Els diputats del PSC a Madrid són una minoria –la catalana– d’una minoria –la socialista–. Són un partit diferent al PSOE, com ens recorden quan convé, però no trenquen mai una disciplina de vot que, en teoria, correspon a un altre partit. Algú ha sentit a dir que un partit hagi de seguir la disciplina de vot d’un altre? Doncs aquest és el tret que defineix la minoria estrafolària dels socialistes catalans quan van Catalunya enllà.

Temps era temps, el PSC tenia grup parlamentari propi al Congrés. Avui, 23 de febrer, convé recordar que es va dissoldre arran del gir centralista que va iniciar el PSOE després d’un llunyà 23F i d’un sever advertiment a la democràcia per part d’un tal Tejero. Des de llavors, de tant en tant parlen de trencar la “disciplina de vot” (no ja de tornar a formar un grup propi), però no ho han fet ni tan sols quan, per coherència i dignitat, haurien d’haver votat el mateix al Parlament i al Congrés. Doncs no, sembla que la minoria estrafolària del PSC creu que és millor ser incoherents amb ells mateixos abans que ser-ho amb el PSOE. L’últim episodi de votacions diferenciades a Barcelona i a Madrid es va donar fa només dos dies, en una moció presentada al Congrés per ERC on s’instava a transferir a la Generalitat els recursos del 0,7% de l’IRPF per a finalitats socials. La moció, per cert, només tenia l’objectiu que el govern espanyol complís la llei, perquè el Tribunal Suprem ja ho havia legislat així. Cap proposta revolucionària, doncs i, malgrat tot, va acabar sent rebutjada pel PP (com era d’esperar), UPyD (evidentment), el PSOE (?) i el PSC (??), que hi havia donat suport al Parlament català. Esquizofrènia? Frikisme? No, PSC.

Hi ha una certa inquietud fora de l’univers socialista pel comportament del PSC i el seu desdoblament de personalitat. Jo diria que, en part, per vergonya aliena. Després de l’últim congrés del partit, en Pere Navarro, com a flamant nou secretari general, va anunciar que podrien arribar a votar diferent del PSOE, cosa que faria tremolar tot Madrid; no gaire temps més tard, passen coses com la de dimarts. Se’ns vol fer creure que hi ha un sector catalanista dins del PSC, però deu ser un sector entrenat en l’art de la desaparició: n’hi ha prou perquè Chacón faci campanya per les Espanyes perquè callin tots alhora com un sol home.

Però hi ha alguna cosa més que vergonya aliena. Sap greu veure que mentre la dreta és majoritàriament d’obediència catalana (només cal comparar el pes de CiU amb el del PP),  l’esquerra és lluny d’aquesta situació. En temps del tripartit, el PSC presumia de perfil catalanista amb Montilla al capdavant, però un cop instal·lat a l’oposició, només s’endevinen gestos tímids que no s’arriben a materialitzar i que, davant d’un mínim vent de l’oest, es transformen en un ball sincronitzat amb el PSOE.

S’ha dit que amb la pèrdua del seu perfil més catalanista, el PSC ha aconseguit salvar la cohesió social i integrar la immigració. Ara, però, la societat ja va unes quantes passes per davant del PSC. Si no vigila, la cohesió que es perdrà serà la del propi partit.

L’article parla de la necessitat de passar d’un discurs per a la “tribu” a un discurs per a l’estat i –en la línia de la cohesió civil i l’empatia– dóna un magnífic exemple:

Mandela va entendre que sense els blancs Sud-àfrica no era viable com a nació. Que, tot i ser la majoria demogràfica, els negres havien de formular un projecte nacional que inclogués els blancs. Mandela va convèncer els blancs que no havien de témer el sufragi universal, que no havien de témer un govern de la majoria negra. I per fer-ho va arribar molt lluny, combatent els intransigents del seu bàndol i abraçant sincerament alguns dels símbols de la comunitat blanca, com ara la samarreta verda de la selecció sud-africana de rugbi, emblema suprem de la segregació racial. Ho va fer i va guanyar.

Albert Branchadell, en el seu article d’avui, dóna exemples de nous estats fallits a Europa i alerta dels efectes negatius que té, en la definició d’un nou projecte estatal, la identificació entre l’estat i una de les seves ètnies o nacions. Tot això és cert, i jo diria que és conseqüència del fet que no sempre s’aprèn dels errors; en particular, dels errors que han comès els estats dels quals provenen (Kosovo de Iugoslàvia o Ucraïna de l’URSS). Estem d’acord que cal reflexionar amb el cap fred abans de prendre una decisió tan transcendent com crear un estat, i reflexió vol dir debat, flexibilitat i obertura. Cal pensar com si Catalunya ja fos independent i formular-nos preguntes. Com s’evitarà que la comunitat castellanoparlant no vegi el projecte d’Estat català amb suspicàcia?

Es diu que quan Tarradelles va dir “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” va evitar dir “catalans” per no excloure la població immigrant. És possible, però també podria ser que després de passar anys a França, s’hagués empeltat de l’esperit de ciutadania francès allunyat de l’etnicitat. Des de la Renaixença, Catalunya ha abraçat la idea romàntica de nació, d’origen germànic, i això li ha permès consolidar la llengua catalana i la cultura que vehicula. Avui dia, però, la situació és diferent: el català ja no es troba en perill de supervivència però la societat catalana, per una barreja de motius, sembla disposada a perseguir un estat propi. I si no vol que sigui un estat fallit, el concepte de ciutadania ha de ser a la francesa. Ha de ser ciutadà aquell que visqui al país, vingui d’on vingui. El nou estat no podrà garantir drets per a les 271 llengües que es parlen a Catalunya, però sí per al català i per al castellà, i seria bo que totes dues fossin oficials (si es vol, amb una certa asimetria provinent del fet que el català és llengua pròpia).

Hi ha molts signes que indiquen que un futur Estat català no entraria en cap espiral etnicista i que, molt al contrari, podria esdevenir un model de convivència per a d’altres estats de nova formació. Primer signe: l’esperit amb què els partits independentistes ja han plantejat la qüestió. Segon: el tarannà pactista i moderat de la societat, que ve de lluny. Tercer: el fet que Catalunya, com ha dit recentment Miquel Calçada, “és una màquina de fer catalans”; sempre ho ha estat, i no hi ha motius per pensar que ho hagi deixat de ser. A Catalunya, sense ser un estat independent, la integració dels immigrants és molt més efectiva que les que són capaços de fer França o el Regne Unit.

L’Eduard Voltas acaba l’article dient que Catalunya necessita el seu Mandela. I jo afegeixo: qui serà el Mandela català? Artur Mas, Montserrat Tura, Alfred Bosch, Pep Guardiola, Miquel Calçada Mikimoto? Qui sera, sera? Whoever will be, will be. Però sigui qui sigui, serà moderat o no serà.

La presència del català a Internet és superior al seu pes demogràfic. És l’única llengua del món que disposa d’un domini propi d’Internet, el .cat, de caire lingüístic i cultural. La posició que ocupa a la Viquipèdia quant a nombre d’articles és la tretzena, just per darrere del xinès, entre un total de 284 llengües que hi tenen presència, i ocupa una sorprenent primera posició pel que fa a la qualitat dels articles. El català és, per exemple, la vuitena llengua a la blogosfera, és la 22ena llengua més traduïda i ocupa la posició número 27 pel que fa a importància econòmica segons l’índex Steinke. Recordem que al món s’hi parlen més de 6.000 llengües.

L’estudi complet el podeu trobar aquí, però per fer-vos-en una idea, aquí teniu un recull de deu dades a l’atzar:

1. Gairebé 1 milió de persones llegeix diaris en català a Catalunya. Més exactament, 976.000.
2. Hi ha més de 2 milions d’oients que escolten ràdio en català.
3. Més de 3 milions i mig de teleespectadors miren televisió en català a Catalunya.
4. De cada deu estrangers residents a Catalunya, 4 parlen català.
5. Un de cada 5 ciutadans espanyols sap parlar català.
6. Entre les deu millors universitats del món, n’hi ha 6 que imparteixen estudis en català.
7. En els darrers 7 anys, el nombre de parlants del català ha augmentat en més de mig milió de persones.
8. El català ocupa la posició número 8 en l’índex de penetració d’Internet (nombre d’usuaris d’Internet que navega en una llengua dividit pel nombre total de parlants d’aquesta llengua).
9. El català és la llengua número 9 a la UE segons la població del territori on és oficial. Per tant, en un escenari de normalització lingüística real, el català podria passar de ser la catorzena a ser la novena llengua més parlada de la UE.
10. És el nombre (arrodonit) de milions de parlants del català; més exactament, 9.659.000.

Fa dos mil anys, el volum de comerç al mediterrani superava amb escreix el comerç del nord, i no era casualitat que les potències de l’època –Grècia o Roma– estiguessin ubicades al sud. Ara, ja fa uns segles que estem acostumats al fet que el nord d’Europa sigui més ric que el sud, però això també és conseqüència dels fluxos comercials. L’eix principal de comerç al s. XX ha estat el que anava entre l’Amèrica del Nord i el nord d’Europa, i el paper dels corredors ferroviaris flamencs, holandesos i alemanys ha estat crucial per assegurar la supremacia del nord. Però els eixos comercials estan canviant i cada cop té més importància el comerç no amb el Far West sinó amb el Far East, principalment Xina i Índia. Joan Amorós, president de FERRMED, posa l’exemple següent: una mercaderia que arriba de la Xina amb destinació a Frankfurt ha de fer la volta per l’Atlàntic per arribar als ports del nord, però el corredor mediterrani permetria descarregar-la al port de València o al de Barcelona i arribar quatre o cinc dies abans. Els fluxos canviarien i el sud sortiria beneficiat. Tot el sud, i és per això que el cafè per a tothom, en aquest cas, no té cap sentit. Vicent Partal ho analitza en aquest video a VilaWeb.

Entre les entranyables tradicions espanyoles, hi ha la de construir infraestructures seguint criteris político-ideològics en lloc d’econòmics però, en aquests temps de crisi, em resisteixo a creure que el govern espanyol es vulgui mantenir tan fidel a la tradició. S’han apuntat altres motius, i podrien no ser descabellats. Foradar els Pirineus per Aragó pot ser una obra faraònica, com ha dit Recoder, però seria la manera d’assegurar que els trens espanyols que van i venen d’Europa no depenen de la connexió catalana ni de la basca. Els serveis d’intel·ligència espanyols funcionen i estan al servei del govern de torn, com vam poder veure quan l’entrevista de Carod-Rovira amb ETA es va esbombar en el moment oportú. Ja sigui el CNI (el Centro Nacional de Inteligencia), ja sigui la FAES (el think tank d’Aznar) o el mateix Rajoy, algú pot haver arribat a la conclusió que el corredor central és estratègic per a un futur incert en una Espanya retallada… territorialment. Algú pot haver alertat el govern de Rajoy de la possibilitat real d’un procés d’independència en les dues “províncies rebels” (Catalunya i Euskadi) que, gràcies a la UE, han de tenir la clau de la connexió amb Europa. A Twitter es comenta.

Posem per cas que tenim un interlocutor ­–l’individu A– que, quan parla de la cultura o la llengua catalanes, té al cap una cultura o una llengua que es poden situar al mateix nivell que qualsevol altra del nostre entorn (vulgui dir això el que vulgui dir); que quan parla del seu país, es refereix a Catalunya i que considera que a Espanya hi ha diverses realitats nacionals. L’altre –l’individu B– creu que la cultura catalana és un cas particular, per dir-ho així, de l’espanyola (vulgui dir això el que vulgui dir); que la llengua catalana mereix un reconeixement, sí, però que ja s’ha anat massa lluny en molts aspectes; que la nació és Espanya i que no hi hauria d’haver diferències fonamentals entre les comunitats autònomes. És possible un debat entre els individus A i B?

Tots dos individus coneixen bé la manera de pensar de l’altre perquè encaixa en un sistema de creences que forma part del paisatge: cadascun dels dos sistemes està reforçat per uns mass media i té al darrere una societat de milions de persones. No hi ha dubte que A i B poden mantenir un debat racional que tindrà, no obstant, elements emocionals inevitables. Però la qüestió fonamental és que l’entesa i el respecte són possibles, i és per això que sorprèn la reacció que l’individu B té sovint amb l’A quan arriben a algun aspecte clau: “a tu t’han adoctrinat!”. Aquest és el punt on es trenca l’equilibri, i arribats a aquest punt, l’entesa és gairebé impossible. Vet aquí per què.

L’individu A coneix perfectament el pensament de B, l’únic que passa és que no hi està d’acord i creu que, en el fons, allò que li falta a B és informació. L’individu B també coneix bé el pensament d’A i tampoc no hi està d’acord, però la seva crítica va més enllà: B creu que a A li ha faltat llibertat en el moment en què ha definit la seva ideologia, que l’han adoctrinat. La situació es pot donar, per exemple, en parlar d’història: els llibres d’història que hauria llegit A serien part d’un adoctrinament ideològic sistemàtic planificat per les autoritats catalanes. L’individu B, en canvi, que possiblement hagi estudiat fora de Catalunya o abans de l’escola democràtica, no creu que hagi estat adoctrinat: fora de Catalunya l’ensenyament és normal; durant la dictadura, l’ensenyament podia ser autoritari, carrincló, el que es vulgui, però “nacionalment” era normal. La doctrina, la manipulació només prové de les autoritats catalanes. Si A recorda el punt anterior a B –que l’ensenyament en democràcia difícilment adoctrinarà més que el de l’època dictatorial–, es possible que B es defensi dient que avui dia tampoc no hi ha una democràcia real a Catalunya. És una tesi que defensen els que l’individu A anomena la caverna mediàtica: que la societat catalana està dominada, enganyada, per certes elits nacionalistes que haurien aconseguit un èxit sense precedents i un pensament únic de facto al llarg i ample de les terres catalanes. Que, en resum, la nostra seria una societat malalta o una dictadura disfressada. L’individu B tindrà cura de portar els seus fills a una escola privada on s’asseguri que no li transmetran la doctrina i, per tant, els convertiran en cadells nacionalistes. La visió que té B és que la seva és l’opció normal –aquesta és la paraula justa– i que el que és anormal és l’opció nacionalista d’A, que podria ser conseqüència d’una manca d’obertura. “El nacionalisme es cura viatjant” seria una de les frases favorites de B quan pensa a solucionar el “problema” del seu interlocutor.

Així com l’individu B està convençut que A té una patologia anomenada nacionalisme –i que quan està inspirat, escriu amb z, nazionalisme–, la situació és diferent si analitzem com veu A a B. L’individu A, tant si es considera nacionalista com si no, és conscient d’estimar el seu país i sap que B també s’estima el seu. L’individu A ha vist món –encara que això no entri en els esquemes de B– i ha vist que tothom s’estima el seu país, que en certs llocs de la terra planten la bandera nacional al jardí de casa com a signe de civisme, que els nens canten l’himne a l’escola de manera habitual, que tothom està orgullós de la seva tribu. Simplement, el que pensa A és que la seva, de tribu, no està reconeguda per les altres, però que això no el fa pas diferent: no el fa ni més fanàtic, ni el fa ser una persona malalta, com pensa B. La conseqüència del no reconeixement és que la tribu de B ha arribat a dominar la seva, i aquest domini, a parer de l’individu A, és tan evident que això el porta a pensar que tot s’arreglarà fent pedagogia, explicant la situació, enraonant. L’individu A se sent orgullós de parlar una llengua en què la paraula enraonar significa parlar: creu que la raó s’estendrà i que només és qüestió de temps que Espanya entengui Catalunya. I és per això que A ha accedit a parlar amb B, perquè creu que com més enraonin, més clarament s’adonarà B de la injustícia. L’individu B, en canvi, només pensa en nous remeis per guarir la malaltia que, al seu parer, pateix A, i en certs moments sent una certa compassió per ell. Mentre B es considera a si mateix ciutadà del món –de cap manera nacionalista–, veu que A només parla del seu “país”; B creu en la igualtat entre els éssers humans i està en contra dels privilegis, però veu com A demana lleis per protegir el català o per establir multes i prohibicions. “Els drets són de les persones, no dels territoris”, diu B fent gala del seu cosmopolitisme. Del que B no se n’adona –a parer de l’individu A– és que està demanant els mateixos drets dins del territori de l’Estat, i que a fora seran diferents, de manera que el seu cosmopolitisme queda força reduït. A més, A pensa que la igualtat que B pretén aconseguir entre els espanyols és la disfressa moderna d’un afany uniformitzador secular. L’individu A creu que B és un nacionalista sense saber-ho (“el pitjor nacionalista és aquell que no sap que ho és”, diu sovint), de la mateixa manera que la majoria d’habitants del planeta. Voldria deixar de preocupar-se pel seu país i la seva llengua per poder viure tan tranquil·lament com B però, per això, abans necessita que el seu país sigui independent. El problema, per a ell, és que el concepte –inconscient– de nació que s’ha format B –en el seu adoctrinament particular– inclogui les terres catalanes. Mentrestant, B està convençut que ningú li ha inoculat el virus nacionalista, que seria exclusiu del pobre individu amb qui està parlant i dels que són com ell; aquesta és l’arrel, per a ell, del problema català que, comptat i debatut, no acaba d’explicar-se més que per una alteració estranya de la continuïtat de l’espai-temps en l’àrea d’influència de Barcelona.

apparatchik  Terme col·loquial rus que fa referència a un funcionari del partit comunista o del govern de l’antiga Unió Soviètica. Habitualment, és un terme pejoratiu i es refereix a algú que no té grans plans, però sí milers de detalls per executar amb molta cura.

Per extensió, el terme es fa servir en altres llengües per designar (1) una persona que causa caos burocràtics en organitzacions que, altrament, serien eficients, (2) un individu que ocupa un lloc de responsabilitat gràcies a la seva lleialtat política més que a la seva competència, (3) un polític que amb temps i tenacitat ha aconseguit dominar tots els ressorts d’un partit.

• Exemples: L’actual secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, respondria en gran part al punt 3, en menor mesura al 2, i qui sap si, amb el temps, també a l’1. Un apparatchik de manual –actualment, senador espanyol– seria un tal José Montilla. Ser un apparatchik sempre és convenient –i més, en els temps que corren– per acumular càrrecs, diners i poder.

botifler –a adj.  En la Guerra de Successió, partidari de Felip V, normalment un noble o aristòcrata que pretenia incrementar el seu poder apuntant-se al bàndol victoriós. El mot podria provenir de beauté fleur —bella flor— en referència a la flor de lis de l’escut de la casa dels Borbó.

Per extensió, botifler és aquell (o aquella) que va amb els enemics de la seva terra o aquell (o aquella) que renega dels seus orígens per obtenir un guany personal.

• Exemple: En l’àmbit català, el que és difícil és trobar exemples de no botiflers, però un cas molt actual seria l’ex ministra espanyola de defensa i ex candidata a la secretaria general del PSOE Carme(n) Chacón. Entre els seus mèrits es compta la relativització de la seva nacionalitat incloent-hi pares i avis, l’atac velat al nacionalisme català fent-li dir el que mai ha dit (“cuando se procede de tantos lugares se aprende que nadie es mejor o peor por nacer en un lugar u otro”), l’intent de convèncer els catalans que la retallada que el TC va fer a l’Estatut l’ha afectat molt poc i, fins i tot, l’ha deixat més bonic, o la seva oposició “con uñas y dientes” a un pacte fiscal que alleugereixi el dèficit fiscal català respecte de l’Estat, proper al 10% del PIB. Cal dir que, a diferència del cas dels apparatchiks, els botiflers no sempre fan un bon negoci: és una llei universal que, vulguin o no, a Espanya sempre són vistos com a catalans i, per tant, sospitosos de deslleialtat. I d’aquí el resultat: apparatchik 1 – botiflera 0.

Sempre segons la versió de l’advocat, l’agent el va fer passar a una sala amb només una taula i una cadira on, amb un segon guàrdia, el van fer descalçar i treure’s la jaqueta. Tot seguit, li haurien pegat un cop fort a la cuixa que l’hauria fet caure. Després, l’haurien tirat a la cadira per colpejar-lo amb la mà estesa (de manera que no quedessin marques) mentre li cridaven “polaco de mierda” i “habla ahora en castellano si tienes cojones”. L’advocat va passar a parlar en castellà, però ja era massa tard. Afortunadament, va aconseguir els números de placa i està tramitant la denúncia.

Disculpeu si m’estalvio alguns detalls, que es poden trobar fàcilment a la premsa (Ara, Avui, Vilaweb). El que volia destacar aquí és la reacció del govern espanyol. En primer lloc, la resposta de la delegació del govern a Barcelona davant la protesta de sis polítics catalans va ser, simplement, barrar-los el pas amb un funcionari i… un guàrdia civil! Diàleg zero. Però, al meu parer, el pitjor de tot són les declaracions del ministre de l’interior, Jorge Fernández Díaz que, sense pensar-s’ho dos cops, ha negat que la Guàrdia Civil maltractés l’advocat per parlar català i ha acusat el lletrat de “faltar a la veritat absolutament”. Arguments? Que la Guàrdia Civil es mereix tota la credibilitat.

El senyor Fernández Díaz, que deu ser una persona honorable –com també ho era Brutus–, deu saber que qualsevol força de seguretat es mereix tota la credibilitat, però fins a un cert punt, i aquest punt és el moment en que es demostren els fets. En el cas de l’advocat, hi ha un informe mèdic i, si s’arriba a investigar, hi haurà un video amb unes escenes que mostraran o bé uns maltractaments o bé una afable conversa. En el cas dels aldarulls racials de Los Angeles (que justament vaig viure des d’Estats Units el 1992), la prova de la brutalitat policial contra Glen “Rodney” King va ser, precisament, un video. Fins aleshores, no cal dir-ho, la policia mereixia tota la credibilitat. En els casos esdevinguts a la comissaria de Les Corts dels Mossos d’Esquadra, les proves també van provenir d’enregistraments de video, i els mossos, fins llavors, tenien tota la credibilitat.

La Guàrdia Civil no té un gran historial de credibilitat als aeroports de les terres catalanoparlants. Després d’un episodi molt semblant al denunciat ara, l’any passat es va imposar una multa de 1200€ a un agent d’aquest cos per agredir un usuari de l’aeroport de Son Sant Joan. Raó de l’agressió? Haver-s’hi adreçat en català. El cas va rebre la qualificació jurídica de falta perquè aleshores no va haver-hi acusació per delicte.

El 17 d’abril del 2007, una parella que anava de vacances a Istanbul va ser aturada en passar l’arc de seguretat de l’aeroport del Prat per una agent de la Guàrdia Civil. L’agent, amb una tensió evident, els va demanar que parlessin en castellà, a la qual cosa el noi no va voler accedir i va reclamar el dret, llei en mà, a continuar parlant en català. La conversa va pujar de to i fins i tot la passatgera va demanar al seu company que accedís a la petició i canviés de llengua per estalviar-se problemes. En aquella ocasió, l’agent va acabar desapareixent, i la parella no va poder fer cap denúncia perquè no disposava del seu número de placa. Tot el que van poder fer és que l’Oficina de Garanties Lingüístiques de Barcelona adrecés una carta genèrica a l’aeroport “per recordar que les persones que hi presten serveis i estan de cara al públic tenen unes obligacions lingüístiques que han de complir”. Al cap de cinc anys, és trist comprovar que es donen casos més greus. I per què m’estenc en un cas tan light com aquest havent-hi casos més greus? Perquè el noi que es va negar a canviar de llengua era jo mateix i, si ho vaig fer, va ser per la manera en què m’ho van demanar, exactament com l’advocat. Per això em costa molt no creure que la seva versió no tingui, com a mínim, uns quants elements de veritat.

Sempre existeix la possibilitat que el cas de l’advocat sigui fals, però hi ha la certesa que aquests casos es donen. I el Sr. Fernández Díaz, si vol que se’l continuï considerant una persona honorable, ho hauria d’admetre i hauria de mostrar més prudència.

El Periódico, d’altra banda, tampoc no defuig el tema però, quan el tracta, fa els possibles perquè imperi el “seny”. Ahir divendres van presentar el resultat de l’enquesta del GESOP feta per al diari (i privada, a diferència de la del CEO), on les xifres es tornen a disparar: un 53,6% a favor de la independència i un 32% en contra. És interessant el fet que l’enquesta no només demana què es votaria sinó què es creu que sortiria, i resulta que un 60% creu que guanyaria el no. Així doncs, tot i haver-hi una majoria favorable a la secessió, la creença més estesa és que l’independentisme és minoritari.

El que no té preu –i aquí és on comença la diversió– són els comentaris al marge del redactor de la notícia, és a dir, la marca ideològica de la casa. Segons en/na J. R. (que és qui signa l’article), els resultats del 53,6% i el 32% que dibuixa l’enquesta és “una realitat que no obstant, no fa perdre el realisme” donat que “sis de cada 10 enquestats pel GESOP pensen que els independentistes perdrien avui una consulta”. Sí, ho heu entès bé: el realisme és creure que el resultat de l’enquesta està equivocat, és a dir, que l’enquesta que acaba de presentar seria un exercici d’irrealitat. Com deia Alberto Caeiro, un dels genials heterònims de Pessoa,

Em plau que tot sigui real i que tot sigui precís;
i em plau perquè seria així encara que no em plagués.

Però estigueu atents, que el més divertit de tot encara ha d’arribar. Segons el nostre estimat J. R. (deixeu-me que m’imagini que és “el” i no “la”, que així me’l puc imaginar amb un barret de cowboy), “el 53,6% de sís es queda a les portes del suport mínim que va exigir la UE per reconèixer la independència de Montenegro”. En J. R. matisa després que “el sondeig no ha estimat la participació, variable que influeix en gran mesura en el resultat final”. I tant que hi influeix en gran mesura! Tant, que l’exercici que fa de comparar les dues xifres és el segon intent en un mateix article d’aigualir uns resultats espectaculars. Uns resultats que superarien amb escreix el 55% demanat per la UE a Montenegro.

L’enquesta del GESOP es pot comparar amb el referèndum de Montenegro, però cal buscar les dades on hi apareix l’abstenció. Si ens refiem de l’entrada de la Wikipedia, hi va haver un 47,6% pel sí, un 38,2% pel no, un 0,7% de vots nuls i un 13,5% d’abstencions. Un cop descomptats els vots nuls i l’abstenció, aquests resultats van donar un 55,4% a favor de la independència, superant així el llindar del 55%.

Quin seria el resultat en el cas català segons l’enquesta del GESOP? No és gaire difícil de calcular. Això sí, aquí no hi haurà cap “cuina” com la que demanava Antich en l’enquesta del CEO, sinó els resultats exactes quan es deixen de banda tots els que no voten ni sí ni no:

SÍ: 61,2% (càlcul: 53,6*100/(53,6+32))
NO: 38,8% (càlcul: 100-61.2)

Deuen creure a El Periódico i a La Vanguardia que els seus lectors necessiten les seves interpretacions “realistes”? Dit d’una altra manera, qui té por de les enquestes?

–Què hauria de passar perquè l’opció independentista esdevingui majoritària? Com es podria aconseguir?

L’home s’ho va rumiar breument i, tot i que no recordo les paraules exactes, em va dir que hi ha moments històrics en què una confluència de forces fa que es produeixi un canvi i, aleshores, allò que era minoritari es converteix en majoritari. Que aquests processos, quan s’inicien, es poden desenvolupar en molt poc temps, però que resulten impossibles de preveure. Jo crec que en aquell moment me’l vaig creure, me’l volia creure, però la resposta em va deixar la insatisfacció de pensar que aquella confluència de factors podria trigar molt a arribar, si és que mai es donava.

La resposta em va deixar una mica moix. Què podia fer jo ara? Només esperar? Eren els temps en què la paraula independentisme tenia connotacions gairebé delictives i en què l’activisme a l’estil de La Crida era la norma. Hi havia grupúsculs independentistes per barriades que es dedicaven a organitzar happenings com, per exemple, els anomenats sopars catalans: la colla d’activistes va a un restaurant, demana la carta en català i quan el cambrer diu que no la tenen, s’aixequen tots i marxen. Així eren aquells temps, uns vint anys enrere.

L’Heribert Barrera no ha pogut veure acomplert el seu somni d’una Catalunya independent, però possiblement hagi arribat a veure l’inici del canvi social al qual s’hi va referir en aquella ocasió. Mai abans hi havia hagut l’ebullició d’associacions, activitats i iniciatives per la independència del país que tenim ara però, sobretot, mai abans s’havia mesurat una majoria social com la que ara sabem que hi ha. És la societat que ha pres consciència per si sola al marge dels partits. Alguns, com CiU o ICV, dubten, es mostren oscil·lants i ambigus o, com el PSC o la mateixa ICV, reivindiquen un federalisme impossible com a opció moderada i –faria gràcia si no fes pena– “realista”. La força de canvi, ara mateix, és la pròpia societat civil que, imitant altres moviments actuals –el dels indignats o la primavera àrab– s’organitza pel seu compte i obliga els polítics a posicionar-se. Escòcia ha donat el govern a un partit independentista malgrat que és dubtós que la majoria de la població, ara mateix, doni suport a la independència. Catalunya, en canvi, està seguint el camí contrari amb una majoria social que ha arribat abans que la majoria parlamentària i que podria obligar els partits d’obediència catalana a definir-se, comprometre’s i convocar un referèndum ben aviat. Tan aviat com la pròxima legislatura.

Testament als catalans from Enric Borràs on Vimeo.

Manuel Fraga, que ha mort a l’edat de 89 anys, va ser l’únic membre del govern feixista del dictador General Francisco Franco encara actiu en política al segle 21.

I en ple segle 21, el partit que va ajudar a fundar continua la creuada d’aquell govern feixista –seguint la terminologia del diari britànic– en tots els fronts. Per exemple, amb la important tasca de castellanitzar (i així, espanyolitzar) els topònims balears, en la qual el partit segueix fil per randa el pensament de Fraga: “¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España”. Així doncs, Maó serà aviat Mahón. Havíem quedat que érem al segle 21?