Joguines cares i oportunitats

En un article d’avui dijous a El Punt Avui, el Saül Gordillo es pregunta què representa en l’actualitat, a l’època de les “deslocalitzacions de sobirania”, tenir estat propi. És una pregunta ben legítima perquè, al cap i a la fi, un estat com el grec, l’italià o l’espanyol tenen realment gaire cosa a decidir pel que fa a l’economia?  O tindrien gaire a decidir si hi hagués una alarma militar important? (I vull dir important, no em refereixo a plantar una bandera sobre l’illeta de Perejil ni a reclamar la roca de Gibraltar.) Doncs és força clar que ni una cosa ni l’altra. És legítim preguntar-se què pot fer un estat europeu d’avui dia si no pot decidir les grans qüestions econòmiques ni les grans qüestions militars. No estaran els estats en hores baixes? No serà, per tant, retrògrad voler aconseguir un estat quan els estats ja no són el que eren?

Aquesta és una línia argumental que, molt sovint, es traça des de la mala fe, com el pare que no vol donar una joguina al seu fill amb l’argument que n’ha trobat una de molt més maca –anomenada autonomia–, quan la realitat és que l’altra –la independència– li resulta tan cara que no se la pot permetre. Els estats són cada cop menys sobirans, d’acord. S’han de trobar formes innovadores de cooperació, de governança global, que superin el límit de l’estat-nació, d’acord. Però s’ha de matisar. En primer lloc, els estats no estan desapareixent sinó tot el contrari: cada cop n’hi ha més i cap estat renuncia a ser-ho. En segon lloc, les innovacions són lentes, requereixen equilibris delicats i són de final incert. La Unió Europea és el gran exemple mundial de cooperació que supera el límit estatal, però és un model obert; ha tingut un èxit sense precedents però té també una gran feblesa, i haurem d’esperar l’evolució de la crisi econòmica per saber què serà capaç d’aportar al món. En altres llocs del planeta s’han fet intents d’emular l’experiment europeu, però el fet que no hagin reeixit és la prova de la dificultat que comporten. Sembla clar que encara són els estats, juntament amb el nou actor dels mercats, qui talla el bacallà al món.

Què pot fer, doncs, un estat, avui dia? Pot, per exemple, protegir allò que els catalans hem volgut protegir de manera gairebé obsessiva, oblidant en ocasions la qüestió econòmica (que els bascos, per cert, han sabut prioritzar): la llengua, la cultura i la projecció a l’exterior. El Saül Gordillo cita l’aeroport i l’eix ferroviari mediterrani, que estan certament en mans dels estats i que representen projecció i impuls econòmic. Cita també la televisió i la força digital, eines de les quals ara en disposem a mitges o en clara inferioritat. Llengua, cultura i projecció són tres aspectes en els quals els estats són, encara, sobirans. Tenir un sistema educatiu com l’actual, però que no estigui amenaçat contínuament per una espasa de Dàmocles i que en lloc de portar l’etiqueta d’immersió tingui, en tot cas, la de normalitat, simplement perquè és allò que es fa a tot arreu. És imaginable? Tenir ambaixades reconegudes plenament que no s’hagin de desmantellar per culpa d’una crisi que també pateix Grècia o Espanya, països que en cap cas no desmantellaran les seves. És imaginable? Tenir una selecció nacional de futbol que no només jugui un partit amistós a l’any. És tot això imaginable?

El Saül acaba l’article dient “parlem-ne aquest 2012”. Jo m’hi apunto, a parlar-ne. Però de vegades l’excés de xerrameca amaga la falta de voluntat per l’acció. El 2012 continuarà sent un any de crisi, però recordem que la paraula crisi, en xinès, també vol dir oportunitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s