La regió que era més que una regió

En un lúcid article al diari ARA del 3 de gener, en Carles Boix explora el paper que té Barcelona ­–per raó del seu pes i posició– en una certa esquizofrènia catalana. Per tal de guarir-se d’aquesta psicosi, argumenta, el catalanisme ha seguit dues estratègies polítiques: l’intent de modernització –via catalanització– d’Espanya i la conversió a la fe europeista. A més de recomanar l’article d’en Boix, voldria afegir el meu gra de sorra per explicar el fracàs de les dues estratègies.

La primera –la modernització de l’Estat– és també l’intent de fer Espanya habitable canviant-la, com aquell que no pot divorciar-se i no li queda més remei que pensar ja et canviaré com a única opció per aconseguir un mínim benestar psicològic. I podríem dir que l’èxit parcial d’aquesta estratègia és el mateix Estat de les autonomies, que és, en gran part, la resposta que Espanya ha donat a les aspiracions d’autogovern de catalans i bascos. I tant Euskadi com Catalunya han fet avançar els trens autonòmics fins al límit del que sembla factible: en el cas basc, fins a descarrilar amb el mal anomenat pla Ibarretxe (de fet, Proposta d’Estatut Polític de la Comunitat d’Euskadi); en el català, fins a quedar encallat –i amb inèrcia cap enrere– en la sentència del Tribunal Constitucional. La proposta d’estatut dels bascos es pot dir que no va arribar a néixer, perquè ja d’entrada va ser rebutjada per una gran majoria al Congrés; la catalana, en canvi, va tenir una agonia lenta però continua mig viva –amb respiració assistida– després que el Tribunal Constitucional la mutilés per totes bandes. Què podia ser tan perillós perquè en un cas s’optés per un rebuig immediat i, en l’altre, per una sentència limitadora? El perill, en tots dos casos, consistia en la possibilitat que canviessin les regles del joc, com repetia la dreta espanyola amb certa raó i amb un gran sentiment d’ofensa. I aquí arribem al quid de la qüestió: què són les regles del joc?

Per regles del joc es designa el conjunt de lleis que ens regeixen –inclosa la constitució i els estatuts– però es fa referència, sobretot, a la posició de subordinació de les comunitats autònomes envers l’Estat. Quan Catalunya o Euskadi pretenen dialogar com a iguals –des de la seva posició de feblesa política– amb un estat que no les reconeix com a interlocutores, és llavors que s’amenacen les regles del joc. Regles en mà, Espanya i Catalunya no poden ser interlocutors: en tot cas, el primer és primum inter pares (primer entre iguals) o nació de nacions. Voler passar d’aquí activa totes les alarmes de l’Estat i acaba esdevenint impossible; per això, una comunitat autònoma no pot establir amb l’Estat pactes de cap mena: ni federals –als que ingènuament aspira el PSC i ICV–, ni de lliure associació –com pretenia Ibarretxe amb una franquesa a la basca– ni tan sols fiscals –com repeteix CiU sense adonar-se del carreró sense sortida on s’ha ficat–.

En l’onada europeista desfermada amb la caiguda del mur de Berlín, Catalunya ja sentia caure el mur que l’havia aïllat dels seus germans europeus i, en una borratxera d’euroeufòria encara més profunda que a la resta d’Europa, esperava que la rebessin amb els braços oberts. I què ha passat des de llavors? Doncs que lituans, letons i estons han accedit al reconeixement internacional, que Alemanya s’ha reunificat, que Iugoslàvia s’ha esmicolat i que Txecoslovàquia s’ha dividit. I mentre Europa ha quedat farcida de nous estats, en què s’ha entretingut Catalunya? En reclamar una connexió ferroviària cap al nord que encara està per fer i en voler ser una regió que és més que una regió –en imitació del seu club de futbol que és més que un club–. I així, amb l’ambigüitat de ser X tot sent més que X però menys que Y, és com ha perdut les energies: Catalunya ha estat un dels quatre motors d’Europa (on ha quedat, això?) i la impulsora d’una euroregió en un intent de crear el país catalano-occità que podia haver estat, però que no ha estat. I hem cregut que Catalunya podia jugar un paper en el Comitè de les Regions que, al seu torn, podia jugar un paper en la construcció d’Europa. Després de tants fracassos i de tanta creativitat malaguanyada, caldria que els catalans obríssim els ulls d’una vegada: el somni d’una Europa federal ha existit i existeix, però és un somni que viu latent sota una capa gruixuda i ferma de realitat que l’asfixia. I la realitat és que els pobles d’Europa només són reconeguts si són estats, que Europa es construeix des dels estats i que les qüestions culturals i lingüístiques les dicten els estats. Tant a dins com fora d’Europa, els pobles, les nacions, només han decidit el seu destí quan han accedit a allò que els catalans han volgut sense adonar-se’n, dient-li de mil maneres i fent mans i mànigues per canviar la idiosincràsia d’un país com Espanya que no vol ser canviat, el Sant Greal que no tenia nom i que ara s’invoca amb més i més força: la independència, o la interdependència –si preferiu– d’aquells que gaudeixen d’estat propi.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s