I ara què?

I ara què? és el títol del darrer assaig d’Alfred Bosch, responsable de Barcelona Decideix i pròxim diputat al congrés espanyol per la coalició ERC-RCat-CatalunyaSÍ. El llibre descriu els fets més rellevants de la història recent que han portat la societat catalana a passar de l’autonomisme –el famós encaix– a l’independentisme majoritari, i té la virtud de fer-ho de forma amena i sabent molt bé del que parla. Aquí voldria reflexionar “en veu alta” sobre el que m’ha suggerit el llibre. Si voleu una ressenya més comme il faut, sobre continguts, podeu visitar aquesta entrada de Llibres i més llibres o la ressenya de Joan Puigcercós.

Si la Crònica de la independència de la Patrícia Gabancho ens feia creure que Catalunya ja era independent, i gairebé ens calia acabar el llibre i sortir al carrer per adonar-nos que no, que encara no, l’efecte del llibre de l’Alfred és gairebé el contrari. Deixa clar que Catalunya ha estat pactista, que ha estat buscant encaixar en un puzzle impossible de completar, però també que aquesta predisposició ha anat canviant fins arribar a un punt de gairebé no retorn. El to del llibre és el del realisme –no és una ficció hipnòtica com la de la Patrícia– però amb la dosi justa de somni, condició sense la qual el realisme no acaba de ser-ho. En qualsevol cas, com va dir el filòsof Edgar Morin, “més enllà del realisme i del no realisme, cal saber apostar”. De les conclusions, destacaria les següents:

  1. Els partidaris del obeeixen en gran part a raons pràctiques, els del no a raons sentimentals.
  2. No és imprescindible que la nació estigui molt cohesionada com a condició per esdevenir independent: històricament les raons pràctiques, sobretot econòmiques, han estat fonamentals (fet que connecta amb el punt 1). Relacionat amb això: l’estat fa la nació, però no sempre la nació fa l’estat.
  3. Per tarannà i per context, Catalunya triaria la via del referèndum –tot i que al llarg de la història els països n’hagin fet pocs, per accedir a la independència.
  4. Catalunya necessita traduir l’independentisme majoritari que dibuixen les enquestes en una opció política clara.

El gran misteri d’aquest conjunt de “regles” és com arribar a materialitzar el punt 4. Perquè si s’arriba a fer realitat, el partit o coalició que ocuparia la Generalitat amb l’estelada sota el braç tindria un full de ruta diàfan (que no vol dir planer): amb la preparació escaient (contactes externs, sensibilització interna, etc.), es convocaria un referèndum (punt 3), que suposadament es guanyaria (punts 1 i 2)  i, tot seguit, s’apel·laria a la comunitat internacional.

Ara: hi ha algú, a hores d’ara, que sàpiga com arribar al punt 4? Apareixerà una Amaiur a la catalana? O l’independentisme transversal català provocarà un canvi quàntic en l’estructura dels partits? Recordem que les dades, per sorprenents que semblin, són les següents:

Es poden fer moltes hipòtesis. Un augment d’independentistes a CiU seria compatible amb la posició moderada que encara té la coalició? O provocaria que tot CiU es declarés independentista? O potser precipitaria l’escisió de CDC i posterior formació d’una coalició amb ERC?

Sospito que l’Alfred Bosch té molta raó fent la distinció entre independentisme low cost (o de baixa intensitat) i  high cost (disposat a arriscar-hi molt). Aquesta distinció combinada amb la transversalitat de l’independentisme permet imaginar més d’una manera d’arribar a una convocatòria de referèndum que no hagi de passar necessàriament per la formació d’una única força independentista. Destaco dos escenaris possibles:

Escenari 1. Es produeix una radicalització de postures i gran part dels low cost esdevé high cost. CiU es  trenca perquè l’ànima autonomista d’UDC no resisteix els canvis. CDC juntament amb ERC, ICV i els satèlits de tots dos, obtenen majoria absoluta al Parlament i formen una gran coalició, empesos per uns electorats i uns militants altament motivats. Resumint: es genera una majoria absoluta independentista molt combativa i d’ampli espectre esquerra-dreta. El nou govern prepara el referèndum immediatament.

Escenari 2. Es produeix un augment gradual dels independentistes a tots els partits, gran part d’ells low cost. Immersos en aquest ambient, el PSC obté grup propi a Madrid i comença a tenir veu pròpia. El PSOE, sumat al sector irreductiblement espanyolista del PSC, que no aguanta la pressió del sector catalanista, contraataquen amb una candidatura separada a les properes eleccions catalanes, on ja no hi haurà, doncs, el PSC-PSOE sinó el PSC i el PSOE. Passades les eleccions, en què s’hi presenten tots per separat, els partits independentistes low cost o no (CiU, ERC, PSC, ICV) formen govern amb majoria al parlament. El nou govern, de manera tranquil·la, prepara el referèndum.

L’escenari 1 vindria propiciat per una conversió de sectors low cost en high cost; el 2 per una ampliació de la base low cost. Com que sembla difícil que els dos fenòmens no vagin lligats, és evident que seria molt difícil predir quin escenari té més possibilitats, però deixo la pregunta enlaire per qui la vulgui respondre: el nou govern espanyol del PP farà una empenta a la radicalització (escenari 1), a l’ampliació de la base independentista (escenari 2) o a totes dues alhora?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s