Txecs, eslovacs i txecoslovacs

Dels txecs, es diu que són els únics que quan entren per una porta giratòria darrere d’algú, són capaços de sortir els primers. I no és estrany, perquè el caràcter dels pobles es forja al llarg de la seva història, i la història, en aquest cas, els ha obligat a espavilar-se. Després de pertànyer a l’Imperi Austrohongarès sota cultura germànica i després que Txecoslovàquia tingués el dubtós honor de ser el primer país conquerit per l’Alemanya nazi –si no vols domini germànic, dues tasses!–, van quedar engolits, quan ja es veien les orelles, dins l’esfera de l’imperi soviètic. Després de tot això, només quedaven dues opcions lògiques: planificar un suïcidi col·lectiu o esdevenir un poble fort, pragmàtic i (majoritàriament) ateu, com va ser el cas.

Praga reivindica que es troba al centre exacte d’Europa. I Polònia, la República Txeca, Eslovàquia, Hongria o Romania, tots aquells països que, fins fa poc, des de l’Europa Occidental –afegint-hi expressament una distància mental– anomenàvem Europa de l’Est reclamen ara que se’ls torni a anomenar Europa Central. Deixant de banda si els càlculs geogràfics estan ben fets o no, tots ells es troben certament en una cruïlla i han estat a punt de ser aixafats pels germànics a l’oest i pels russos a l’est. Els txecs, juntament amb polonesos, eslovacs, búlgars, serbis, croats i eslovens, són eslaus però no russos, europeus però no alemanys, i han hagut de ser alliberats almenys dos cops pels americans. Qui els pot recriminar ara que vegin amb simpatia l’escut antimíssils dels EUA o que mirin cap a una UE dominada de nou per Alemanya amb una certa desconfiança?

Recordo un brindis en terres eslovaques, farà uns deu anys, que em va causar una forta impressió. Baixava amb una amiga de Praga –d’arrels eslovaques– de les muntanyes del Tatra i, no sé com, vam conèixer una família. Era gent senzilla i extremadament hospitalària. Ens van portar en cotxe perquè la seva destinació casualment coincidia amb la casa d’uns tiets de la meva amiga que feia temps que no veia. A mig camí, ens vam aturar a menjar alguna cosa calenta i a beure també qualsevol cosa que escalfés (a fora estàvem a uns 15° sota zero). I entre glop i glop de slivovice, els eslovacs aixequen el got i brinden, na zdraví!, “pels txecoslovacs!” Però insisteixen: “no brindem pels txecs i els eslovacs sinó pels txecoslovacs”. La meva professora de txec, uns mesos abans, a Barcelona, es lamentava del fet que, amb la partició de Txecoslovàquia, els nens txecs ja no sentien tant l’eslovac per la televisió i, per tant, no l’arribarien a aprendre. Bé, no dic que no hi hagi txecs o eslovacs que estiguessin a favor de la divisió del país, però el que jo he trobat només són laments per ambdues parts. El president Václav [pronunciat vaatslaf] Havel, que aspirava a crear una federació, no se’n va sortir i, arribat el moment, no va voler contemplar la divisió des de la presidència i va presentar la dimissió.

Cinquanta anys abans de la partició, per l’Acord de Munic del 1938, s’havia cedit a les exigències de Hitler d’annexar-se els Sudets, fins llavors part de Txecoslovàquia. I per justificar la decisió, el primer ministre britànic Neville Chamberlain, en un històric discurs radiofònic, s’havia referit a Txecoslovàquia com un país llunyà del qual no en sabem res. Doncs bé, la República Txeca i Eslovàquia són ara part de la Unió Europea, amb la qual cosa ja no podem dir que siguin llunyans. I si no en sabem gran cosa, encara som a temps de posar-hi remei. Pot ser que ens soni Milan Kundera, en literatura, Antonín Dvořák, en música, o el mateix Václav Havel, que va actuar de guia moral en la política europea i, tot i que no ho podem saber del cert, és molt probable que, a diferència de Chamberlain, no hagués abandonat mai un altre país a la seva sort per llunyà, petit o desconegut que fos.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s