Una resposta a Ramón Jáuregui

El ministre de la Presidència Ramón Jáuregui assegura no entendre la “decepció” de  Catalunya amb el Govern de Zapatero.

El Govern espanyol, –ens diu– ha donat suport a totes les decisions que ha cregut favorables per a Catalunya, com l’Estatut, el nou model de finançament, infraestructures com que l’AVE arribés a l’aeroport, i el seu model lingüístic. Aquesta llista el porta a la reflexió final:

Hem aplicat una política de bona voluntat. Què ha passat? Què hem fet malament perquè hàgim d’escoltar aquestes coses?

Doncs bé, els mateixos punts de la seva pròpia llista (Estatut, finançament, AVE i llengua) faran bé de guió. Sr. Jáuregui, si mai arriba a llegir aquesta resposta, ha de saber que l’AVE s’esperava a Catalunya des de molt abans que es digués AVE –quan encara en dèiem tren de gran velocitat o TGV–, que d’això fa una bona pila d’anys (que es deu poder consultar a les hemeroteques), i que l’anhel de Catalunya, per orígens, per tradició i per vocació, era la connexió amb Europa. Una connexió que anava també en benefici del conjunt de l’Estat, i que actualment, amb una xarxa d’alta velocitat només superada per la Xina, encara està per fer. Ens felicitem que hi hagi plans per acabar-la, com també ens felicitem del reconeixement al projecte del corredor mediterrani, però alguna cosa ens diu que no ho hem de creure fins que no estigui acabat –probablement, és la mateixa desconfiança que la saviesa popular va plasmar en la dita “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”.

Sobre el model lingüístic, no negarem que el senyor Zapatero n’ha fet alguna declaració de suport, però això no converteix el PSOE en el gran defensor del català. Si el defensés de debò, a hores d’ara ja seria oficial a la Unió Europea però, sobretot, si el defensés de debò, no seria còmplice del seu esquarterament quan calla –i atorga– davant dels atacs que rep al País Valencià ni contribuiria a la distinció valencià/català que es troba en tota mena de serveis estatals. Callar a Europa o callar a València converteix el PSOE en còmplice d’aquells que volen que el català sigui una llengua de segona.

Pel que fa a l’Estatut i al finançament, des de fora de Catalunya us pregunteu sovint “per què els catalans sempre en volen més?”, però potser la resposta és que sempre heu donat menys del que s’ha demanat. El poble de Catalunya va votar un Estatut que, en paraules d’un correligionari seu de partit, el Congrés “se lo cepilló como un carpintero”. Per què no estem agraïts amb el que ha quedat, després del raspall del PSOE i de l’estocada final del Tribunal Constitucional? De ben segur que hi ha raons tècniques però hi ha, en gran part, la dignitat ferida d’un poble. La Catalunya del tripartit va ser prou ingènua per creure que era possible una entesa. Va haver-hi un moment en què les forces polítiques catalanes, quan ja ningú ho esperava, es van posar miraculosament d’acord, i la cordialitat de la classe política es va encomanar a la població. Aquest va ser l’Estatut que es va votar favorablement en referèndum, un acord que recollia l’esperit federalista del PSC i d’ICV, i que avançava en un sobiranisme que era del gust d’ERC. Aquest era l’altre anhel de Catalunya, un tracte cordial de tu a tu amb Espanya. Com la República Catalana que Macià, en la seva proclama, es va afanyar a declarar dins d’una confederació de pobles ibèrics. La federació o confederació que ara, per fi, s’ha demostrat impossible, no només per culpa de la intransigència de la dreta espanyola sinó pel simple fet que els federalistes catalans no tenen ningú que es vulgui federar amb ells.

No sé si el PSOE ha tingut una política de bona voluntat amb Catalunya. Possiblement, ha tingut una voluntat oscil·lant amb Catalunya. De l’apoyaré inicial de Rodríguez Zapatero, va passar a negociar l’Estatut a la baixa. I, per posar un exemple més actual, la devolució d’un botí de guerra –els anomenats papers de Salamanca– és un fet importantíssim per a Catalunya des del punt de vista simbòlic. I és d’agrair que el Govern Zapatero hagi tirat endavant un acte de restauració de la dignitat com aquest; la llàstima és que, en l’últim moment i de manera inexplicable, hagi aturat l’última tramesa, que ara dependrà del nou Govern del Partit Popular. S’ha de fer un veritable acte de fe per creure que al darrere d’una decisió així hi ha bona voluntat en lloc de maquinació i estratègia. I ara, perquè acabin de tornar tots els papers, depenem de la bona voluntat del PP. I, senyor Jáuregui, vostè és basc i ho hauria d’entendre millor que d’altres: no és bona voluntat, germana del paternalisme, el que vol Catalunya; el que vol és un tracte honest entre pobles adults, un tracte digne que no depengui de la direcció del vent ni dels interessos d’altri sinó que sigui el resultat d’un pacte.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s