Integració o divisió

Voldria encetar una categoria d’entrades anomenada tòpics. Tòpics que entren fàcilment en els cervells i que s’hi instal·len com si fossin paràsits. Tòpics populars i populistes que no es qüestionen, perquè justament per això són tòpics. El d’avui el podríem enunciar així:

No té sentit crear noves fronteres a Europa perquè la tendència és anar a una integració més gran.

Suposarem, per poder desmuntar el tòpic en la seva forma original, que la tendència de la Unió Europea a una integració més gran no és només cosa del passat, malgrat les veus cada cop més altes que parlen de dues velocitats o de nuclis durs i perifèries. En l’horitzó proper es contempla una Europa que podria estar més dividida, possibilitat que espanta fins i tot a l’euroescèptic David Cameron, que dijous passat (10.11.11) va dir que “l’eurozona està en crisi i no ens interessa que es trenqui”. Així és com hem canviat l’España se rompe per The eurozone is breaking up. I si Europa o l’eurozona es trenca, Catalunya es podria trobar de cop i volta instal·lada en la perifèria de la perifèria d’Europa. Siguem optimistes, però, i imaginem que els mercats es calmaran, que la integració a la UE continuarà a bon ritme i, en definitiva, que ens en sortirem.

El que és innegable és que la Unió Europea és, cada cop més, una unió d’estats. De l’Europa de les nacions –o, si més no, de les regions o de les ciutats– fa temps que ningú se’n recorda: són exclusivament els estats –i potser haríem d’afegir-hi els lobbies– els responsables de la integració europea. Ara bé, ni el nombre ni la mida dels estats que conformen la UE és, en principi, un gran inconvenient per al projecte europeu. Al llarg de la seva existència, la UE ha vist com augmentava el nombre d’estats que la conformaven i, en ocasions, ha integrat estats resultat de la desintegració d’un estat previ (Txèquia i Eslovàquia, els països bàltics o els balcànics). És cert que cap estat pertanyent a la UE s’ha dividit –de moment– i que un dels estats fundadors, en canvi, va fer un moviment en direcció oposada: la RFA va absorbir la RDA per convertir-se en l’actual Alemanya reunificada. Però l’excepcionalitat del cas alemany (justificable, d’altra banda, per motius històrics) no ens ha de fer perdre de vista la realitat. I la realitat és que al si de la UE hi ha tres estats amb tensions territorials importants: Bèlgica, Espanya i el Regne Unit. O, mirat des de la perspectiva de les identitats emergents i no dels estats, hi ha quatre nacions que no han trobat un “encaix” satisfactori dins dels estats anteriors: Flandes, Catalunya, Euskal Herria i Escòcia.

Ara ja podem donar noms i cognoms als protagonistes del tòpic d’avui: la independència de Flandes, Catalunya, Euskal Herria o Escòcia aniria –sempre segons el tòpic– en sentit contrari a la integració europea. Però pensem-ho bé, realment aniria en sentit contrari a la integració europea? Si la independència de Catalunya o d’Escòcia les catapultés a l’espai exterior (de la UE, s’entén), es podria dir que sí. Però aquesta possibilitat, en tot cas, seria transitòria (si és que s’arriba a esdevenir) i no permanent com propugnen els integradors de manera coactiva. No, una Catalunya o una Escòcia independents no només serien al cor d’Europa –d’on mai haurien sortit–, sinó que possiblement serien més útils al projecte europeu que grans estats com França o Alemanya. Les raons d’aquesta última afirmació les deixo per desenvolupar-les més endavant. Però ningú, de moment, ha calculat quin és el nombre màxim d’estats que poden pertànyer a la UE. Actualment, els EUA estan formats per 50 estats, l’Índia per 28 i la UE per 27. Si hi afegim els estats candidats a entrar en la UE (Croàcia, Macedònia, Islàndia, Montenegro i Turquia), arribaríem als 32. Amb Flandes, Catalunya, Euskal Herria i Escòcia, als 36. Una UE de 36 o 40 estats és possible? Es podria dir que una UE de 27 estats com l’actual és gairebé impossible amb l’entramat de tractats, la poca transparència i el dèficit democràtic que arrossega, i que és una mena de miracle que encara existeixi. Es difícil imaginar una UE amb prop de 40 estats sense un president de debò, sense una integració econòmica molt més efectiva que l’actual ni una constitució semblant a la que es va llençar, o millor. Si no es fan reformes en aquest sentit, la UE s’assemblarà cada cop més a una zona de lliure comerç com d’altres que s’han creat i que es crearan. I si es fan, aleshores tot és possible, i una futura Catalunya independent no només no faria nosa al projecte europeu, sinó que esdevindria un nou membre entusiasta que ajudaria a consolidar-lo.

Advertisements

2 Comments

  1. L’anàlisi que fas parteix del punt de partida que Catalunya assolirà la independència. La creació d’un nou Estat no és cosa fàcil i menys quan aquest nou Estat sorgeix del desmembrament d’un Estat que forma part d’una organització supranacional, que té moneda pròpia. Europa, que en aquest moment té a les portes de sortida a dos Estats com són Grècia i Itàlia, difíclment acceptarà obrir la caixa de Pandora. França té la qüestió corsa i bretanya, Itàlia, la Padània, etc…. Per tant és difícil que aquests Estats acceptin que hi hagi nous estats per la ruptura d’Estats de la UE. Catalunya ho tindria difícil fora de la UE i fora de l’euro atès que el seu mercat és fonamentalment espanyol i europeu. Perdria competitivitat i sens dubte seria un mal negoci per a tots.
    HI ha una dada que mai es comenta per crec que es obligat posar-la sobre la taula: Espanya és l’Estat de la UE amb major descentralització de despesa en mans de ens territorials (CC.AA, estats federals, etc….) i que és 10 punts superiors al Länder alemanys i 20 que els austríacs. Per tant, crec que hi ha una fal.làcia que és pretendre que Catalunya no gaudeix de suficient autonomia. Com també és cert que, com va dir Mascarell, el català està en el millor moment de la seva història. Ja és hora que deixem de queixar-nos, que ens posem a treballar, espolsant-nos els polítics ineficients i corruptes. El problema de Catalunya no és la independència, sinó usar la bandera per amagar l’ou.

    Resposta

    1. Ramon, jo diria que no dono per suposat que Catalunya assolirà la independència (fixa’t-hi bé que constantment faig servir el condicional), però sí ho contemplo com una possibilitat, i sobretot m’interessa fer veure que el tòpic de torn no té gaire sentit si es pensa dos cops. Suïssa, per exemple, ha canviat les seves fronteres internes més d’una vegada i no ha passat absolutament res, però és que ells tenen la democràcia molt assumida.
      Hi ha una cosa en què hi estem d’acord, i és que crear un nou estat no és fàcil, però la realitat és que d’estats nous se’n creen cada pocs anys, i el nombre d’estats al món sempre creix, no decreix. També estem d’acord en que un procés d’independència a la UE seria una qüestió incòmoda per a alguns estats centralistes com ara França. Però volia fer dos apunts sobre això. Primer, que les qüestions “incòmodes” no sempre es poden evitar. Ni tan sols països com França són capaços d’evitar-les: fa quatre dies, Sarkozy donava la mà a Gaddafi com un gran aliat, i mira com ha canviat la situació. Per què ha canviat? Per una revolta interna de Líbia, no pas per la voluntat de França (o de tot Occident), que hagués preferit que tot continués igual. Segon, que la situació de Catalunya no té gaire a veure, per població ni per vitalitat de la llengua, amb la de Còrsega, la Bretanya francesa o la Padània i, en canvi, té més a veure amb la d’Escòcia, la de Flandes o la del País Basc. A Escòcia es planteja fer un referèndum d’autodeterminació en un termini màxim de tres anys. A Catalunya, cada cop es parla més del tema, i es fan enquestes que mostren que els partidaris de la independència ja són majoria. Que jo sàpiga, no passa en els casos que esmentes, la idea de la Padània és força artificial, i Còrsega i la Bretanya són a França, on la situació és molt diferent. I com que és diferent, si es donés el cas que Escòcia o Catalunya demanessin reconeixement internacional, és molt possible que la UE ho acceptés com ja ho ha fet en el cas de Montenegro, i que França assegurés a la seva població que el cas no té res a veure amb els seus conflictes interns. No crec que sigui imaginable una Escòcia o una Catalunya independents i fora de la UE permanentment.
      Pel que fa al grau de descentralització, és força discutible. En l’aspecte econòmic, estem per darrere del País Basc o Navarra. I en d’altres aspectes, països com el Quebec van molt per davant nostre. En Mascarell ja pot dir el que vulgui (suposo que només es refereix a la història contemporània), però si hi ha reivindicacions i queixes no és perquè hi hagi poques ganes de treballar, és perquè molta gent aspira a que el català sigui una llengua normal i digna. Que sigui oficial a la UE, per exemple, que no hi hagi entrebancs a la justícia, que es pugui veure una pel·lícula en català (o amb subtítols en català). Que igual que la constitució espanyola demana per al castellà, sigui “un dret i un deure” conèixer-la (article igualitari que va ser esborrat pel TC). Els polítics corruptes no només són catalans. I l’autonomia que convé a Catalunya només l’ha de decidir Catalunya.
      Gràcies per l’apunt.

      Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s