Polònia i el futur de la UE

Quan els genets de l’apocalipsi s’acosten a Europa, Polònia fa crides a la governança econòmica de l’eurozona per por que un col·lapse financer ataqui els mateixos fonaments de la Unió.

Fa deu dies, el ministre d’exteriors polonès Radek Sikorski va fer un discurs important a Berlín en aquesta mateixa línia. El document és tota una declaració europeïsta com feia molt de temps que no se sentia. Aquí en teniu una traducció parcial i lliure de l’original anglès al català.

Polònia i el futur de la Unió Europea
Sr. Radek Sikorski, Ministre d’Exteriors de Polònia
Berlin, 28 de novembre de 2011

Permetin-me començar amb una història.

Fa 20 anys, el 1991, jo era periodista, i vaig visitar el que aleshores era la República Federal de Iugoslàvia. Estava entrevistant el president del Banc Republicà de Croàcia i, aleshores, l’home va rebre una telefonada amb una notícia fosca. Concretament, el parlament d’una altra república iugoslava, Sèrbia, acabava de votar imprimir una quantitat no autoritzada de dinars, la moneda comuna.

Despenjant el telèfon, el banquer va dir: “aquesta és la fi de Iugoslàvia”.

Tenia raó. Iugoslàvia es va esfondrar. I així ho va fer la “zona Dinar”. Ja sabem què va passar. Les qüestions monetàries poden ser qüestions de guerra i pau, de vida i mort de les federacions.

[…]

El destí de Iugoslàvia ens recorda que els diners, a més de ser un dispositiu tècnic, un “mitjà d’intercanvi”, simbolitzen unió –o desunió.

[…]

Per a Kant, l’honestedat i la responsabilitat eren imperatius categòrics: la fundació de qualsevol ordre moral. Per a la Unió Europea, igualment, aquestes són les pedres angulars. Assenyalaria dos dels valors fonamentals: responsabilitat i solidaritat. […]

Avui, quan la primera presidència polonesa està tocant a la fi, abordaré algunes qüestions bàsiques:

Com vam entrar en aquesta crisi?

On anem des d’aquí?

Com hi arribarem?

Què aporta Polònia?

Què demanem a Alemanya?

* *

Primera pregunta: com s’ha endinsat la zona euro en les dificultats actuals?

Deixeu-me dir abans de què no tracta aquesta crisi. No va ser causada –com alguns han suggerit– per l’ampliació. L’ampliació ha creat creixement i benestar a tot Europa.

[…]

Si la commoció no té a veure amb l’ampliació, és llavors potser una crisi monetària? No exactament. L’euro s’està comportant bé respecte del dòlar i d’altres monedes.

[…]

La conclusió inevitable és que aquesta crisi no és només sobre el deute, sinó principalment sobre la confiança i, més precisament, la credibilitat. Sobre la percepció de l’inversor d’on estan segurs els seus fons.

[…]

Si el problema és la credibilitat, llavors la resposta és restaurar la credibilitat.

Segona pregunta: on volem anar?

Tenim dues opcions fonamentals. Abans de dir quines són, deixeu-me que digui que els defectes de la zona euro no són l’excepció sinó, més aviat, són típics de la manera com s’ha construït la UE. Tenim una Europa amb una moneda dominant però sense un sol Tresor que la faci respectar. Tenim fronteres comunes sense una política d’immigració comuna. Se suposa que tenim una política exterior comuna, però està separada dels instruments reals de poder i sovint afeblida per tractes fets pels països membres. Podria continuar.

La majoria de les nostres institucions i procediments depenen de la bona voluntat i la correcció dels estats membres. Funciona tolerablement bé quan tot va bé. Però llavors, una onada d’immigrants apareix en la frontera de la UE, o explota una guerra civil al nostre voltant, o els mercats s’esveren. I llavors, què fem habitualment? Correm a refugiar-nos en el marc de treball familiar de l’estat-nació.

La crisi de l’eurozona és una manifestació més dramàtica del malestar europeu perquè els seus fundadors van crear un sistema en el qual cadascun dels seus membres té la capacitat d’abatre’l, amb costos espantosos per a ells mateixos i per a tots els veïns.

El trencament seria una crisi apocalíptica de proporcions que anirien més enllà del nostre sistema financer. […]

Si no volem arriscar-nos a un desmantellament parcial de la UE, llavors l’elecció esdevé tan senzilla com pot ser-ho en la vida de les federacions: més integració, o col·lapse.

No som els únics que afronten la qüestió fonamental del futur de la nostra federació al voltant del problema del deute. Dues federacions reeixides van trepitjar aquest camí abans que nosaltres. Els americans van superar el punt de no retorn en la creació dels Estats Units quan el govern federal va assumir la responsabilitat dels deutes en què incorrien els estats durant la guerra de la independència. […] Suïssa també va esdevenir una federació quan es van establir regles per contraure deute i transferències entre els seus cantons més rics i els més pobres.

Així, nosaltres també hem de decidir si volem esdevenir una federació de debò o no. Si la renacionalització o el col·lapse són inacceptables, llavors només queda un camí: fer que Europa, com a Europa, sigui finalment governable i, per tant, –en el seu moment– més creïble.

La política és sovint l’equilibri entre l’urgent i l’important.

El que és urgent és que salvem l’eurozona. El que és important és que, fent-ho, preservem Europa com una democràcia que respecta l’autonomia dels seus estats membres. Aquest nou contracte europeu requerirà equilibrar la Responsabilitat, la Solidaritat i la Democràcia com les pedres angulars de la nostra unió política.

Tercera pregunta: com arribar-hi?

[…] el Banc Central Europeu (BCE) hauria d’esdevenir un banc central de debò, un prestamista d’últim recurs que apuntali la credibilitat de tota l’eurozona. […]

La Comissió Europea ha de ser més forta. […]

Com més poder donem a les institucions europees, més legitimitat democràtica han de tenir. Els poders draconians [de la Comissió Europea] per supervisar pressupostos nacionals haurien de ser posseïts només amb l’acord del Parlament Europeu.

[…] Els euroescèptics tenen raó quan diuen que Europa només funcionarà si esdevé un estat, una comunitat en la qual la gent diposita una part de la seva identitat i lleialtat. Itàlia està feta, encara hem de fer els italians, va dir Massimo D’Azeglio en la primera sessió del parlament del nou regne italià unit del s. XIX. Per nosaltres a la UE és més fàcil: hem unit Europa. Tenim els europeus. El que hem de fer és donar expressió política a una opinió pública europea. Per ajudar-la podríem elegir alguns diputats del Parlament Europeu a partir d’una llista paneuropea de candidats.

Podríem combinar també els càrrecs de president del Consell Europeu i el de la Comissió Europea. La cancellera Angela Merkel ha suggerit fins i tot que hauria de ser elegit directament pel poble europeu.

[…]

Vosaltres [el Regne Unit] heu donat a la Unió la seva llengua comuna. El Mercat Comú va ser en gran part la vostra idea brillant. Un comissari britànic porta la nostra diplomàcia. Podríeu conduir Europa en defensa. Sou un enllaç indispensable a través de l’Atlàntic. D’altra banda, un col·lapse de l’eurozona feriria enormement la vostra economia. També, el vostre deute privat, corporatiu i sobirà supera el 400% del vostre PIB. Esteu segurs que els mercats us afavoriran sempre? Us preferiríem a dins, però si no us hi podeu afegir, permeteu si us plau que nosaltres anem avançant. I si us plau comenceu explicant a la vostra gent que les decisions europees no són dictats de Brussel·les sinó el resultat d’acords en els quals participeu lliurement.

Quarta pregunta: què aporta Polònia?

Avui Polònia no és font de problemes sinó font de solucions europees. Ara tenim tant la capacitat com la voluntat de contribuir. Aportem l’experiència recent d’una transformació reeixida d’una dictadura en una democràcia i d’un desastre econòmic en una economia de mercat cada cop més pròspera.

Vam ser ajudats per amics i aliats: els Estats Units, el Regne Unit, França i, sobretot, Alemanya. Apreciem el suport fort i generós –la solidaritat– que Alemanya ens ha estès al llarg de les dues darreres dècades. Ich danke Ihnen als Politiker und als Pole [els hi agraeixo com a polític i com a polonès].

[…]

Cap a la fi d’aquest mandat parlamentari, Polònia complirà els criteris de pertinença a l’eurozona. Això és així perquè volem que l’eurozona sobrevisqui i floreixi. I planegem ser-hi. Aprovant el nostre Tractat d’Accés, el poble de Polònia ens ha donat l’autoritat d’unir-nos-hi tan aviat com l’eurozona i nosaltres estiguem preparats.

Polònia també aporta a Europa una voluntat de prendre compromisos –fins i tot de compartir sobirania amb altres– a canvi d’un rol just en una Europa més justa.

Cinquena pregunta: què demana Polònia a Alemanya?

Demanem, primer de tot, que Alemanya admeti que és la més gran beneficiària de les disposicions actuals i, per tant, que té l’obligació més gran de fer-les sostenibles.

Segon, com vosaltres sabeu millor, no sou una víctima innocent de la disbauxa dels altres. Vosaltres, que hauríeu d’haver-ho fet millor, també heu trencat el pacte de creixement i estabilitat i els vostres bancs també han comprat bons de risc de manera imprudent.

[…]

Sis, que a causa de la vostra mida i la vostra història heu tingut una responsabilitat especial en preservar la pau i la democràcia al continent. Jurgen Habermas ha dit sàviament que “si el projecte europeu fracassa, hi ha la qüestió de quant es trigarà a assolir l’statu quo de nou. Recordeu la revolució alemanya del 1848: quan va fallar, ens va costar 100 anys recuperar el mateix nivell de democràcia d’abans”.

[…]

Probablement seré el primer ministre d’exteriors polonès a dir-ho, però aquí ho teniu: tinc menys por del poder alemany que de la inactivitat alemanya.

Heu esdevingut la nació indispensable d’Europa.

[…]

Quan el món s’està movent i apareixen nous competidors, no n’hi ha prou a quedar-se quiet. Les institucions i els procediments que han funcionat en el passat no són suficients. El canvi incremental no és suficient. T’has d’adaptar prou de pressa fins i  tot per conservar la teva posició.

Crec que tenim l’obligació de salvar la nostra gran unió del destí de Iugoslàvia o de l’antiga confederació polonesa [de Polònia i Lituània].

Conclusió

No hi ha res d’inevitable sobre el nostre declivi. A condició que superem el nostre malestar actual, tenim recursos d’excel·lència i de força que són l’enveja del món.

No som només de lluny l’economia més gran del món sinó l’àrea més gran de pau, democràcia i drets humans. Els pobles del nostre voltant –tant a l’est com al sud– miren cap a nosaltres per inspirar-se. Si aconseguim actuar junts, podem esdevenir una veritable superpotència. En col·laboració d’igualtat amb els Estats Units, podem mantenir el poder, la prosperitat i el lideratge d’Occident.

Però estem drets sobre la vora del precipici. Aquest és el moment més temible de la meva vida com a ministre i, per tant, també el més sublim. Les generacions futures ens jutjaran pel que fem, o pel que deixem de fer. Tant si establim els fonaments de dècades de grandesa o eludim la nostra responsabilitat i consentim el declivi.

Com a polonès i com a europeu, aquí a Berlin, dic: el temps d’actuar és ara.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s