, com CiU o ICV, dubten, es mostren oscil·lants i ambigus o, com el PSC o la mateixa ICV, reivindiquen un federalisme impossible com a opció moderada i –faria gràcia si no fes pena– “realista”. La força de canvi, ara mateix, és la pròpia societat civil que, imitant altres moviments actuals –el dels indignats o la primavera àrab– s’organitza pel seu compte i obliga els polítics a posicionar-se. Escòcia ha donat el govern a un partit independentista malgrat que és dubtós que la majoria de la població, ara mateix, doni suport a la independència. Catalunya, en canvi, està seguint el camí contrari amb una majoria social que ha arribat abans que la majoria parlamentària i que podria obligar els partits d’obediència catalana a definir-se, comprometre’s i convocar un referèndum ben aviat. Tan aviat com la pròxima legislatura.

Testament als catalans from Enric Borràs on Vimeo.

Anuncis

2 Comments

  1. Jo també penso que ara és el moment en què s’està donant la confluència necessària per acostar-nos a la independència, però estic convençut que només ens en sortirem si els que ja en coneixem les virtuts ens deixem l’ànima per persuadir la resta. Amb arguments i una bona dosi de paciència, però persuadint-los al cap i a la fi. Tenim un avantatge: la raó del nostre bàndol. Des dels blocs estem fent una feina magnífica, arribant a moltíssima més gent del que ens pensem; malgrat tot, hem de continuar confiant també en el boca orella! Tant de bo el senyor Barrera l’hagués encertada! Bon post!

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s